"Roser Caminals lleva quince años observando Barcelona desde Frederick, en el estado de Maryland, donde es profesora de literatura española. Casada con un norteamericano en 1983, cada año visita la ciudad que inspiró novelas como «El carrer dels Tres Llits», «La petita mort» o «La dona de mercuri».

Coincide con Ruiz Zafón en que la distancia permite observar el motivo literario con mayor perspectiva y nitidez: para Caminals, la Barcelona trabajadora de finales del XIX y comienzos del XX. A excepción de la saga de Ignacio Agustí, nadie lo había hecho en la lengua catalana y la escritora asegura que en breve volverá a los microclimas barceloneses. Mientras tanto, ha publicado «La seducció americana» (Edicions 62), compendio de veinticinco años de residencia en el país de Franklin, Bush y Obama.

El primero representa las esencias de una democracia que hay que saber cuidar; el segundo malversó el capital de solidaridad internacional tras la agresión del 11-S y quebró la confianza en el capitalismo; Obama ha recobrado la dignidad de los fundadores y restaurado la esperanza en América.

La escritora no es ajena a la ola de antiamericanismo que contamina cualquier juicio realizado desde estos pagos: «Condenar es más fácil que entender, por eso abundan más los críticos que los conocedores»— afirma. Su «seducción americana» son imágenes domésticas. lugares y calor humano. Aunque no elude los fantasmas y paranoias típicamente americanas cree que si muchos catalanes conocieran esa realidad cambiarían de opinión.

«Veo algunos signos de identidad de los Estados Unidos que me continúan inquietando, como cuando una se siente incómoda ante ciertos rincones interiores de aquellos que ama y sobre todo en ciertos rincones de sí misma, porque ya hace muchos años que América forma parte de mí». Cuando este cronista habló con Caminals acababa de ver «Gran Torino», la penúltima obra maestra de Clint Eastwood. Tan lejos y tan cerca, el último gran director encarna la soledad en una sociedad multicultural: la falta de referencias a las que aferrarse; el bello automóvil de la Ford simboliza un mundo caducado. Un majestuoso crepúsculo que no se limita a la economía y que afecta a nuestra civilización.

Viendo la película y leyendo a Caminals podemos aprender de la experiencia americana. Ir más allá de dejar la pancarta antiyanqui porque ya no manda Bush o que nuestros progres imiten de forma ridícula la figura de Obama para luego traicionar a la Alianza Atlántica huyendo de Kosovo sin avisar. Además de icono electoral, Obama significa recuperar valores tradicionales y repartir responsabilidades sociales. Democracia autocrítica como discurso moral.

Acabar con la endogamia universitaria y el clientelismo ideológico. Superar la partitocracia y apostar por la meritocracia. Controlar, sobre todo, la separación de poderes. Con eso nos seduce la América de Obama."

(Sergi Doria: "La seducción americana", ABC, edició Catalunya, 24 de març de 2009)

* * *

"Hay libros que se dejan leer con agrado a pesar de cierta prevención inicial. Son libros que no hacen ruido. Ni lo necesitan. De una ligereza —en el sentido de presteza o agilidad, no en el de inconsistencia— sutil. Este es uno de ellos. Roser Caminals (Barcelona, 1956), su autora lleva años en EE.UU. De la experiencia de su vida en aquel país nos da cuenta ahora en esta crónica en la que explica en qué consiste la seducción americana. El postamericanismo y el antiamericanismo responden a las habituales prácticas maniqueas con las que se despachan los asuntos por las hispánicas tierras. El ruido de unos y otros sólo produce sordera; las palabras que emiten quitan más que añaden. Caminals escapa al remolino cainita sin necesidad de aspavientos ni grandilocuencias que a nada conducen. "Condenar és més fàcil que entendre —escribe en las Conclusions— i per això abunden més els crítics que els coneixedors". A pesar de llevar casi tres décadas en EE.UU. y de estar casada con un estadounidense, la autora nos dice que no pretende haber entendido América pero sí haberla aceptado. Pero esta aceptación de Caminals no es ciega ni fatalista. La suya es una aceptación que nace de la mirada sin prejuicios —"arribat l'estat d'equilibri bicultural conegut com a assimilació"— con la que ha observado la vida americana de norte a sur y de este a oeste.

La autora plantea el relato de su experiencia a modo de viaje —un género literario con las fronteras permeables—, que nos lleva por geografías, gentes, ciudades, conversaciones con conocidos y desconocidos, relaciones de familia y donde no faltan agudas observaciones y analogías salpicadas de un fino humor o, por decirlo en catalán, de plasenteria. Su punto de vista sobre el profundo sur, las diferencias entre la Costa Este y la del Pacífico, la gastronomía, el retrato que hace de Las Vegas ligada a cierta mentalidad americana, los grandes paisajes, los estados fundacionales de Nueva Inglaterra y, cómo no, el cine, dibujan un friso complejo con sus luces y sombras, contradictorio y lleno de paradojas que acaba por atraer y seducir. Hay momentos en los que el texto enlaza con los mejores reportajes que se publicaron en la revista Mirador en los años 30 del pasado siglo."

(Marc Soler: "La vida americana", La Vanguardia. Cultur/as", 29 d'abril de 2009, p. 14)

* * *

"Després de completar una trilogia sobre la Barcelona que iniciava el segle XX, Roser Caminals presenta un llibre que s'allunya de la ficció, una mirada al present i al passat dels Estats Units. No és la mirada forana d'una intel·lectual europea, ni la mirada en clau interior d'un ciutadà del país, sinó la d'una escriptora que hi viu i treballa des de fa més de vint-i-cinc anys. Una «insider amb un ull de més, que em permet veure Amèrica també des de l'exterior», declara per a EL TRIANGLE l'autora.

Caminals parteix de les experiències personals, però la seva presència en la redacció és més aviat indirecta. És present en la mirada molt més que en l'anècdota i en la narració. Perquè el llibre és sobretot una crònica de la seva família política, el seu principal nexe amb els EUA, i del passat i del present del país. També és la crònica d'un arrelament en un país estranger, però en la major part de les pàgines l'escriptora es manté a un prudent pas del protagonisme. «No és per pudor, sinó perquè no em considero un tema ni interessant ni desxifrable. Encara que es filtrin aspectes de mi mateixa, els protagonistes dels meus llibres són llocs poblats per altres persones amb altres veus», explica.

Tot i aquest petit filtre de les impressions personals, queda, sobretot en el primer tram de l'obra, la sensació d'un cert encisament vers les petites litúrgies que esquitxen la vida quotidiana de la classe mitjana, vers la placidesa dels veïnats, vers «uns rituals a voltes més informals i a voltes més cerimoniosos que els europeus, que formen part de la meva Amèrica». Però aquesta fascinació no exclou les pinzellades iròniques. A parer de l'autora, «la ironia i la comoditat no són incompatibles. Sense la primera, se'm faria difícil d'escriure. Al cap i a la fi, la ironia es distància i l'escriptor, sobretot el novel·lista, és corredor de llarga distància. Però la meva, d'ironia, sol ser més tolerant que cruel».

En paral·lel al descobriment d'aquestes realitats socials, l'autora dibuixa la seva família política, especialment la seva difunta sogra, un personatge entranyable que el lector pot dotar de dimensió simbòlica. Louise sembla una representació humana de l'Amèrica ingènua i un xic negadora de la realitat, que gira l'esquena a allò desagradable o incomprensible.

ELS ORÍGENS VIOLENTS
A partir d'un cert moment, La seducció americana comença a convertir-se en un llibre de viatges en l'espai i en el temps. Alhora que l'autora explica les seves vivències en altres contrades del país, ofereix pinzellades de la història que les va definir. Apareix la petja de la violència a l'oest de Tombstone i Wyatt Earp o Wild Bill Hickok, i també d'una Las Vegas marcada pels seus orígens mafiosos i ara convertida en un lluminós parc temàtic de l'hedonisme consumista. El judici d'aquestes realitats és inevitablement dual, matisat. «Tot encontre cultural té moments desencisadors. Efectivament, Amèrica és tan capaç de seduir com d'esgarrifar. Al costat de la vida plàcida, de postal, del midwest, hi ha ciutats en estat de descomposició, al costat de la bondat i paciència que caracteritzen la majoria de ciutadans, hi ha l'estridència de les armes i els horrors del racisme.»

Acompanyant el seu marit, també escriptor i docent, en una investigació pel seu llibre The children Bob Moses led, l'autora va conèixer les arrels del segregacionisme racial i el seu discurs paternalista, que pràcticament nega la humanitat de la raça negra. L'autora, però, escull acabar la seva mirada divulgativa en positiu, usant Obama com a símbol d'un país que, potser, ha deixat de tenir por de l'altre i que està disposat a conèixer-lo."

(Ignasi Franch: "Els EUA d'una catalanoamericana", El Triangle, 8 de juny de 2009)