Interessant novel·la sobre els treballs del serveis secrets i de les persones que reclutaven, no sempre per ideals,  durant la segona guerra mundial i sobretot d’aquells serveis aliats que van travar, organitzar i mantenir diverses xarxes que permetien la fugida de persones buscades pels alemanys o bé de pilots aliats que queien sobre l’Europa ocupada pels nazis. La xarxa de refugis i les persones que van comprometre la seva vida per salvar a altres i derrotar la barbàrie nazi. Una novel·la amb una bona narració que fa mantenir viu l’interès de la lectura i el seguiment de la novel·la fins el final.

(Frederic Llopart. "Els aliats de la nit", Eix diari, 29 de maig de 2016 - enllaç)

* * *

Caminals eligió dos líneas argumentales, la del representante de comercio que trabaja para esta compañía y la del húngaro que huye de Budapest cuando los nazis están a punto de entrar; y al final ambas líneas se acaban encontrando".

Andorra tiene un papel importante en la historia, por ser "un nido de espías y el lugar adonde llegaba gente de numerosos orígenes e ideas que se implicaba en estas actividades por motivos diferentes: ganar dinero, patriotismo o por miedo".

Caminals admira la literatura de espías de John Le Carré, que "escribe con estilo y sabe montar personajes, pero por su experiencia personal dibuja unos espías profesionales, educados en escuelas de élite, mientras que a mí me interesa el espía anónimo, el aficionado, el que no es profesional, que se ve inmerso en una corriente histórica que lo arrastra"

(Jose Oliva. Fragment de "Roser Caminals explora el tráfico de espías a través de Andorra en años 40", La Vanguardia, 17 de novembre de 2015 - enllaç)

* * *

Roser Caminals, una de les narradores catalanes més interessants dels darrers quinze anys, acaba de publicar Els aliats de la nit (Edicions 62), una novel·la centrada a l'Andorra dels anys quaranta en la convulsa Europa de la segona Guerra Mundial. Espies, refugiats espanyols que volen passar a França i centreeuropeus que volen continuar la seva ruta fugint del nazisme es troben en aquest petit indret del Pirineu. Afincada als Estats Units, on ensenya literatura espanyola en una petita universitat privada propera a Washington, on també intenta introduir a poc a poc la literatura catalana (gràcies a una fundació ha aconseguit finançament per portar als EUA a, entre d'altres, la Carme Riera, l'Alfred Bosch o la Maria Barbal).

–Per què escriure de Catalunya i el món català des dels Estats Units, potser la temptació seria escriure de l'entorn immediat…
–Ja vaig fer una vegada un llibre de no ficció ambientat als EUA, però m’interessa Catalunya i en aquest cas la Catalunya dels anys quaranta, que ha estat molt poc tractada literàriament. Llavors, en aquest context, amb el món en canvi provocat per la Guerra, era impossible que no aparegués Andorra i el pas de persones en doble direcció.

–Era una ruta molt llarga i molt complicada per als jueus que marxaven d’Europa…
–Espanya era un país neutral, per molt que hi hagués el franquisme. I era preferible això a la situació que hi havia a Europa. La ruta passava per Suïssa i per França, que no està ocupada del tot fins al 1942. Malgrat tot era la ruta més factible, tot i que els Pirineus eren terribles per passar.

–Amb les vostres novel·les anteriors hi ha hagut una voluntat de retratar els primers trenta anys del segle XX. Ara tenim aquesta ambientada en els anys quaranta, el projecte és continuar avançant en el temps?
–No ho sé, no tinc un pla dibuixat per a la meva obra, però el que sí que tinc molt clar és que m’agraden les èpoques fèrtils i poc explorades narrativament. La postguerra està molt menys estudiada que la Guerra Civil i a la Postguerra Catalunya i per descomptat Andorra era un niu d’espies. I això no ho hem sabut fins a l’obertura dels arxius a finals dels anys vuitanta.

–Com ha estat el procés de recerca des dels EUA?
–És com anar tibant un fil. Internet és un gran espai per trobar bibliografies, d’allà demanes llibres que duen altres bibliografies i la xarxa es va ampliant, tot i que el millor sempre ho descobreixes de forma accidental i anecdòtica.

(Sebastià Bennasar. Fragment de "M'agraden les èpoques fèrtils i poc explorades narrativament", Bearn, 14 d'octubre de 2015 - enllaç)

* * *
 

Com encaixa Els aliats de la nit amb Cinc cents bars i una llibreria? Pel tema de fons: la necessitat de preservar-se, oblidar i seguir endavant, fer sobreviure el cos quan calla el cor. El cas de l'activista Ferenc Kodàly, que ha assaltat la seu del partit feixista hongarès de la Creu Fletxada, i que recorre tota Europa per salvar-se d'una mort segura, no és tan diferent dels dos germans de Lítica, l'aclaparadora ciutat provinciana que esclafa la joventut i la bellesa. El tema dels llibres de Roser Caminals és sempre la llibertat.

(Julià Guillamon. "Calma, brúixola i tinta simpàtica", La Vanguardia. Cultura/s, 17 d'octubre de 2015)
 

* * *
 

–Per què tria un espai físic i en el temps tan concrets?
–Tenia interès per escriure sobre els anys 40 perquè sabia que la frontera franco-andorrano-catalana era un lloc molt atrafegat i molt fèrtil per al novel·lista. Llavors vaig començar a fer recerca i es va confirmar, i amb escreix, el que jo ja sabia. Vaig trobar que Catalunya i, concretament Barcelona, era un cau d'espies. I Andorra, també, amb espies dels dos bàndols. On hi havia espies nazis hi havia espies aliats. A nivell més concret, fent recerca, vaig descobrir que una empresa farmacèutica alemanya on havia treballat el meu pare, era un negoci legítim, però al mateix temps era una tapadora per a activitat clandestina, de tràfic d'informació, amb espies i correus que treballaven per als nazis. I vaig identificar el nom del director, que era membre del partit, i l'hi vaig preguntar al meu pare, que em va confirmar que aquell home era el director i que, efectivament, era alemany. Ell, evidentment, no sabia res d'això, com la major part dels comerciants que hi treballaven.

–I el seu pare mai no havia sospitat res?
–Mai, tot i que sí que em va dir que un parell de vegades li van donar sobres, perquè ell feia Lleida, i li van dir que els deixés als burots de la Guàrdia Civil. Però, és clar, ell no sospitava què era allò, i ara, retrospectivament, s'adona que podia ser informació.

–La novel·la condensa molts fets, molta acció…
–Aquesta novel·la requereix bastant trama, perquè la realitat era així. Les xarxes d'espionatge eren complexes. Per tant, hi ha més acció que en novel·les anteriors. Fins ara havia passat de frec el gènere de la novel·la negra, i aquesta ho és de ple. A mi m'interessaven els espies aficionats, no l'espia professional a què estem acostumats en la novel·la anglesa, sinó la gent com tu i com jo que es troben en unes circumstàncies en què s'obre la possibilitat de fer d'espia. N'hi ha que prenen partit per raons molt diferents els uns dels altres, per avarícia, per patriotisme, perquè es troben forçats a fer-ho...

–Sembla que la història s'emporta els personatges…
–La història és el riu que apareix moltes vegades a la novel·la i se'ls emporta. A alguns els passa pel costat però a d'altres els arrossega.

–Quin paper atorga a un enclavament tan singular com Andorra?
–Andorra és imprescindible en una novel·la d'aquest tema. No pots ignorar-la ni evitar-la. No pots escriure només sobre el tràfic de fronteres entre França i Catalunya sense passar per Andorra. Primer, vivia la seva pròpia vida. En plena Segona Guerra Mundial, Andorra va inaugurar les pistes d'esquí, va ser declarada capital europea de l'esquí i això és com una incongruència. Va passar de ser una cultura molt rural, molt tancada per la geografia mateix, a ser un centre internacional, un punt neuràlgic de relacions internacionals. Hi havia grans hotels que, en part, l'esquí els portava. I aquesta gernació que hi havia era una activitat perfecta per tapar activitats clandestines.

(Anna Ballbona. Fragment de "Roser Caminals: «M'interessaven els espies aficionats, gent que pren partit per raons molt diferents»", El Temps, 2 de novembre de 2015 enllaç].