"En un pasaje de ese libro inolvidable que es "Francesc Pujols vist per ell mateix" (1967) de Artur Bladé i Desumvila, Pujols resume en pocas palabras su "Llei del mareig aplicada a l'estètica". Esta ley, le cuenta Pujols a Bladé, se basa en un fenómeno de reversibilidad por el cual cuando uno se marea tiene la sensación de que los objetos giran a su alrededor. Del mismo modo, cuando los objetos giran realmente alrededor de un hombre, éste, fatalmente, se marea. Este fenómeno de sensibilidad reversible, afirma Pujols, se produce también en el terreno de la literatura y del arte. Si la belleza provoca emoción estética, siguiendo la ley del mareo, la emoción estética es susceptible también de crear belleza. Todo esto viene a cuento a propósito de la novela de Roser Caminals (Barcelona, 1956), La petita mort, y del título que alude al desmayo de la caballista en el circo ecuestre. La "piccola morte", el "cobriment de cor" que se produce "perquè abans n'hi havia hagut un altre", el orgasmo que, en principio, debe acompañar todo engendramiento. En una novela urbana, estos momentos de tránsito y abandono resultan decisivos. La novela urbana es una historia de transformación. Caminals lo entiende y se recrea al contarlo, en libros que combinan el amor y la intriga, lo social y el folletín.

Hay un tema que me preocupa. Leo Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, La sombra del viento y El dia de Watusi. En estas novelas que transcurren en Barcelona lo catalán se ha convertido en una excrecencia. Veo en La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza a los catalanistas huyendo por las alcantarillas durante la dictatura de Primo de Rivera, mientras que en La llibertat, de Lluís-Anton Baulenas, un gángster de por Tortosa, en lugar de asaltar el poder real, se dedica a inventar quimeras. Cada día llegan a mi casa novelas catalanas protagonizadas por individuos excluidos y agusanados, ajenos a la marcha real del mundo. Y ahora, de pronto, las novelas de Roser Caminals recuperan para la cultura catalana un espacio de centralidad. En El carrer dels tres llits (2003) y La petita mort están escritas desde un conocimiento profundo de la historia y de la geografía antigua de Barcelona, tanto más sorprendente si sabemos que la autora es profesora del Hood College desde 1981 y vive en Maryland.

Las descripciones de los alrededores de la sórdida calle del Cid o de la iglesia de Belén, de las "muscleres" del Morrot, del teatro Pompeya y el Paralelo, son singulares y cuidadas. La trama se bifurca, por un lado hacia una red de falsificadores de moneda, por el otro a la engañifa detonante que es el circo. Destaca la figura del arquitecto, de extracción humilde, que ha comprendido que la Barcelona que pudo ser aristocrática se quedará en burguesa, y por eso proyecta en el mismo estilo de las casas de los señores, farmacias, panaderías y la tienda de lanas y paños El Indio de la calle del Carme. El efecto de verdad que produce la recreación del burdel o del accidente del telar en El carrer dels tres llits, el ambiente del taller de los monederos falsos o de la "tassa plena de xocolata freda i enterrada sota una capa de tel" después del crimen de "La petita mort", es algo rarísimo, emocionante y, por la ley reversible, bello.

Los libros de Roser Caminals lo tienen todo para convertirse en una referencia. Desde La verdad del caso Savolta, y La ciudad de los prodigios no había leído un retrato de la Barcelona de 1900 tan convincente."

(Julià Guillamon: "La ley del mareo", La Vanguardia. "Cultura/s", 26 de maig de 2004, p. 10)

* * *

"Ara que està tan de moda el tramvia, amb la seva polèmica reimplantació, Roser Caminals proposa un viatge en el tramvia de circumval·lació. Però no es tracta d'un trajecte real, ni tan sols virtual —paraula massa futurista en aquest cas—, sinó una ruta metafòrica a través de les Barcelones del 1895 i el 1920, l'origen i el final de la qual és el mateix punt. És a dir, l'autora, nascuda al Raval però resident a Frederick (Maryland, Estats Units) des del 1981, basteix una trama circular que s'inicia amb un triple assassinat a finals del segle XIX que comença a cloure's amb la bomba del Pompeia, un proletari music hall del Paral·lel.

Caminals, professora de literatura espanyola, té al seu currículum les novel·les Un segle de prodigis (1995), Les herbes secretes (1998) i El carrer dels Tres Llits (2002). L'últim d'aquests llibres està ambientat a la Barcelona del 1917, una època que té molt apamada gràcies a una excel·lent tasca de documentació, així com a la memòria transmesa per la seva família en general i en particular per una àvia aficionada a explicar vivències i records del veïnat a la seva néta. Així doncs, en aquesta nova història, pot tornar a fascinar el lector amb la recreació d'una atmosfera que coneix perfectament en tots els seus extrems: el ritme, l'arquitectura, la gent, les professions, els vestits…, gairebé com si mostrés un retrat d'època; una instantània en blanc i negre, esgrogueïda i una mica arrugada de les puntes, però extraordinàriament vivida.

ATEMPTAT TERRORISTA
La petita mort comença el 1920, amb l'escena de l'atemptat terrorista amb bomba al Pompeia. Allà hi ha, completament fora de lloc, l'Andreu Nadal, un jove i solitari arquitecte, que no pertany de cap manera a la classe social que freqüenta els musics halls del Paral·lel. L'Andreu és el protagonista de la novel·la, i en el desori que es forma amb l'explosió coneix —i se n'enamora— la Sabina Lombardi, una noia jove, petita i atractiva, que fa de funambulista en un dels circs més exitosos de la ciutat. Quan no ha fet més que apuntar el naixement d'aquesta trama, Caminals n'enceta una altra que, en aparença, no hi té absolutament res a veure. L'escena que l'obre és dura i dolorosa com un cop de puny al nas. Un pis del carrer barceloní del Parlament està ple de policíes un dia del 1895. S'hi acaba de produir una massacre, amb una dona jove i les seves dues filles com a víctimes, jaient inertes enmig de sengles bassals de sang. Només se n'ha salvat el germà petit, l'Andreuet, un nen de tres anys que és interrogat per la policia com a únic testimoni dels fets. Silvestre Lluís, que està embolicat amb una xarxa d'estafadors i falsificadors de moneda, és el pare de la família i quan arriba a casa és detingut i acusat dels assassinats.

L'Andreu Nadal del 1920 és la mateixa persona que l'Andreuet Lluís del 1895, o més aviat no: l'Andreu Nadal és un home jove sense orígens, mentre que l'Andreuet Lluís en una criatura innocent sense futur. Aquest és el punt de partida de La petita mort. Totes dues trames avancen paral·lelament. En la més antiga, es va descabdellant un complex entramat mafiós, amb protagonistes coneguts per àlies com ara Mestre, Fali, Marquès i Valencià, i en la qual seguim les passes de l'Andreuet i la seva vida al Raval a càrrec de l'àvia, primer, i sota la responsabilitat de l'oncle Terenci, més endavant. En la més moderna, l'Andreu Nadal s'enfronta a l'explosió del seu cor per la necessitat d'obrir-se a la Sabina mentre la solidesa del seu rígid món de jove arquitecte soci de la firma Manent, Tintorer i Nadal es transforma en una corda fluixa, destapant un trauma des de la infantesa més tendra.

Els personatges secundaris amb què Caminals amaneix el trajecte del protagonista enriqueix molt la història i la doten d'una versemblança gairebé periodística. Destaquen el poder emotiu de la cupletista Dora i de la Gertrudis, una venedora cega de tabac i loteria. D'altra banda, l'autora va deixant anar molletes de pa al llarg del camí, com a fites per tal de seguir el fil conductor de la novel·la, tot relacionant-la amb el títol: fa servir l'expressió petita mort, o piccola morte, com una fórmula col·loquial per referir-se a multitud de situacions tan diverses com un desmai, una pèrdua de coneixement, un orgasme, un mareig, un atac de cor… una estratègia que crea un vincle especial amb el lector, que agraeix sentir-se còmplice de l'autora.

De tota manera, convé remarcar el desenllaç de l'obra com a no reeixit del tot. Si bé és cert que tècnicament està ben resolt, potser s'hi troba a faltar una mica d'imaginació en la col·lisió o fusió de les dues trames. La conclusió definitiva, o més aviat la manera d'arribar-hi, és forçada, tot i l'alleujament que significa el happy end proposat, després d'haver patit i disfrutat amb el protagonista durant gairebé tres-centes pàgines."

(Isaac Fernández Sanvisens: Avui, 27 de maig de 2004)

* * *

"en més d'una circumstància, Caminals fa pensar en el Lluís-Anton Baulenas o l'Eduardo Mendoza històrics. [...] Caminals, és una autora que val la pena seguir".

(Estanislau Vidal-Folch: El Periódico de Catalunya, 22 de juliol de 2004)

* * *

"Després de tantes provatures i de tants d'experimentalismes que no ens acaben duent gaire enlloc, Caminals té la gran virtut de dur-nos allà on hi ha la veritat indestructible de les bones novel·les"

(Xavier Cortadellas: Presència, del 27 d'agost al 2 de setembre de 2004)