He fet un crit quan l'he vist: el mort no era el mort.

–Impressiona, oi? Està tan desfigurat...!

Ho ha dit amb un fil de veu i ha tornat a plorar. He deixat anar un sí petit per tenir temps de pensar. De pensar, i ara, què diantres faig.

No: el mort no és el meu mort. Es diu Ramon, això sí, però deu ser un altre Ramon. De quin Ramon es tracta, no ho sé. Bé, sí que ho sé, del Ramon de la vídua, de la Cristina que s'abraçava desconsolada a l'urna de vidre. L'he ullat altre cop pensant que potser la desfiguració no m’havia permès de veure'l bé, però no pot ser, no, ja pots quedar desfigurat en un accident, que el cabell no se't torna ros i arrissat com per art d'encantament. I, a més, jo no veig que aquest mort estigui desfigurat, si sembla que dormi plàcidament. Però a la vídua no li ho deu semblar, és clar. He estat a punt, però molt a punt de dir, ho sento, m'he equivocat de mort, i tant de bo ho hagués fet perquè ara mateix no tindria el dilema que tinc de tornar o no tornar, i m'estalviaria moltes complicacions. Però hauria estat un cop dur per a la Cristina, ara que ja m'ha explicat tantes coses. Hauria estat inhumà dir-li, perdona, és que el teu Ramon no m'interessa per res, i oblida't del que hem parlat durant aquesta mitja hora perquè no era amb tu amb qui havia de parlar, adéu, encantat de conèixe't. Ai, no, no podia fer-ho, perquè hauria quedat molt malament i aquestes coses acaba sabent-les tothom. He tornat a mirar el difunt, l'altre difunt, l'altre Ramon. La Cristina continuava plorant abraçada a l'urna. Està clar que, sigui qui sigui el mort, la seva vídua l'adora, tot i que s'ha captingut força mentre parlava amb mi.

De sobte, he tingut una idea i l'he deixat anar sense més:

–Hauria d'anar un moment al lavabo.

No ha quedat bé, ja ho sé, però és que havia de fugir d'allà de seguida. Ella, sense desfer l'abraçada amb el vidre, ha fet que sí amb el cap. I jo m'he escorregut cap a fora. I, de fora, cap aquí.

(Fragment de Vés a saber on és el cel, 2009)