La mare al començament era una mare com les altres, una mare que m’estimava i que volia el millor per a mi, però a la manera de poble, que no és la manera de ciutat: al poble, en aquell moment, el millor per a una filla era que trobés un hereu i que pogués ser mestressa d’una gran casa. A la ciutat, el millor per a una filla era també que es casés bé però, a més, que tingués una cultura per poder mantenir una conversa, i que tingués món. Això del món era una cosa que a mi em tenia embadocada. La meva tieta Montserrat en tenia. El meu oncle Jaume, que havia baixat a la ciutat abans i tot que ens arribés la carretera, se l’havia enduta a Barcelona en un temps en què des de la Carena encara s’hi anava ben poc, i n’havia fet una dona de les que es feien mirar. Bé, la tieta Montserrat es feia mirar. La meva mare i ella eren la cara i la creu d’una mateixa moneda. De fet, la meva mare era germana de l’oncle Jaume, i cosina de la Montserrat, perquè a la Carena tots érem cosins de lluny o de prop, però elles s’assemblaven molt de físic, anaven molt juntes quan eren petites i tothom deia que semblava que fossin germanes. Amb l’oncle Jaume, en canvi, la mare no tenia res que fes semblar que eren germans. I elles dues, tret del físic, eren absolutament diferents l’una de l’altra.

La mare sempre anava amb el cap cot, sempre mirant a terra, amb una escombra, amb un estri del camp, amb les mans a la farina sobre la taula pastera, i, quan no sabia on posar-les, les tenia a la butxaca. La tieta Montserrat, en canvi, feia servir les mans per gesticular, per tenir-les alçades, una mica com si tota l’estona s’hagués de retocar el pentinat, que duia curt i ben enganxat rere les orelles, i per donar ordres a la minyona. Les primeres vegades que jo la veia, quan era petita, la recordo amb la cara blanca, s’hi posava pólvores, i, si pujava a la Carena, es tapava el rostre perquè no li toqués el sol. Però quan jo vaig començar a baixar a Barcelona, tot just després de la guerra, això ja no anava així, i la tieta Montserrat ja s’havia deixat anar el pentinat i anava amb una faldilla per sota el genoll i unes sabates de taló. I, això sí, les mans les feia anar igual i donava ordres de la mateixa manera. Em mirava una mica des de més amunt perquè jo no duia talons, i em sentia sempre la seva presència per sobre.

L’Aniol també tenia la tieta Rita, però no era el mateix. La tieta Rita també va fugir d’estudi, però ella no volia ser una dona de món sinó que volia ser el centre d’aquell món que admiraven els altres. A mi la tieta Rita m’espantava perquè, quan la trobava, sempre m’observava per dalt i per baix, pertot arreu. Abans de la guerra, durant i després, mentre va ser amb nosaltres i fins que jo no em vaig casar, vaig sentir-ne contínuament la mirada escrutadora al costat de casa, pel carrer, a l’església, a les festes majors, a tot arreu. Quan la tieta Rita va veure que em casava amb un altre que no era el seu nebot, em va girar la cara.

Però aquell era només el món de les dones.

Hi havia el món dels homes, els que manaven i disposaven. No pas el món de l’Aniol, no, que ell era com un ocell innocent caigut del cel, com un anyell dels d’en Ton que fèiem servir per jugar a l’acuit de l’amagada quan érem petits. L’Aniol vivia tocant tant de peus a terra que era incapaç de fer un salt per mirar què succeïa més enllà dels quatre arbres que tenia davant del nas, més enllà del carrer i, sobretot, més enllà del pedrís que separava el terreny de pastura i la seva casa de la meva.

No sé com es van tòrcer tant les coses. No ho sé. Sí que puc dir que tot va passar després de la guerra, just després. La guerra, per a mi, havia estat de relativa tranquil·litat. Érem la mare i jo soles a casa i, com tantes altres dones soles, ens havíem hagut d’espavilar per sobreviure i per esquivar milicians i soldats en tots els sentits. Jo era molt petita encara, quan va esclatar el conflicte tenia onze anys. Només recordo que, d’un dia per l’altre, tot era pols, i silencis carregats de por, i gent amb fusells que corrien amunt i avall i entraven a les cases i cridaven i amenaçaven i s’enduien gent i la mataven. A casa l’Aniol hi van entrar perquè el seu pare es va amagar. A casa meva, no, perquè el meu pare, mansoi, havia dit, me’n vaig, així que havia rebut l’ordre d’incorporar-se a files. No en sabíem res, només de tant en tant venia de permís i no volia explicar res de que passava allà a baix.

(Fragment de La fugitiva. Gener 2018)