Ens hem quedat tots tres molt parats que el pare demanés un capellà, perquè sempre ens ha dit que des que va fer la primera comunió no ha trepitjat mai més una església, però encara ens hem quedat més sorpresos quan ens ha dit per què:

He... matat... un home...

Ho ha dit entre espasmes agònics. Els meus germans i jo ens hem mirat un moment, i després l'Albert ha fet:

Pare, us ho imagineu... No heu matat cap home, vós!

Però el pare s'ha neguitejat encara més quan ha sentit això, i ha semblat que es volia aixecar per anar a veure el capellà. L'hem hagut d'aturar entre tots tres i estirar-lo de nou suaument al llit. Els seus panteixos són terribles, es nota que busca l'aire i no el troba. Però, malgrat tot, ha tornat a parlar:

Deixeu-me, que m'he de confessar... No puc anar així a l'altre món...
Pare, però si no creieu en Déu, vós...
Ja ho sé, però per si un cas...

Vaja, per si un cas. Ja deia la iaia que només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. Amb un gest, la Nina ens ha donat a entendre que ja hi anava ella, a buscar el mossèn. I se n'hi ha anat. Jo m'he inclinat sobre el pare:

Ara ve, el mossèn, ara ve... Estigueu tranquil.
Gràcies a Déu... –ha fet ell més relaxat.

L'he mirat atentament i no m'he resignat a quedar-me sense saber la veritat d'aquesta afirmació tan insòlita. El pare, tot i que panteixant igualment, sembla més tranquil. L'Albert, de sobte, li fa tot de preguntes com si estigués parlant amb ell asseguts tots dos al sofà de la sala:

A veure, pare, d'on ho traieu, que heu mort un home? Quan ha estat, això? Heu disparat a algú quan anàveu a caçar?

El pare havia estat caçador quan era jove, o això diu.

No, no, i ara... No, no... Va ser fa molts anys –diu ara fent un gest lleu amb la mà que li acompanya les paraules.
Ah sí? Quants anys? Com va ser?

L'Albert no s'entreté i jo no el freno, perquè no vull que es mori sense haver-nos explicat a què es refereix exactament. El pare esbufega per dir:

Va ser aquella nit... Aquella nit tan llarga.

Calla i sembla que perd la consciència. L'Albert hi torna:

Quina nit, pare?

Ara ell, de sobte, obre els ulls un moment i ens mira. Després, els torna a tancar i ho diu:

La del 23F.
La del 23F??

Ho hem repetit tots dos de cop. El pare assenteix amb el cap mentre continua panteixant. Després torna a reclamar el mossèn, jo li agafo la mà i l'Albert el tranquil·litza tot dient-li que ara ve el capellà. Ell i jo ens mirem un moment amb un interrogant a la mirada. Després, jo em faig una mica enllà, m'assec en una cadira i tanco els ulls. Aquesta casa fa pudor de mort. I el 23 de febrer del 1981, totes les cases feien pudor de mort, però una altra mena de pudor. El primer dubte que em ve al cap és si el pare tenia alguna cosa a veure amb els militars que van protagonitzar la insurrecció aquella tarda del cop d'estat. Si els va ajudar d'alguna manera. O si va ser a l'inrevés, si algú va venir a donar-li una ordre i ell s'hi va negar i aquest algú el va amenaçar, i llavors ell va haver de defensar-se.

Però no pot ser, em dic. El pare era aquí, al poble, i no tenia res a veure amb els militars. Ell tenia cura de la granja, i la mare de la perfumeria. I del cop d'estat, aquí, se'n va assabentar tothom gràcies a la ràdio, perquè a la tele no en van dir res fins molt entrada la nit. Ai, la tele. Llavors era en blanc i negre. O almenys en blanc i negre en el cas dels meus pares, perquè a ells els va arribar el color al televisor més o menys l'any 85. Per què vols que la canviem, la tele, remugava el pare. I la mare posava els ulls al cel, sospirava i ho deixava estar. Dolça mare, si el pare en va fer alguna de grossa, segur que ella no en tenia ni idea, perquè va continuar estimant-lo d'aquella manera amb què ella estimava tothom, amb suavitat i tendresa, amb carícies i mirades de complicitat.

Però no, el pare no devia fer res. Diuen que, quan t'estàs morint, com que l'oxigen no t'arriba al cervell com t'hi hauria d'arribar, t'imagines coses. Deu ser això.

No hi éreu. Vosaltres no hi éreu...

Ha obert els ulls per dir això, i després ha caigut en una letargia nostàlgica i angoixant. No, jo no hi era. Miro l'Albert, que s'afanya a dir:

Aquella nit jo era fora... vivia a Ripoll.

No ho puc assegurar però m'ha semblat que el meu germà s'ha posat vermell. De tota manera, la Nina sí que hi era... Ella devia ser-hi... Callem tots dos fins que arriba la nostra germana amb el mossèn. Se sent una remor a l'escala de baix, l'escala antiga, i després el capellà treu el cap per la porta. Ens diu Déu vos guard i s'afanya a entrar a l'habitació del malalt.

Mare de Déu, no pensava pas... –diu només de mirar-lo. I sentencia– L'hem d'extremunciar.

El pare obre un ull i el veu:

Mossèn, he matat un home...

El mossèn fa veure que no s'altera gens pel que li diuen.

Ara m'ho expliques. Tranquil, Déu ho perdona tot...
Jo no crec en Déu, però és que he matat un home...

El pare sembla que hagi reviscolat quan ha vist el capellà al seu davant. El mossèn es gira i ens mira:

Si ens deixeu sols... És secret de confessió, això.
No, no! –es queixa el pare de sobte– vull que es quedin... Han de saber-ho tot... tot.

(Fragment de Paraules a mitges, 2014)