Vaig deixar de fer sang i ho vaig trobar estrany. Tot el dia tenia basques i, mentre feinejava, ho havia de deixar per no vomitar a dintre casa o a l'habitació dels convidats, que encara hauria estat pitjor. Això va durar uns mesos, i després vaig parar de vomitar i, quan vaig pensar que ja em trobava bé, va començar a bellugar-se'm la panxa contínuament, com si els budells no tinguessin aturador, era tot molt estrany i jo pensava que estava malalta, fins que la mestressa em va dir, vols dir, noia, que no ho estàs. I ho va deixar així. Com dieu, vaig demanar jo intrigada. La mestressa se'm va endur a un racó i, eixuta com és ella, em va demanar si feia sang. Fa temps que no, uns mesos. Em va mirar la panxa, ben bé quatre o cinc, va dir, mira com t'has engreixat. Sí, vaig fer jo, i aleshores em vaig recordar de la mare i del que em deia, i, de sobte, vaig lligar caps. Això vol dir que Déu m'envia una criatura, vaig demanar amb timidesa. Sí, va fer ella amb el que em va semblar un dels pocs somriures que li he vist fer d'ençà que visc aquí. Però encara et deuen faltar uns mesos, direm al metge que passi per aquí quan pugi. I tal dit, tal fet, va venir el metge i em va mirar i em va posar una mena de trompeta a la panxa i ell s'entretenia a escoltar alguna cosa de l'altra banda, de dins. També em va posar els dits molt endins per allà on també m'hi posa en Robert allò. Molt bé, va fer satisfet, sembla que és ben viu i que tot està bé, aviseu la llevadora per d'aquí a quatre mesos.

Van ser quatre mesos i mig. I no va ser un, sinó dos. Van sortir un darrere l'altre després de patir tant, i jo em vaig posar a plorar quan vaig veure'm els menuts allà al costat. Estava exhausta però em va semblar que havia assolit la felicitat per sempre. Era la primera vegada que tenia una cosa meva, i no només una, sinó dues. Un nen i una nena. Es diran Robert i Josefina, va fer en Robert molt orgullós, perquè a un li posava el seu nom i, a l'altre, el de la seva mare. Avisarem el mossèn per fer el bateig. On són els nens, vaig demanar. Només els havia fet una carícia i la Cinta ja se'ls havia endut. Ja te'ls portarem, ara estàs feble, descansa.

Vaig descansar intranquil·la. No sentia els nens i, quan vaig obrir els ulls, el primer que vaig fer va ser demanar per ells. Són amb la dida, va fer en Robert. Amb quina dida, vaig fer jo esverada, ningú no me n'havia dit res. Estàs molt feble, no pots donar-los el pit, dona, no veus que t'has de recuperar. Però jo els vull veure, Robert. Els veuràs, dona, no pateixis. En Robert era un pare feliç i a mi, en canvi, m'havia caigut el món a sobre. Allò de la dida no m'agradava gaire, és cert que tots ens hem criat amb una dida i jo quan era petita m'estimava molt la meva, però últimament havia vist que algunes mares del poble alletaven elles mateixes els seus nadons, i a mi m'hauria agradat fer-ho també. No estic feble, vaig intentar dir altre cop, em trobo bé i els puc alletar jo. Són a pagès i estan bé, va fer en Robert, sord a les meves reivindicacions. Es va vestir i va marxar cap a treballar. I jo em vaig quedar sola i amb la sensació que m'havien arrencat un tros de mi mateixa per donar-lo a algú altre.

Va venir una època molt llarga de cor encongit. No sé què em va passar, que vaig tenir febre i que em feien molt de mal els pits. I jo volia de totes totes anar a veure els meus fills allà on fossin, però vaig haver d'esperar uns quants dies per això de la febre i perquè ja va dir el metge que millor quan hagués parat de fer sang. Però si això sembla que no s'hagi d'aturar mai, vaig queixar-me. S'aturarà, no patiu, va fer ell veient-me la cara d'esglaiada, però heu d'estar una mica millor, el camí fins allà és llarg i no esteu en condicions de fer-lo. I vós, va dir girant-se al Robert, res d'acostar-vos-hi fins que no hagi deixat de perdre sang. Va ser un advertiment que, per sort, en Robert es va prendre al peu de la lletra, perquè no sé què hauria fet si, a sobre d'aquell mal al cor, hagués tingut en Robert rebregant-me cada nit.

Un dia d'aquells vaig tornar a pensar que hauria volgut ser home. Però, si fos home, no m'estimaria els meus fills com me'ls estimava. Ni m'hauria guarit tan de pressa com em vaig guarir, tot per veure'ls. Au, Antònia, vesteix-te que hi anem, em va dir un dia en Robert, després que passés el metge i semblés satisfet del meu estat. Es va obrir el món, oh, gràcies, estava tan emocionada que fins i tot vaig plorar una mica, i em sentia tan agraïda cap al meu home que li vaig anar a fer un petó i ell es va posar molt content. Caram, va dir només, però somreia i jo veia que allò li havia agradat de veritat, potser perquè aquell no era un petó com els de la nit, com els que em feia ell, vull dir que era diferent, era un petó d’agraïment. A en Robert li passava com el pare, que mai ningú no li feia petons. Potser resultava que ja en tenia ganes.

I vam anar a veure els nens. Vam trigar tot un dia per arribar a la casa de pagès de la dida. I jo, que m'aixecava del llit, no notava el cansament.

Sí que el vaig notar de tornada. De tornada ho vaig notar tot perquè el que vaig veure em va omplir d'esglai. De tornada estava que tota jo m'arrossegava.

Tota aquesta gent que m'envolta, tant en Robert com la mestressa, com la Tineta, o la meva mare o la Roser que em vénen a veure sovint, no saben res de res, no saben que jo vaig sortir d'allà l'endemà amb l'ai al cor sense saber per què, si havia vist els nadons bé, encara que ploraven, però que no ploren els nadons, si és llei de vida que ho facin, sempre es queixen d'alguna cosa i sempre tenen gana i son. En Robert em va agafar el dit amb la seva maneta blanca quan l'hi vaig acostar, i era una maneta calenta que se'm va clavar al cor. Aleshores li vaig donar el dit a la Josefina i també me'l va agafar. Me'l premien fort i vaig pensar que tenien molta força, era la força de la vida. Els vaig agafar un per un, els vaig bressolar, i vaig aconseguir, cantant-los una cançó, que deixessin de plorar. Després, tots dos em van somriure.

(Fragment de La nevada del cucut, 2010)