—¿Tu recordes quan et va començar a agradar la literatura?
—Sí, el primer text escrit –i alguna dia el penso treballar – és naturalment un diari adolescent, ¡setze llibretes de lletra atapeïda, línia a línia! Un diari que comença als catorze anys i que s’acaba als vint-i-vuit anys amb la mort del meu pare. Aquest fet va representar l'escapçament del vèrtex d'un triangle i l'entrada a la veritable maduresa, perquè d'alguna manera aquell element de lligams, de consciència d'infantesa, adolescència i joventut feliç quedava enrere. El procés laboral, però és propi: vaig començar a treballar als catorze anys, perquè el meu entorn familiar era humil, a casa no hi havia cap llibre, i això condiciona tota la meva formació; el meu batxillerat superior i els meus primers anys d’universitat són nocturns.
Si em centro en la pregunta, l’element literari i primari ve determinat probablement per la lectura de Michel Quoist, els diaris adolescents –eren lectures habituals entre els adolescents dels primers anys seixanta–, i per l'inici d'una autoreflexió que comprèn tota la meva tasca, perquè, com vaig dir a la presentació de Balanç de futur, fins i tot el meu tractament del concepte de generació ha estat una manera de conèixer-me a mi mateix per mitjà dels altres. La literatura és, també, un acte de coneixement. Tanmateix, hauríem de preguntar-nos si, inicialment, la meva preocupació és literària o filosòfica, perquè els meus plantejaments universitaris eren filosòfics. Els conflictes interiors del despertar a la vida provoquen, doncs, els centenars i centenars de pàgines dels diaris i la necessitat de clarificació a un seguit d’interrogants (¡molts dels quals encara estan sense resposta!). Visc una crisi religiosa com a conseqüència de la formació rebuda, i , a partir de tot plegat, m'enfronto a la pràctica de l'escriptura i a la reflexió. Hi ha tot un seguit de lectures d'autors existencialistes: Sartre i Camus, principalment, però també Jaspers i Kierkegaard. Entro per això a la universitat el 1968, i per la influència d’un professor, que ara treballa a l'Autònoma, i que em va assenyalar les escasses possibilitats de la filosofia, m'inclino cap a la literatura, no sé si encertadament. De tota manera, per a mi, filosofia, literatura i història són tres camps que s'entrecreuen constantment. Que en acabat de la carrera practiqui la crítica no és gens sorprenent, perquè, al capdavall, la percepció crítica, els corrents metodològics i la teoria literària són una forma d'estètica. Si hagués estudiat filosofia, segurament també hauria aprofundit en el camp de l'estètica teòrica. Per tant, probablement, he arribat al mateix lloc, però des de la pràctica, a partir de la crítica literària.

—Tu vares fer Hispàniques...
—El departament de català era gairebé inexistent, i jo vaig estudiar literatura castellana i hispanoamericana. Guardo molt material inèdit. Després de sortir de la universitat, vaig retrobar el món que sempre havia estat el meu i, aleshores, vaig iniciar tot un procés de recatalanització, sense formació, començant des de zero i abandonant el camp que començava a conèixer. En el algun moment, es va plantejar si feia un lectorat d'espanyol, i llavors la vida, segurament, hauria anat per un altre cantó. Opto, doncs, i deixo una carrera, que hauria estat, qui sap, brillant o no, en el món de l’hispanisme, probablement perquè cap al 1973 l'antifranquisme i el nacionalisme actuaven molt fortament. Fou una descoberta. Amb tot, recorda que fins a l'any 1985 he estat, bàsicament, professor de literatura castellana.
A la universitat, passen en aquell moment bastantes coses pel que fa a la meva formació i metodologia crítica. Vaig fer un curs sobre crítica literària amb el doctor, i avui amic, Antoni Vilanova, i va ser la primera vegada que em van parlar de teoria crítica; això era l'any setanta. Vaig descobrir, sobretot, els formalistes russos, que completava tota la meva formació autodidacta anterior; la presència del realisme dels anys seixanta i el món del teatre i del cinema que m'interessaven i m'influïen molt. Seguia les aportacions i el treball de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, i tenia ja una concepció, diguem-ne sociològica, de la literatura. Un llibre absolutament cabdal i definidor en aquell moment serà per a mi Morfologia del conte, de Vladimir Propp. Aquest llibre equilibra la meva concepció crítica, que tindrà dues branques: el sociologisme i l'estructuralisme. Després vingueren totes les lectures descobertes de l'estructuralisme francès o fet a França: Barthes, Bremond, Genette, Kristeva, Todorov, i, especialment, d'Algirdas J. Greimas amb la seva Sémantique structurale.

—Aquest doble vessant de la teva metodologia crítica és, crec, el resultat més lògic per als qui vàrem viure aquella època universitària, i a més, és prou evident en tota la teva tasca crítica. Ara, no sé fins a quin punt s'hi poden establir etapes com has fet tu, per exemple, en l'obra de Castellet?
—La meva metodologia està fixada de bon començament, el que passa és que l'etapa de formació es reflecteix en uns textos no coneguts i no publicats, que s'escriuen des de 1970 fins a 1973. Hi pot haver variacions, i també enriquiment, a partir de les lectures. Cal tenir en compte el canvi de perspectiva pel fet de deixar la universitat i entrar en el camp de la crítica militant. Sóc conscient, però, que en aquests moments he acabat una etapa, i, per aquesta raó, vull recollir tot el que he publicat fins ara. Vull anar cap a una nova etapa que, tal vegada, representa retrobar allò que en el 73 va quedar interromput. Les circumstàncies del 73/74 em van portar a un punt que jo vaig assumir i que he desenvolupat prou, i ara necessito tancar-lo i anar cap a allò que, quan jo era universitari i a la universitat, pensava que era el meu camí. Vet aquí per què la meva tasca imminent, la que ara em plantejo, és la tesi doctoral, que hauria fet l'any 73, si no m'hagués capbussat en un projecte de recolzament crític a un procés de renovació de la literatura catalana, un projecte del tot absorbent. En un altre cas, probablement, jo hauria fet una crítica més pausada, més serena, en la línia de l'anàlisi d'El retaule del flautista i de la recerca acadèmica. Però em trobo amb el canvi de llengua i amb tot el que he explicat abans... i assumeixo ser un dels cronistes d’aquesta renovació, amb tu, amb en Vicenç Altaió, amb en Jaume Pont... El fet de passar a la crítica periòdica no permet d'aplicar, d'una manera estricta, tot el que és el teu bagatge intel·lectual i metodològic; a vegades, m'han acusat de sociologisme excessiu, però jo sé que, a més a més de tot aquest sociologisme, que existeix – i no renuncio a aquestes arrels marxistes: Marx, Gramsci, Lukács, Brecht, Goldmann, perquè m'interpreten –, hi ha moltes altres coses. La canalització a través dels diaris les condiciona. Hi cal adequar missatge, mitjà i llengua.

—I suposo que també la voluntat, a l'hora de fer crítica, segons que has dit més d'una vegada, d'ordenar.
—Sí, i com prou bé saps, els crítics som els responsables de gairebé tot pel fet d'exercir un acte de raó sobre la dispersió, sobre un procés obert, confús i difús... Jo he tingut sempre dos interessos que ja han sortit abans i que expliquen moltes coses: primer, per a mi, la literatura és un acte de saber i de coneixement dels altres i un acte de coneixement de mi mateix i, per tant, és un creixement constant i continuat que contribueix a la meva formació intel·lectual i a una interpretació del meu entorn. En segon lloc, interpretar l'entorn vol dir interpretar totes les ramificacions de l'entorn, i aquí trobem aquest element ordenador que tu esmentaves; però, d'un altra banda, hi ha també l'altre element de coneixement, que és el coneixement del funcionament interior de l'obra d'art, l'aspecte més formal. En resum: per un costat, l'aspecte d'interpretació ideològica, temàtica i psicològica, i per l'altre, el procés interior d'una obra d'art. La crítica per a mi no és altra cosa que un intent de conèixer l'interior d'una obra d'art, el mateix temps que, junt amb aquesta anàlisi formal, estructuralista, la interpretació històrica del món que et dóna l'altra vessant.

—La utilització de criteris historiològics té a veure, suposo, amb la voluntat d'ordenament i de síntesi.
—A mesura que van avançant els anys setanta, em sorprenen moltes coses; el poc que els autors es llegeixen entre ells; si més no, les constants i semblances que s'hi manifesten. Em trobo amb el drama, que, cada vegada que interpreto la realitat literària, sembla que estic defensant un projecte de generació, però és que una generació és una estructura d'edat, i això, vulguis no vulguis, és un condicionament d'interpretació, és a dir, haver nascut fa quaranta o trenta-cinc anys condiciona la perspectiva: per exemple, i a manera d'anècdota il·lustrativa –pren-t'ho només d'aquesta manera –, a l'encontre de Verines de narradors i crítics de setembre de 1986, va donar la casualitat que, després d'haver parlat de «si generacions sí, generacions no» i de si existeixen aquesta mena de condicionaments, la Maria Antònia Oliver llegeix un conte i la Montserrat Roig un altre, i tots dos reflectien la mateixa preocupació pel pas del temps, per l'arruga, tots dos eren el conte d'una dona que es fa gran. És clar, no l'han pas escrit als divuit anys o als vint-i-cinc, sinó als quaranta. Un home, el mateix; hauria escrit sobre els cabells blancs o la pèrdua del cabell... Per tant, hi ha una estructura d'edat que condiciona la interpretació, i m'adono que tot allò que jo visc personalment, interiorment, està reflectit en els llibres dels companys de generació coincidents en una «estructura d'edat» que evolucionen en paral·lel, i així, doncs, anem configurant tota una explicació, tot un raonament del procés temàtic. L'element ordenador representa dir cap a quin cantó han anat les coses. A mi em fa gràcia, per exemple, que en una entrevista d'escriptors joves a la ràdio, un digués «bé, home, els setanta, però és que als setanta tot estava clar»; ¡ com dir-li que si ara és clar, suposant que ho sigui, és perquè hem fet una anàlisi d'interpretació de les idees dominants! També els vuitanta en tenen un, d'estructura d'interpretació; si no s'ha fet, és una altra qüestió. Segur que l'anàlisi dels vuitanta permet detectar unes constants, i ara que ja som a finals, probablement les podem veure més clares que al 82 o al 83. No podem dir que els setanta eren clars, perquè eren absolutament confusos com qualsevol dècada o moment. A mi m'ha interessat apropar-me, clarificar, marcar les línies mestres d'interpretació d'aquella etapa, i, amb això, no faig cap altra cosa que detectar-hi els interessos més comuns. Això es projecta fins ara, i justament en un text que ha sortit a València, el text llegit a Verines el setembre del 86, la visió que en tinc pren una altra versió, segurament la última, perquè és un tema que jo voldria tancar però que és difícil de fer-ho: constantment em demanen que en parle.


[...]


Arribats a aquest punt, i sense voler sobrevalorar la meva feina en excés, però conscient que en algun moment he pogut exercir una tutela excessiva, començo a deixar la crítica militant, com es pot veure ben clarament a l'any 87 i, parcialment, des de dos o tres anys abans. També perquè els altres sempre projecten sobre tu una imatge que et fa esclau del teu passat –fixa't el temps que portem parlant d'aquest tema –, per bé que tu puguis haver-hi trencat, i així et fan tractar, en conferències i articles, temes que sents com a interiorment depassats. A més a més de la necessitat de trencar amb aquesta sensació de tutela i d'un replantejament de la funció crítica, en aquesta decisió influeix també que, el 1983 o el 1984, sento que la meva feina com a crític militant està duta a terme i acomplida. Perllongar-la seria intel·lectualment perjudicial per a mi i innecessari. Per això, vull recollir tot el material i anar cap a un altre camí.

—Quant als poetes, novel·listes, autors dels setanta en general ¿creus que també han acomplert una etapa, que han deixat enrere una etapa de formació, caracteritzada per una subjectivació temàtica força gran?
—En realitat, una generació acaba sent explicada amb quatre, cinc o sis noms d'un pes històric específic, de manera que els cinquanta noms quedaran inevitablement reduïts a pocs, que seran, però, els necessaris. El que ja es detecta és la crisi o la desaparició d'alguns autors, i som ja en una etapa de definició, de filtratge, incòmoda, perillosa, angoixant, perquè tothom sap que està ficat dins aquest garbell. Amb tot, i des d'aquella perspectiva de totalitat, caldria parlar molt més extensament sobre aquest tema. A aquesta crisis –diguem-ho així –, s'hi afegeix un intent de menysvalorar la funció històrica de la generació dels setanta, potser amb raó o sense, no ho sé, amb la qual cosa trobem el darrer punt que faltava per a ser una generació: l'oposició d'un projecte nou. Val a dir, però, que el valor des setanta d'aquí a uns anys reprendrà de nou. Serà el moment de la definició final. Del balanç per a la història. Actualment, aquest intent de projecte nou accentua aquesta imatge de crisi o de buit, però no podem oblidar la lentitud de la maduració. Per posar un exemple forà a la literatura catalana, si mirem el realisme castellà, algú hauria considerat que en Juan Goytisolo estava acabat perquè la seva defensa teòrica de la novel·la realista i les seves primeres novel·les pertanyen a aquell moment d'una manera ben clara, però al cap d’uns anys reorienta el seu treball i continua fent la seva obra; d'altra banda, ¿quants noms queden dels vint o trenta noms del realisme social castellà? Marsé, Juan Goytisolo, García Hortelano, Caballero Bonald, Luis Goytisolo i uns pocs més... vet aquí el procés de depuració i de filtratge i el procés d’evolució interior. Totes les coses s'acaben situant en el seu lloc.
Retornant a nosaltres, la qüestió sempre és complexa, perquè en començar a escriure als anys setanta, l'escriptor no només té com a referent el que viu sinó vint, trenta anys de la seva vida, té un actiu acumulat; està configurant l'arquetip generacional tot parlant de l'educació sota el franquisme, la infantesa, la seva formació familiar... En canvi, ara només té el material de l'experiència dels darrers anys i sense l'entusiasme de la irrupció i de la autoafirmació juvenil que provoca una allau d'obres de qualitat discutible. El món referencial dels anys setanta, jo diria, doncs que està exhaurit, i els escriptors inicien altres processos vivencials que es podran reflectir en una nova continuïtat de l'arquetip: continuant des del desencís cap al subjecte descentrat, que és la crisi actual, que ja havia avançat Jordi Coca i que, segons confessió pròpia, en Josep-Lluís Seguí està fent. Es tracta d’un personatge amb una pèrdua progressiva dels seus valors del passat, que no sap encara com sortir-se'n, que no té la mateixa capacitat de comunicació, relació i entesa amb els altres, que se sent socialment refusat, sense esma d'intervenir i que, per això, desenvolupa un sentit més individual de l’existència... Fins la darrera novel·la del Casajuana, Tap d’escopeta, amb un personatge més jove, però, s'hi detecta aquest descentrament, el fracàs, la manca de valors útils, pot servir d'exemple. Una part de la nova novel·la nord-americana va per aquest mateix camí i, tal vegada, això explica el seu èxit. A hores d'ara, observo que la continuïtat de l'arquetip generacional és, hauria o podria ser aquesta. De tota manera, i encara que en una estructura profunda pugui haver-hi semblances com les que acabo d'esmentar, la nova generació incorporarà el seu món referencial amb unes altres formes; justament, Daniele del Giudice, al seminari-col·loqui sobre última narrativa italiana celebrat a Barcelona el novembre de 1987, va establir paràmetres idèntics: partint d'una mateixa estructura profunda de comportament –els valors de sempre –, cada època fa emergir unes formes diferents. Detectar i establir aquestes variacions són un dels centres d'interès de la meva crítica, perquè expliquen i diferencien cada etapa i, en fer-ho, estableixen la seva especificitat en aquesta marxa –però no progrés – de la història.

Em fa l'efecte que a l'hora d'establir tant la continuïtat de l'arquetip generacional com la seva nova forma, s'haurà de tenir molt en compte la «desideologització» de la dècada actual. I no pas únicament aquesta consegüent manca d'ideologia, sinó també la relació, cada volta més estreta, entre literatura i consum. En un moment donat, tu identifiques la nova ideologia literària amb les nocions de «qualitat» i «professionalitat». Per la meva banda, però, no ho veig gaire clar, perquè no sé fins a quin punt qualitat i professionalitat lliguen amb tot aquest consum de novel·la eròtica, de novel·la negra, de novel·la històrica amb ben poques pretensions artístiques.
—Bé, el primer que cal dir és que qualsevol gènere pot tenir els seus paràmetres de qualitat. Ara bé, amb relació amb això que dius, quan un perd el referent ideològic, el referent motor, hi ha un replegament cap a l'interior, i aquest és l'origen, com a valors actuals, del major sentit de la professionalitat i la qualitat. Són recursos que substitueixen els altres quan fallen els de caire més ideològic, tot i que es tracti de bases de comportament i d'estètica prou seriosos, respectables i defensable com a valors autosuficients i, naturalment, del tot legítims. Repeteixo que són valors per se, però, si hi ha un valor ideològic i desapareix, els altres prenen més relleu.
L'estructura de la societat ha variat, l'estructura editorial ha canviat, i hem passat, de l'editorial motor d'un determinat moviment literari i de l'editorial de la resistència cultural, a unes editorials de la normalitat. Dit altrament: les editorials saben que tenen un paper cultural, però que no el podran realitzat sense tenir al darrere una infrastructura empresarial. Comencen a actuar amb paràmetres d'indústria, i això por esguerrar, pot esguerrar l’obra de molts autors, perquè es poden deixar portar i enllaminir, ara que existeix, per l'èxit fàcil. Alguns estant hipotecant una obra més important, però d'èxit més difícil. Davant aquesta nova estructura del mercat del llibre, cadascú ha de ser prou responsable i conscient del que triï, i cadascú ha de saber que, en el món de la literatura, per bé que l'existència de la normalitat sigui socialment desitjable, hi ha graus en la consideració estètica i el l'aprofundiment literari.
A hores d'ara, sí que hi ha una literatura desideologitzada, una literatura lúdica, una literatura de l'objecte, una literatura de gènere, una literatura de la interpretació de l'entorn diferent de l'anterior... amb uns nous paràmetres que configuren una nova literatura, amb la característica de ser de consum, que afecta els joves i els no tan joves. El qui la faci com una part menor del conjunt de la seva obra, doncs bé. Està en el seu dret, però ha de ser conscient dels perills que pot comportar de cara a una obra més ambiciosa, tal com deia fa un moment.


[...]


—Perquè existeixi una generació, hi ha d'haver una creació estrictament literària i una creació analítica, una crítica literària paral·lela que li doni suport. Quan parles del realisme històric afirmes que aquesta crítica (Castellet, Molas, la seva antologia) el va fonamentar i, en canvi, quan parles de la generació dels setanta, dius que no ha existit aquesta mena de background teòric i analític. Crec que tens raó pel que toca al teatre i pel que fa a la novel·la, però no pas quant a la poesia.
—Això es diu a Literatura catalana dels anys setanta, recollint un text llegit a Mallorca, al final de l'Àmbit de Literatura del Congrés de Cultura Catalana, l'any 1977. En aquell any encara no existia ni el llibre, ni les antologies... Quan el realisme històric en tant que moviment comença a fer fallida, queda Gimferrer, que fa una crítica important, analítica, però que no articula cap corrent ni interpretació globalitzadora. Cal esperar el 1973 o el 1974 perquè es comencin a crear les bases del que després serà l anostra interpretació. Vist des d'ara, però, la crítica de fonamentació de la generació dels setanta es produeix cap el 1980, segons explica en un text recent Jaume Pont amb les vostres antologies, els meus llibres... que articulen i interpreten el que ha passat en aquests darrers anys.

—El que potser no existeix tant és un suport teòric i crític a la novel·la, qui sap si per allò que «la societat catalana asfixia els seus crítics»
—Bé una bona part del meu treball s'ha orientat en aquest sentit. De tota manera, la crítica de novel·la comporta una feina llarga, laboriosa, més lenta que la crítica de poesia. També s'ha de tenir present que nosaltres vam néixer a la literatura amb el refús del realisme i, doncs, amb la por al manifest, perquè saps que qualsevol declaració d'uns principis estètics que sigui plantejada de manera radical, amb els anys es pot tornar contra tu. Per això, nosaltres vam adoptar un projecte de globalitat i de defensa de les divergències, i per tant, no es podia defensar una estètica concreta perquè no existia, tot i que sí uns autors i unes obres més que no pas unes altres.

—Corren un munt de prejudicis contra la nostra literatura i la tasca crítica, prejudicis que tu has resumit en quatre punts: «1) La crítica militant és una crítica menor. 2)La crítica catalana no existeix. 3) La literatura catalana és mediocre. 4) La literatura catalana és provinciana». Has contestat més o menys les dues primeres, però ¿hi vols afegir alguna altra cosa? ¿Què n'opines, dels altres dos prejudicis? ¿Pots fer d'advocat del diable de la literatura catalana?
—Aquestes quatre opinions estan dites al 81 o al 82, quan les notava al meu voltant. Han passat uns quants anys, que han servit per aclarir alguns conceptes: ara s'entén que crítica militant vol dir crítica periòdica, que obliga al seguiment d'un procés. Abans, als anys setanta, hi havia un cert recel envers aquest tipus de funció crítica, sobretot per part de crítics que desenvolupaven unes altres funcions. Això m'ha sorprès sempre, perquè jo intento una anàlisi des de la totalitat i la globalitat, mirant de no deixar-hi res d'aïllat dins l'esquema general. De la mateixa manera que és evident que, en el conjunt de la novel·la catalana, és bo tenir novel·la negra, eròtica o d'autor, encara que alguns escriptors coneguts o no en facin de falses, ha d’existir en la globalitat de la cultura la crítica periòdica com una funció imprescindible tant per a l’autor com per a l’editor, fins i tot perquè cal establir un primer criteri d'opinió. Vet aquí per què aquest tipus de crítica és la que millor asculta i comprèn cap a on van els trets, i així fonamenta amb les seves anàlisis la història posterior. Pensar, doncs, que es tracta d'una crítica menor és una manca de visió de la globalitat cultural que, quan la sento en veu d'algú, em fa feredat.
Quant a la mediocritat i al provincianisme de la literatura catalana... Fa uns anys vivia immers dins la literatura de la gent de la meva edat, perquè em permetia créixer intel·lectualment, la qual cosa no sé si ara em passa ben bé igual. En part, he canviat d'opinió, i possiblement avui entendria d'una altra manera aquelles afirmacions. Jo no sé si la literatura catalana és menor, mediocre o provinciana, però sé que, a hora d'ara, dubto que molts dels nostres escriptors tinguin el sentit del temps. He tingut ocasió de seguir la contemporaneïtat, i de vegades dubto que els nostres escriptors estiguin en el present, el sàpiguen copsar i facin una obra d'acord amb l'època en què vivim.
Si, com deia abans, la literatura és per a mi, a més d'un gaudi estètic, un acte de coneixement, una manera de comprendre interpretar el meu temps, la literatura d'ara no m'ho està pas oferint. També comprenc, però, que entre el projecte de realització pot passar un temps, i potser les obres que em puguin interessar estan en procés. Jo definiria la literatura catalana actual –i és una afirmació dura i greu – com un encefalograma pla. Les vibracions que produeix aquest cos literari són molt tènues, febles i irregulars. Si analitzem el que s'ha publicat aquest any darrer o durant els vuitanta, ens trobem amb una línia plana, amb petites o breus crestes. Si ens demanem el perquè, surten elements ja dits: per exemple, els autors més importants que han omplert la postguerra han desaparegut (Villalonga, Rodoreda, Espriu, Foix, Pla, Vinyoli, Cirici Pellicer, Bartra...), amb obra o, si més no, amb presència ben vivent; d’altres autors estan en una etapa de memòries, de reflexió del seu propi passat (Perucho, Maria Aurèlia Capmany, Avel·lí Artís, Castellet); encara n'hi ha d'altres amb l'obra tancada, que solament reediten o bé produeixen obres menors... Per tant, una generació ha desaparegut, l'altre – la de la més immediata postguerra – està en una etapa de reflexió, alguns estan repetint les seves obres, els mons narratius ja tractats, i, com dèiem abans, la generació dels setanta ha esgotat els temes dels seus primers trenta anys de vida i descoberta del món, molts estan en una etapa de reflexió o replanteig d'actituds anteriors, per la qual cosa publiquen menys, mentre els joves encara no tenen prou presència, estan en un procés de formació i encara no poden oferir una obra d'una certa qualitat i dignitat. Potser estem en un d'aquells buits històrics que de tant en tant es produeixen.

—A Literatura catalana dels anys setanta arribes a dir que el límit extrem que no es pot traspassar és el nacionalisme. ¿Tu creus que encara continua sent així?
—Això es va dir als anys setanta, tot fent referència a un text de Biel Mesquida, en el sentit que un escriptor català deixa de ser escriptor català quan deixa d'escriure en català. Aquest és el lligam mínim: la llengua.

—Vull tornar a algunes de les coses que han sortit, perquè me'n facis cinc cèntims més; l'una, has dit que la generació dels setanta no genera prou expectativa i em fa l'efecte que les editorials en tenen part de culpa, perquè enreden el gust del públic donant garsa, tant nacional com italiana i nord-americana, per perdiu.
—En els anys vuitanta, és evident que ha existit, en relació amb èpoques passades, una asfixia intel·lectual, jo l'he sentida i, segurament, tu també. Davant aquesta pressió i opressió, arriba un moment en què necessitem respirar més. Necessitem un marc de referències més ampli, i iniciem una nova anàlisi de l'entorn. Ens cal donar un salt o un nou pas cap a la cultura estrangera. Els joves ja entren per aquí, i és ben segur que els haurà influït. A l'encontre amb els narradors italians que he esmentat, es parlava, com a característica, del seu cosmopolitisme, i el terme caracteritzava la literatura actual, inclosa la catalana. Això explica i justifica les traduccions que s'estan fent (i caldrà veure fins quan es podrà mantenir aquest ritme sense provocar un reflux). Sigui com sigui, hi ha una necessitat d'obertura, i l'expectativa ha passat de l'interior a l'exterior, de la mateixa manera que, als setanta, hi havia expectativa vers la perifèria formal, vers les transgressions.
¿Garsa per perdiu? Potser sí, però s'ha de tenir en compte el paper molt important que hi juguen els mitjans de comunicació: és molt més notícia per a la premsa qualsevol llibre de qualitat dubtosa, però que tingui un plus afegit per raons extraliteràries que un llibre d'alta qualitat i minoritari, i això desenfoca els valors i les jerarquitzacions. Els mitjans de comunicació escrits també en són responsables. ¡I molt!

—També dius, a Balanç de futur , que un dels debats possibles prové del sentit conservador que té la societat literària. Jo crec que, els anys setanta, aquesta societat apostava i, ara, no sé si ho fa o si ho fa prou bé.
—La societat literària és del tot conservadora, i, com que la lluita és molt dura, el qui guanya el reconeixement vol conservar el lloc. A més a més, les idees es mouen amb lentitud i les editorials fan una política prudent, encara que potser podrien arriscar més. El paper de l'editor com a promotor de cultura i com a empresari, i les seves relacions amb els autors són, també, complexes en l'àrea catalana. Si els escriptors coneguessin els balanços de les editorials, canviarien molt els seus criteris, per bé que hi ha alguna excepció.


[...]


—He mirat que, després d'unes primeres qüestions més autobiogràfiques, repassessis el passat immediat, el present i les perspectives del futur. Per tornar cap a tu abans d'acabar, ¿en quina situació estàs com a crític, com a testimoni?
—He evolucionat interiorment, i crec que la funció que vaig assumir a la meitat dels setanta va quedar acabada deu o dotze anys després. He acompanyat la generació dels setanta en l'etapa de desclosa inicial i de formació, n'he configurat uns trets d'interpretació i he acomplert la meva participació en un moviment de renovació, al marge dels possibles resultats. Com a crític –seguint el símil – he repartit joc i he fet l'anàlisi de la jugada. Ara cal que desenvolupi una funció absent per tal de veure com continua i evoluciona el procés tot tenint més distància. Jo, en aquest moment, necessito créixer mitjançant noves idees que em portin per aventures intel·lectuals diferents, i torno a agafar les que vaig deixar de banda quan era estudiant, és a dir, torno a pensar en l'estètica, en la filosofia de la cultura, en al filosofia de la història, en les metodologies crítiques i en la teoria literària.
Continuant amb la idea d'una estructura profunda del comportament amb diverses emergències superficials, m'interessa també l'estudi dels orígens perquè el coneixement de l'èpica i la mitologia em permetrà comparar diverses etapes històriques. I això, encara que sembli estrany, no està per a mi tan lluny del treball desenvolupat durant aquests quinze anys. Ara vull retrobar el meu començament intel·lectual, i el primer pas que he de fer és resoldre, tal com t'he dit, la meva tesi doctoral, sobre la crítica literària de postguerra. El segon pas, «alliberar-me» del que he fet fins ara, bo i recollint-ho en llibres. N'hi ha tres, de possibles. D'aquesta manera, es veuran els fonaments, les bases del que he dit en els que ja he publicat. Tinc, a més, un llibre sobre novel·la valenciana aturat des de fa vuit anys que he d'editar. I, en tercer lloc, no sé si mai ho arribaré a fer, però m'agradaria d'establir una teoria general sobre els fenòmens culturals i literaris.
A nivell professional, visc ara la meva entrada a Edicions 62 amb responsabilitats de direcció literària, treball que suposo que transformarà també la meva vida personal i intel·lectual. Ja el 1979 havia entrat a col·laborar i dirigir diverses col·leccions a Edicions de La Magrana. D'alguna manera, amb la feina editorial, estic prolongant la meva funció crítica. Tan content estic, per exemple, i malgrat que siguin coses ben distintes, d'haver creat i endegat la col·lecció «La Negra» com «Cotlliure», o d'haver obert camí a «Les Ales Esteses». En relació amb Edicions 62, penso que m'arriba en el moment oportú. És un repte complex i difícil, però els reptes intel·lectuals em motiven, em fascinen i m'apassionen. És a dir, els visc plenament.

(J. M. Sala-Valldaura: "J. M. Sala-Valldaura entrevista Àlex Broch: les raons i passions de la literatura catalana actual", Daina, núm. 6, abril 1989, p. 65-98)