Àlex Broch defensa una teoria eclèctica que no elimina ni l'aproximació històrica (de procedència marxista) ni l'estudi més intrínsec i formal de l'obra literària (en relació amb l'estructuralisme), i s'acosta als llibres amb una voluntat de comprensió, explicació i avaluació dins el context, sense aplicar-hi en general, bo i tenint en compte canal i receptors, un sol mètode o una terminologia molt especialitzada. Dos eixos acostumen a vertebrar-ne la pràctica: la ideologia i les qüestions estètiques, enteses sovint respectivament com a actitud, tema i manera de relacionar-se amb el referent, d’una banda, i com a llenguatge, de l’altra. De la suma dels balanços relativament urgents de la crítica periòdica, n'extreu síntesis pregones, però, alhora, darrere aquests balanços, s'hi amaga el fil conductor d'una teoria (ideològica i estètica) que cada cas pot exemplificar, ampliar o... posar en dubte. Una teoria, doncs, que canvia i es desenrotlla a mesura que aquesta percança de l'explicació final té més elements, més obres, de judici.

(Josep M. Sala-Valldaura. "J. M. Sala-Valldaura entrevista Àlex Broch: les raons i passions de la literatura catalana actual", Daina, núm. 6, abril 1989, p. 65-98)

* * *

Aquest tipus de jove crític acostuma a operar al marge del món acadèmic, al qual pot pertànyer, però del qual el separa la immediatesa de la seva acció, els mitjans de comunicació que empra per a la seva expressió i un cert atreviment de judici que contrasta amb el conservadorisme habitual de la crítica/ història/ erudició universitària. Practica, en un mot, el que es coneix com a crítica «militant». Aquesta militància es recolza, generalment, en una certa passió intel·lectual amb les altres manifestacions artístiques o socials de l'època en què es produeix. És la passió de la contemporaneïtat, de construir la seva personalitat amb la dels altres, d'assenyalar convivències i simultaneïtats que el poden portar, a més, a caure en la temptació de vaticinar corrents o modes del futur immediat. És evident que aquesta mena de crític –que d'altra banda es dóna en tots els països de cultura avançada– es juga el tipus i no sempre li surt bé la jugada. És el risc inevitable al qual el porta una vocació un pèl suïcida, és la passió crítica que acosta aquesta tasca a la de la creació.

No sempre el «jove crític militant» es configura de la manera que he descrit, però sí amb la major part de les característiques que he esmentat. La seva obra anirà dibuixant lentament un pensament que es farà a través de la pràctica, dels encerts i dels errors, dels atreviments i de les rectificacions. De la seva intel·ligència, de la seva cultura i de la continuïtat de l'esforç en podrà sorgir una obra que només serà reconeguda amb el temps: glòria immediata, molt poca, i diners, menys. Jo diria, tanmateix, que aquests darrers factors són la garantia de la independència i la llibertat del crític. És més: juguen un paper important, fins i tot, en la formació de la seva personalitat moral i convé que sàpiga donar el que pugui i que no esperi res. Hi ha una ascètica del «jove crític» i convé que la mantingui: moltes vegades no trobarà un ressò favorable ni un reconeixement intel·lectual a la seva tasca, però, si més no, se li atorgarà un respecte moral, un respecte tout court, gràcies a la seva independència i a la seva llibertat de judici.

Penso que un bon exemple d'aquest tipus de crític que he intentat dibuixar, situat en una generació determinada i dins els paràmetres que configuren la literatura catalana el constitueixen la persona i l'obra d'Àlex Broch. La seva dedicació al llarg de deu anys a la tasca ingrata de la crítica es pot veure, ara, després de la publicació de dos llibres, com queda inicialment configurada la seva personalitat literària a través de l'obra. Jo diria que alguns dels trets que la defineixen vénen a ser: 1) Acceptació de ser crític d'una literatura d'àmbit restringit amb la voluntat, però, d'inserir-la en els corrents de la literatura universal, però definint-ne tanmateix les peculiaritats, les mancances i el fet, indefugible, del tractament literari d'una llengua llargament malmesa per circumstàncies històrico-polítiques; 2) Fidelitat al punt de partida original, és a dir, seguiment regular i interessat de l'evolució de l'obra de la seva generació, punt de referència constant d'una indagació apassionant i didàctica per ell mateix; 3) Reflexió constant i aprofundida sobre l'ofici de crític i les dimensions professionals i sociològiques de la crítica, és a dir, els límits literaris i, a la vegada, la funció social: en aquest sentit vull afegir que el que defineix un escriptor – «creador o crític» – és, precisament, la reflexió constant i variant sobre l'ofici, perquè sobre ella s'estructura, a través del temps, el que serà l'obra final de l'escriptor; 4) La recerca del debat, és a dir, admetre el caràcter històric i circumstancial de tota crítica i el repte del pluralisme de les possibilitats de lectures diferenciades que tot llibre ofereix: en aquest aspecte, acceptar, també, la possibilitat que les lectures del crític esdevinguin diferents al llarg del temps, tot mantenint, però, l'impuls original, és a dir, una actitud més que no pas un mètode tancat, actitud que, personalment, considero que defineix el sentit ètic de la pràctica de l'ofici.

(Josep M. Castellet. "Alex Broch o la passió per la crítica", dins À. Broch: Literatura catalana. Balanç de futur. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1985, p. 11-15)

* * *

Dins el gènere literari de la crítica, diria que Àlex Broch va escollir el subgènere de la cartografia. Algú pot pensar que la seva era més aviat vocació d’entomòleg, clavant escriptors en agulles dintre de capsetes generacionals, però les col·leccions entomològiques són això, estrictament col·leccions, sèries, prestatges amb capses. I Àlex Broch no és això el que ha fet sinó mapes. I un mapa és sempre una creació, una interpretació, la creació d'una realitat nova que remet a la realitat magmàtica i indiferenciada del món, però que té un joc de colors i una distribució d'espais i fins i tot una opció d'enquadrament que no és en la realitat, sinó que l'explica i l'explica des de les ulleres del cartògraf. Fer mapes és saber el món, però també és interpretar el món i fins i tot inventar el món. Broch s'enfronta amb el magma literari i l'acoloreix i l'organitza fins a obtenir-ne uns mapes magnífics, excel·lents.

(Vicenç Villatoro. "Broch, cartògraf", Avui. Cultura, 7 de desembre de 1991)

* * *

I en aquest programa ample d'investigació resulta útil i coherent del tot la tasca realitzada per l'Àlex Broch. Ja hem vist com el recull d’articles suposa un coneixement aprofundit previ d’uns fets literaris que han estat molt ben observats. A més a més, l'autor del recull ens ofereix un ventall d’aplicacions de conceptes, metodologies i estratègies que nosaltres valorem doblement, per una banda perquè són aplicables a fets literaris de la nostra cultura i, per una altra, perquè el treball de l'Àlex ens serveix com a criteri d'avaluació sobre la riquesa teòrica dels mateixos models. Per aquests articles hi veureu passar la major part de les propostes metodològiques que durant les darreres dècades han enriquit la teoria de la literatura –a la meva manera de veure– tal com ningú no havia fet des d'Aristòtil. Bé, ho havien fet els formalistes russos, però tot just durant aquestes dècades comencen a ser coneguts, explicats i aplicats. Models com les funcions de Propp o de Soriau, el binarisme de Jakobson, els rectangles lògics de Greimas, els camps semàntics, les estratègies estructuralistes franceses de l’anàlisi del relat o com el vessant antropològic de l'estructuralisme de Lévi-Strausss, etc., són utilitzats per l'Àlex Broch a l'hora de voler donar compte de l'obra literària que ell estudia. Fa goig de veure com a casa nostra hi ha persones com l'Àlex que estan atentes al que passa i que se sumen a l'esforç d'aquesta mena d’«universitat invisible», no voldria acabar aquest meu pròleg sense fer referència que aquest any –el 1993– comença a existir a la nostra Universitat de Barcelona la llicenciatura en Teoria de la Literatura. Treballs com els que ara presentem ens fan pensar que entre nosaltres hi ha persones amb una formació sòlida i rigorosa que saben aprofitar la informació pel fet que han practicat unes bones anàlisis i que condueixen l'argumentació amb rigor, coherència i elegància. L'Àlex Broch ens ha donat un tast de tot el que es pot fer. Penso que molt poca gent a casa nostra –o a casa dels altres– disposa avui de tanta informació i de tant coneixement sobre el trajecte de l’obra literària des de la seva producció fins al seu consum.

(Sebastià Serrano. "Pròleg", dins Broch, À.: Forma i idea en la literatura contemporània Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 17-18)