Literatura catalana dels anys setanta, tot i l'ambició que assenyala el títol, no pretén, ni vol, ni pot ésser un llibre definitiu sinó tot el contrari. És una aportació de materials provisionals. És ordenar unes idees, plantejar unes propostes, obrir un debat, clarificar o ajudar a clarificar una situació literària, la més recent i, per tant, la menys coneguda o, millor, la menys estudiada, almenys a nivell de papers públics, de material recollit en llibre.

Si el moviment es demostra caminant, aquest és un pas que dono amb la seguretat que podrà tenir una certa utilitat; si més no, malgrat els errors d'apreciació que pugui tenir, per a mi la tindrà. Crec en la dialèctica, en el procés dialèctic i per això m'és absolutament necessari partir d'un punt, d'una referència que pugui ésser contestada, matisada o refusada per a poder continuar cap a una progressiva perfectibilitat i afinament d'apreciacions i valoracions, de propostes i definicions. En definitiva, de participar en la fixació de la història literària més immediata. L'error constatat, la insuficiència o l'oblit, per a mi sempre són productius perquè m'ajuden a millorar la meva perspectiva. No m'atribueixo cap raó majúscula. Aporto, senzillament, el meu treball amb la voluntat que pugui ésser contrastat amb el dels altres i perquè el necessito veure objectivat. Per això publico aquestes notes articulades que constitueixen Literatura catalana dels anys setanta. Potser a algú aquesta declaració de principis, com el títol, li podrà semblar excessivament pretensiosa. Però no ho és precisament perquè és una posició que va més enllà d'aquest llibre i que crec que no abandonaré mai.

(Literatura catalana dels anys setanta. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 9-10)
 

* * *
 

Aquesta crec que és la gran tasca creadora del crític: interpreta el sentit i la raó, trobar l'explicació i la resposta a una producció literària que per la seva essència diversa i variada produeix una realitat complexa, contradictòria, ambivalent. Trobar i projectar la interpretació significativa de tots els missatges codificats pels autors sense caure en reduccionismes apriorístics, és una de les tasques més difícils de la crítica però també una de les finalitats que més i millor justifica un aspecte important de la seva funció. Ho hem dit altres vegades amb una expressió senzilla: desbrossar el camí. Fer-ho, però, no té res de fàcil; fer-ho comporta introduir un ordre interpretatiu dins d'un discurs obert, polivalent, divers, polifònic, de tantes veus com creadors i obres té una cultura. Com alguna vegada ha dit Roland Barthes, trobar el sentit i «teoritzar un pluralisme històric». Aquesta és la gran tasca i el greu compromís que atorguem a la crítica, el que atorguem, almenys, a la nostra funció. Treballar en el sentit de la Història, dibuixar el pluralisme històric que tot acte creador, lliure i divers comporta. Donar cos a aquest projecte, construir el discurs que l'interpreta és, per a nosaltres, un acte creador perquè cal donar forma a un magma dispers d'idees i pensaments. Donar forma vol dir crear, és a dir, establir la discursivitat d'un raonament. I és en aquest punt on establim la nostra convicció més ferma i forta del caràcter creador del discurs crític i alhora la seva vinculació al nivell formal de l'obra literària. És aquesta darrera la segona consideració que volíem introduir en la present reflexió.

No és gens difícil afirmar que com a acte d'escriptura, allò que d'una manera més evident diferencia el treball del crític del treball de l'escriptor creador, és el nivell de llenguatge. El llenguatge del crític és molt més tancat, és un llenguatge analític mentre que el de l'escriptor-creador no té límit, és totalment obert a les necessitats que el seu text li planteja. La condició analítica del llenguatge crític és, doncs, la marca externa de diferenciació entre la crítica i la creació literària. Llenguatge que igualment està, però, en funció de la creació d'un discurs comunicatiu. [...]

Sovint l'escriptor, el bon escriptor, investiga, estudia, analitza a fons el tema de la seva obra. L'acte creador serà essencialment el fet de donar forma literària a la proposta que ens vol transmetre. La forma literària és allò que li dóna condició d'escriptor. I la forma té una gramàtica del discurs, una estructura que és paral·lela a la mateixa que el crític segueix per a bastir les seves argumentacions. Per això pensem que l'escriptor de gènere i el crític s'enfronten a dos treballs creadors que si bé no són iguals ni coincidents són paral·lels. Donar formar a l'argumentació del seu pensament, a la idea, és crear un discurs, comunicatiu amb lleis d'estructura expositiva. Creure en il·luminacions sublims és tenir una opinió excessivament idealista del treball literari. Pel fet de no tenir-la i pel fet creure en la construcció-elaboració de la forma del discurs analític, pensem i creiem que la crítica és un acte de creació literària, tant com ho pot ser la literatura de «gènere».

(Literatura catalana. Balanç de futur. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1985, p. 89-91)
 

* * *
 

Les DÒXIES no són ni ortodòxies ni heterodòxies. Però participen de totes dues propostes. Les DÒXIES són, doncs, hermafrodites. Les DÒXIES són màximes, aforismes, sentències, pensaments. D'una part, responen a una economia de temps. De l'altra, a una economia d'espai car, desenvolupar-les en un discurs assagístic hauria excedit, sense cap dubte, l'extensió que m'era atorgada. De tota manera, una cosa és ben segura: a aquestes primeres DÒXIES en seguiran d'altres.

A. TEMPS

1. Passat

No recollim l'herència d'allò que fou. Hi ha present, però no hi ha passat. La memòria s'aprima i la historia és impotent. [...]

2. Present

Cada present encertat comporta un demà guanyat.

El meu futur ja és present. Ja no puc ajornar més les realitzacions. Demà només tindré temps per a fer balanç.

Totes les variants són possible, però la millor és la que ens apropa a l'escac i mat.

Tota destrucció allibera potencialitats. [...]

3. Futur

Ser utòpics sense oblidar mai els límits de la utopia.

Per a preparar el futur el millor que podem pensar és que no hi ha estadis finals de màxima perfecció. En tot cas lluitem per la imperfecció més perfecta. Saber-ho és el millor antídot per acarar-nos a la construcció d'aquest futur.

B. LITERATURA

1. Generacions

Una generació és una estructura d’edat

Tota generació dóna pes i raó a una lectura dialèctica del procés històric. [...]

2. Literatura catalana

La llengua és el primer lligam de pertinença.

La situació actual de la literatura catalana és d’'ncefalograma pla. La línea continua, la norma. Les lleus palpitacions només ens assenyalen que el cos, sense imaginació ni força, encara és viu.

L'edició també és un acte de pedagogia literària.

La literatura és un acte de coneixement.

La crítica és un discurs d'ordre. I tot discurs d'ordre immobilitza les idees. [...]

3. Modernitat

Tradició és l'herència del passat. Modernitat la recerca del sentit del present. Modernitat i tradició poden pertànyer a dues mentalitats antagòniques. Però també poden ser complementàries. [...]

C. SOCIETAT

1. Nacionalisme

Tota reflexió sobre el fet nacional ha de produir-se per sobre del foc creuat dels partits.

Ser nacionalista i prendre prou distància objectiva per a ser alhora militant del nacionalisme i crític amb el nacionalisme.

Situem la reflexió nacional al mateix nivell de les altres i estarem en condicions de pensar-les totes millor.

No viure cap ficció. Dir les coses tal com són. [...]

2. Ideologia

Per què la revolució no és una altra cosa? Per què no ens inventem un nou tipus de revolució?

Tornem a pensar tot el que ha estat pensat fins ara. Ho pensarem diferent. [...]

3. Societat

Tota societat que se sent amenaçada –des de dins o des de fora – articula els seus mecanismes de defensa, resposta i acció a partir del messianisme i la utopia. Són dues figures antropològiques de l'imaginari col·lectiu.

La ironia és la xarxa que ens permet saltar en el buit.

Davant d'un carreró sense sortida només hi ha una opció: trobar la sortida."

(fragments de "Dòxies", Daina, núm. 8, maig 1991, p. 39-44)
 

* * *
 

Una nova Història de la Literatura Catalana només serà útil i necessària si pot avançar en l'estadi de coneixement que estaven els estudis literaris abans de la seva redacció. És a dir, si hi ha revisions que transcendeixin i transformin l'statu quo establert per la tradició historiogràfica anterior, si hi ha descoberta i aportació de nous materials del passat que el matisen o l'enriqueixen, o si actualitza els referents més immediats del present sempre en la relativa distància que tot present, en història, pot o ha de representar. Per tant inevitablement, i afortunadament pel que de dinàmic i progressiu té, una història dialoga amb les altres històries. I ho fa per establir acords o diferències que argumentarà amb unes noves bases de coneixement o d'interpretació. Per tant tota història forma part d'un discurs comú del qual hereta una premissa que segueix o refusa i n'estableix unes altres que defensa i reivindica com a possibles. Però també tota història ha de reconèixer que no seria possible sense les històries que l'han precedit i tota història ha de saber que tampoc no seria possible si el seu treball no és basés, més enllà de les recerques pròpies, en una gran operació de síntesi fruit dels molts treballs sectorials que els investigadors d'una literatura han generat i que, per la riquesa dels resultats assolits, aconsellen una refundació i reformulació d'aquests coneixements i la fixació d'un nou discurs històric que actualitzi els anteriors. És tot aquest material que està en la base i acull aquesta nova història. Sense el treball col·lectiu de tots els que signen una nova bibliografia nosaltres, avui, no podríem emprendre la redacció d'aquesta història […]

La història literària, pròpiament dita, té un trajecte que, en el segle XIX, passa, amb les particularitats que cada aportació representa, per l'obra de Jaubert de Paçà, Magí Pers, Francesc Camboliu, Amador de los Ríos, Francisco M. Tubino i Alfred Morel-Fatio. Milà i Fontanals estableix una primera fonamentació filològica mentre que el gran disseny interpretatiu o sistematització es produeix a inici del segle XX amb Antoni Rubió i Lluch que en el Sumario de historia de la literatura española (1901), i en parlar de la catalana, estableix tres grans períodes, que després fixarà definitivament, i que corresponen a les tres etapes canòniques: l'època nacional o literatura medieval, Decadència i Renaixença, sistematització que fou seguida per Nicolau d'Olwer, Montoliu, Comerma o Garcia Silvestre com a model inalterable fins a la postguerra i que arriba a Ruiz i Calonja (1954). És el model que també segueix Martí de Riquer a Resumen de literatura catalana (1947) i traspassa a la seva monumental història medieval en tres volums (1964) i condiciona, consegüentment, la història en onze volums d'Ariel. Antoni Comas segueix el model i la història on la deixa Riquer, a finals del XVII. Se centra en el XVIII i segueix un mètode dels "orígens" que vol demostrar com, malgrat la mateixa Decadència, no hi ha hagut mai una interrupció de l'ús i el sentit popular de la llengua i l'expressió literària. Joaquim Molas, condicionat per la història tal com l'hereta, parteix del XIX i dirigeix un equip de col·laboradors que tanquen i actualitzen la literatura catalana fins al moment de la seva publicació (1986-1988). Abans, en l'altra gran aportació històrica de la postguerra, Jordi Rubió i Balaguer havia publicat Historia de la literatura catalana dins la Historia general de las literaturas hispánicas, dirigida per Guillermo Díaz Plaja (Editorial Vergara 1949-58), que després, a partir de 1984, serà recollida,ampliada i traduïda al català per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Rubió no trenca l'esquema històric anterior i que hereta del seu pare, Antoni Rubió i Lluch, però fa unes aportacions del tot notables que enriqueixen, a bastament, el període que va del XVI a meitat del XIX, fins a l'organització dels Jocs Florals, i obre moltes perspectives noves a la interpretació d'un període discutit i confús com és el de la Decadència.

Retornant a aquesta necessitat de voler interpretar com s'ha articulat la construcció interior del discurs de la història sobre la literatura catalana que es va començar a construir a meitat del XIX i que ha pervingut fins ara, cal assenyalar com en la sistematització de les seves etapes hi ha una tensió interior que n'ha dificultat la seva normal anàlisi i interpretació. Cada etapa històrica té el seu ordre interior i la seva problemàtica, però el debat i el procés sobre els quals es fonamenta la seqüenciació temporal de la nostra història de la literatura fins avui (o fins fa ben poc) sembla tenir, curiosament o no, una interpretació que passa per la tríada de naixement, mort i resurrecció. És a dir, etapa medieval, Decadència i Renaixença. Mentre que la literatura medieval ha anat creant un consens d'interpretació que ha permès majors acords, la tensió produïda en la contraposició Decadència i Renaixença, sobretot l'abast i interpretació del primer element de la contraposició –mort/decadència–, ha estat del tot determinant i ha configurat, de sempre, la construcció de la nostra història literària.

Joaquim Molas, executor d'una àmplia operació de redissenyar la literatura contemporània, és qui, seguint els ensenyaments de Rubió recollits a la seva història i aportant la seva reflexió metodològica, comença a qüestionar l'oportunitat i els inconvenients de l'oposició Decadència/Renaixença... El canvi s'havia iniciat i la interpretació de la història podia obrir un procés diferent tot i que aquest no es va poder incorporar a la història d'Ariel atès, com hem assenyalat, pel seu mateix procés de configuració. Una transformació d'aquest tipus no té incidència immediata i perquè sigui del tot efectiva només es visualitza clarament quan es pot incorporar a una història general com la que avui prologuem […]

Pel que hem dit anteriorment els volums IV i V tenen una significació especial en la construcció, reordenació o interpretació de la nostra història literària, però l'edició de nous textos, el descobriment de manuscrits, la identificació de fonts i noves interpretacions d'obres, noves dades i dates a nivells diversos, biogràfics i contextuals, la revisió de conceptes historiogràfics, la revaloració de transmissions de coneixement a través de les traduccions, una visió interdisciplinària o una reinterpretació del plurilingüisme de la societat medieval transforma l'herència rebuda i la interpretació i lectura de la vasta literatura medieval. I aquesta relectura recau sobre molts elements centrals d'aquesta etapa: tant, per exemple, sobre els cançoners trobadorescos, la influència de la novel·la artúrica o la contextualització de les cròniques, com sobre els autors: Llull, Eiximenis, Bernat Metge, Ausiàs March o Joan Roís de Corella, i les obres com el Curial e Güelfa o el Tirant lo Blanc.

Mentre que pel que fa a la literatura contemporània, si bé el Modernisme i el Noucentisme estan acotats, hi ha aspectes encara oberts, especialment pel que fa a la literatura dels anys vint i trenta. Una imatge general d'aquest període ha de servir per permetre'n un coneixement millor i més detallat... La guerra, l'exili i la immediata postguerra són circumstàncies majors de la nostra història nacional i política que forçosament afecten la literatura i que necessiten la síntesi interpretativa dels importants treballs que, en aquests darrers anys, s'han produït en aquest camp.

No cal dir que el darrer volum, el vuitè, que abraça cinquanta anys, del 1960 al 2010, moment en què es tanca aquesta història, és de gran complexitat perquè acull i recull la difícil mirada sobre la més estricta contemporaneïtat. Tot i així cal fer un pas endavant per després, si cal, reconduir les possibles imprecisions. És la dialèctica inevitable quan parlem en termes de passat immediat. Amb tot, el realisme històric ja permet una reflexió més distanciada i una revisió del paper que el teatre hi va tenir, la renovació dels setanta es pot començar a fixar perquè molts dels autors que aleshores entren en escena avui són els principals noms de la nostra literatura, el teatre i les arts escèniques catalanes han tingut una riquesa i un desenvolupament que no permet ignorar-ho, gèneres com el memorialisme assoleixen una majoria d'edat que anteriorment no havia aconseguit i noves lleves o generacions d'autors ocupen el trànsit del segle XX al XXI i avui ja són noms imprescindibles per conèixer el present més recent sotmès ja a un intent de possible historicitat.

Factor, aquest darrer, que va acompanyat amb l'entrada en el món del pensament i de les idees, socials, filosòfiques i literàries, d'un concepte encara obert, per la diversitat d'usos i interpretacions que l'acompanyen, com és el de la postmodernitat, però que cal acarar per ser fidels a dos dels principis que, a partir dels anys seixanta, acompanyen la voluntat de construcció de la Història de la literatura catalana: la recerca i aplicació dels principis de la modernitat en el seu estudi i l'anàlisi i l'evolució paral·lela de la nostra creació i investigació literària amb el context on es produeix, és a dir, el de les literatures cultes i desenvolupades del món occidental.

(Fragment del pròleg a Història de la literatura Catalana. Literatura medieval (I). Dels orígens al segle XIV [dir. obra Àlex Broch; dir. volum Lola Badia]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Barcino-Enciclopèdia Catalana, 2013.)