Àlex Broch neix a Barcelona el 19 de desembre de 1947. D'origen familiar humil comença a treballar als 14 anys, sense deixar els estudis, que feia en horari nocturn. A la universitat s'interessa pels estudis de Filosofia, tot i que es llicencia en Filologia Hispànica. Aquesta doble formació és el punt de partida del seu interès cabdal per la teoria i l'anàlisi conceptual. També a la un¡versitat, coneix l'estructuralisme, nova eina metodològica que, conjuntament amb el sociologisme, serà la base de la seva aproximació a la literatura: coneixement del funcionament intern del text i consciència del context social on s'inscriu.

Un cop llicenciat fa classes de literatura castellana a l'ensenyament secundari com a professor titular d'institut. Tot i això, el seu interès intel·lectual es decanta cap a la llengua catalana. Deixa, per tant, de banda l'objecte dels seus estudis universitaris, per aplicar-ne les eines. Inicia, així, una important tasca de crítica militant a diversos mitjans (Canigó, El Correo Catalán, La Vanguardia o L'Avui entre d'altres). Àlex Broch entén per crítica militant aquella que, sota les condicions de les publicacions periòdiques, es compromet amb la literatura més actual i fent-ne el seu mecanisme d'anàlisi i interpretació. Aquest període, que abasta de 1973 a 1987, el converteix en un membre més de la generació literària dels anys setanta, una generació que analitza i difon i amb la qual discuteix molt sovint. Recull una part mínima dels textos d'aquesta època als llibres Literatura catalana dels anys setanta (1980), Literatura catalana: balanç de futur (1985) i Literatura catalana dels anys vuitanta (1991).

L'alt grau d'implicació de la crítica militant, el fort compromís amb els autors dels anys setanta i la seva incorporació a la direcció editorial, el porten a deixar progressivament aquesta tasca crítica. Mai no renunciarà, però, a observar l'actualitat i ser-ne, amb una metàfora que més d'un cop s'ha emprat, cartògraf d'una geografia literària. El que canviarà serà l'aproximació. Els escrits posteriors són de caire més teòric o d'enfocament temàtic més ampli. A Forma i idea en la literatura contemporània (1993) recull anàlisis d'autors catalans contemporanis (J. Pont, J. Coca, J. Cabré, F. Torrent i J. Teixidor) on es fan paleses les eines metodològiques i teòriques que a l'època militant restaven, per condicions d'edició, invisibles. També recupera la perspectiva academicista que la crítica militant li impedia desenvolupar. Reprèn amb aquesta òptica la seva tesi doctoral sobre l'obra crítica de Josep Maria Castellet. Finalment les col·laboracions en mitjans periòdics passen de l'exercici de la crítica i les ressenyes a l'observatori cultural més ampli i personal. Així, tant pot reflexionar sobre figures del pensament contemporani (com Adorno, Foucault o Todorov, fent-se ressò d'una visita d'aquest últim a Barcelona) com escriure sobre la política cultural institucional a Catalunya (a partir, per exemple, de la Fira de Frankfurt).

El compromís constant amb la literatura catalana es complementa amb el repte de treballar al món editorial. En un principi dirigeix diverses col·leccions d'Edicions de la Magrana, on demostra amplitud de mires i manca de prejudicis envers la literatura que el porta tant a descobrir i publicar els primers llibres de narracions de Jesús Moncada com a iniciar, per exemple, la col·lecció de literatura de gènere "La Negra". De l'any 1988 al 1995 és director literari adjunt d'Edicions 62, on comença el procés de renovació generacional. Prossegueix la carrera editorial exercint d'assessor literari d'Edicions Proa (1998- 2007), on dirigeix diverses de les seves col·leccions; i és director de la col·lecció en castellà "Clásicos Universales", a l'editorial Océano/Losada (1998-2006).

També complementa la tasca crítica i assagística amb la docència a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) com a professor de literatura catalana contemporània i a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona com a professor d'història del teatre universal.

Ha estat jurat de premis com l'Ignasi Iglésias de Teatre, el Premi Sant Jordi, el Premio Nacional de Poesía, el Premio Nacional de Novela, el Premi de la Crítica Catalana, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi de la Crítica Serra d'Or o Premi Mercè Rodoreda, entre d'altres

Àlex Broch ha reivindicat que la crítica i l'assaig són també literatura. Bona part de la seva obra és una reflexió constant sobre l'exercici i la pràctica de la crítica, sobre les seves funcions i els seus límits (per exemple al text "Crítica militant: funcions i problemes" del llibre col·lectiu Història i crítica de la literatura catalana avui de l'any 1982). Broch en reivindica el paper creador en tant que dóna forma (estableix nuclis, comparacions..., traça mapes, si tornem a la metàfora de la cartografia) i alhora en desdramatitza la posició crítica per afavorir el diàleg amb els altres escriptors, postura que explicita a "L'opinió crítica com a paraula prohibida" (Cultura, núm. 2). També ha reivindicat la crítica com objecte d'estudi, a través de l'anàlisi històrica de la crítica catalana. El principal exemple d'aquesta línia d'investigació són els estudis sobre Josep M. Castellet, textos que són alhora un homenatge a una de les figures crítiques més importants de la literatura catalana contemporània i un intent de coneixement de tota una època a partir de l'anàlisi de la seva obra crítica. Finalment ha posat de manifest la seva experiència personal en la qual la crítica, l'anàlisi i la preocupació per conceptes com el de "generació" també són mecanismes de coneixement d'un mateix. En resum, ha bastit una teoria sòlida perquè la crítica i l'anàlisi textual no siguin paraula prohibida sinó, com totes les altres escriptures, paraula, creació i coneixement.

Ha estat director del Diccionar de la literatura catalana (2008), publicat per Enciclopèdia Catalana, i ha tingut cura d'antologies col·lectives de poesia i narrativa catalanes, publicades a països com Alemanya, Eslovènia, Rússia o Portugal. Dirigeix el projecte Història de la literatura catalana, impulsat per l'Editorial Barcino, Enciclopèdia Catalana i l'Ajuntament de Barcelona. Una obra col·lectiva, de vuit volums previstos, que recull, sintetitza i actualitza l'aportació bibliogràfica que el món acadèmic i les recerques i estudis històrics han generat al llarg d'aquests darrers trenta anys.

En el camp de la ficció literària, el 2013 Àlex Broch publica el recull de narracions La mirada de pedra, que recull contes escrits anteriorment i publicats de manera esparsa.

Àlex Broch és membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), del PEN Català, de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), la Asociación Española de Críticos Literarios, la Societat Catalana de Llengua i Literatura (societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans) i l'Association Internationale des Critiques Littéraires de París.