Tots som un tros de tots, 
com les fulles que formen la branca, 
com les branques que formen un arbre, 
com els arbres que formen un bosc.
No podem viure sols,
com el mar que no té germans,
com el pic que no té braços, 
com el nàufrag en l’illa trista.
Que quan l’arbre té set no s’engreixi una fulla 
perquè és més a prop de l’arrel;
que quan creix una branca no tapi les altres;
quan un bosc es crema, que no rigui el veí.
No som illes
ni som pedres solitàries,
ni gegants deslligats.
Quan neix un home 
tots renaixem una mica.
Quan mor un home, 
mor una mica de tots.

Dos inèdits (1966), s. p.

***

LUDOVIC: Però si la paret no hi arriba a ser, ¿hauria seguit corrent indefinidament? 

GALILEU: Fins que hagués caigut a terra. Però no cauria a terra tot sol, oi? Alguna cosa l’hauria fet caure. 

LUDOVIC: És clar. L’atracció de la terra, la força de la gravetat. 

GALILEU: Que hauria contrarestat i eliminat la força inicial del meu impuls. Però si la força de la gravetat no vingués a fer la guitza, i si tampoc no existís l’aire per a frenar-lo, el tros de pa hauria seguit corrent amb la mateixa velocitat fins al dia del Judici Final. (Fa bellugar els dos pèndols, i els observa atentament.) 

LUDOVIC: O sigui que hi ha dues classes de forces: les instantànies, com quan ell ha llençat el tros de pa, i les constants, com la força de la gravetat, que va actuant sempre. Com les persones, també n’hi ha de dues menes. N’hi ha que fan un impuls inicial, un dia. Es donen una empenta o a si mateixes, o els la dóna algun parent amb influència, i després van vivint de la renda, ja no fan cap més esforç, segueixen bellugant-se perquè van conservant aquell moviment. I n’hi ha d’altres que segueixen fent un esforç cada dia, que no es conformen amb les coses tal com són, i lluiten, busquen, es renoven, canvien... 

GALILEU: Tu! Ja estàs fent filosofia? Vine cap aquí, tot això que dius pot ser veritat, però no ho pots demostrar. Ara, els moviments dels cossos sí que es poden demostrar. Una força constant, quin resultat produeix? 

LUDOVIC: Doncs... que la velocitat augmenta. 

La Terra es belluga (1970), p. 24-25

***

Qualsevol imatge que hom pugui tenir del món militar s’assembla com un ou a una castanya amb la que en Paquito es trobà al camp d’instrucció on fou destinat. Una desorganització universal ocupava el lloc reservat a la disciplina castrense. La meitat dels uniformes encara no havia arribat, faltaven màrfegues i tendes, el ranxo, llenties corcades barrejades amb perdigons i estofades amb cansalada rància, apareixia només de tant en tant, i les puces, les xinxes, els polls i les rates, a cada moment. A més a més, com que tots els fusells disponibles eren al front, la instrucció es feia amb bastons i pals d’escombra. Se saludava amb el puny, es pensava amb els glutis, es rentava sense sabó i no s’aprenia res de res. 

D’esquena al sol (2011), p. 153