"Josep Martí i Albiol va arribar a l'Havana un matí assolellat de cel blau i mar en calma. Recolzat en una de les baranes de proa va contemplar els rogles de passatgers que s'arremolinaven inquiets al voltant de les escales, hòmens i dones amb el ventre buit i la cara farcida d'arrugues que subjectaven un equipatge minvat de pertinences i reblit d'il·lusions sobre les esquenes baldades i que baixaven aquells graons balancejant-se com una filera de caragols marejats, amb els cossos flonjos per la llarga travessia, la boca oberta d'admiració i un tel de lluentor ambigua sobre els ulls esperançats. Josep es va esperar una bona estona contemplant el tràfec de persones, carros, animals i mercaderies que bullia en aquell port, va ensumar la barreja d'olors que atapeïen l'aire, va escoltar el batibull de llengües que s'encreuaven sobre el pentagrama confús dels molls i els grinyols dels vaixells que dormisquejaven sangolejats pel panteix de l'oceà, va observar la diversitat de faccions que cisellaven aquells rostres que corrien adelerats d'un lloc a un altre per les andanes i, per primera volta en la seua vida, va ser conscient de la infinitat de tonalitats que cabien entre el blanc i el negre de la pell humana. Quan el regalim de passatgers es va dissoldre per complet en l'avalot del port, Josep va manar que baixaren la seua maleta, va llogar un cotxe i va ordenar al negre que menava les regnes que el portara a un bon hotel del centre."

(Inici del llibre Havanera. Alzira: Bromera, 2006, p. 9)

* * *

"La guerra es va escampar pertot arreu i va aplegar a la part occidental de l'illa. Sovint arribaven notícies d'ingenis cremats i de patrons morts. De tant en tant se sentien crits llunyans, trets que rebotaven en la foscor de la nit. Alguns treballadors dormien al ras per poder assabentar-se de la marxa dels esdeveniments. L'endemà parlaven de veus angoixades que cavalcaven sobre la brisa i resplendors que llepaven l'horitzó amb llengües daurades. La crueltat i la traïció es van convertir en moneda corrent, els maltractaments a presoners van deixar de ser patrimoni dels espanyols i la llibertat va passar a significar coses absolutament contràries. Moltes colles de treballadors sense faena s'unien als insurrectes i molts desertors vagaven pels camins buscant l'enemic. Eren hòmens desesperats que havien deixat de confiar en les paraules altisonants de la mare pàtria i que parlaven de tractes inhumans i malalties desconegudes que delmaven les seues files. Enmig d'aquella tempesta, el Virgen de Guadalupe romania immaculat, com un oasi tranquil. Don Antonio es mostrava orgullós i presumia davant dels propietaris veïns quan aquests s'afanyaven a prendre mesures per reforçar la seguretat de la zona. Un dia va pregar a Guadalupe que marxara a la casa de l'Havana, perquè, encara que el meu deure és no dir-t'ho, tu i jo sabem que la situació pot girar-se al revés en qualsevol moment, i allà estaràs ben segura, mai no gosaran atacar la capital. Però Guadalupe va reconèixer un lleu tremolor en aquelles paraules i va contestar-li que ella ja havia perdut un home i que a hores d'ara no pensava perdre'n un altre."

(Del llibre Havanera. Alzira: Bromera, 2006, p. 124-125)

* * *

"Va ser amb motiu d'una d'aquelles festes que Aurora va descobrir l'amor. Fins aleshores havia llegit alguna de les novel·les romàntiques de la biblioteca de Guadalupe. La mateixa Leonor, amb l'interés que manifestava per vigilar les seues lectures, la va posar sobre avís. Li van bastar un parell de reüllades per detectar el nerviosisme de la institutriu cada volta que s'aproximava a algun d'aquells llibres. Aviat va aprendre a alternar dues lectures, l'una en presència de la mestra i l'altra a la nit, abans d'adormir-se, en el secret de la seua habitació. Aquelles novel·les van posar noms a les emocions que des de feia temps li afloraven per tot el cos, a través de les seues pàgines va aprendre a identificar els sentiments que li pertorbaven el son, els desitjos que havien convertit les seues migdiades de mar plana en oceans tumultuosos d'imatges desbordades, el desassossec que havia sembrat de criatures misterioses i música voluptuosa la serenitat xafogosa de les seues nits tropicals. [...] No va haver de llegir-ne gaires per a adonar-se que en la història de la humanitat l'amor era un trastorn més vell que la picor i que les seues estratègies no havien canviat pràcticament gens al llarg dels darrers segles."

(De Havanera. Alzira: Bromera, 2006, p. 314-315)