L'escriptor Francesc Bodí acaba de veure publicada L'infidel, la història de la transició interior, personal i íntima d'un home que va perdre el fil de la coherència allà per la Transició política espanyola. La història, en definitiva, d'un infidel a tot i a tots, començant per ell mateix. L'autor ens submergeix en el món de l'Amadeu, en les seues angoixes i ansietats, en la seua impotència i necessitat d'estimar, en una novel·la narrada a un ritme quasi de vertigen i d'una riquesa exquisida de lèxic i sintaxi. L'infidel ha rebut el premi Enric Valor de novel·la que atorga la diputació d'Alacant. En aquest cas, el guardó és doble: d'una banda, l'autor rep un premi de prestigi i, de l'altra, el premi guanya prestigi amb una obra redona que demana ser llegida d'una tirada.

—Què li passa a l'òliba de Minerva que arriba sempre tard?
—L'òliba, símbol dels filòsofs, sempre alça el vol a la caiguda del crepuscle, que és la cita amb què comença el llibre. I això ho interpreta Hegel com que la filosofia
és un saber que sempre arriba tard. Quan ja la realitat ha passat, va el filòsof a analitzar-la. Aleshores el protagonista té un amic que està sempre increpant-lo que és com l'òliba de Minerva. Li diu «tu sempre arribes tard a tot. Et menges tant la bola i ho penses tant que sempre arribes tard».

—Amadeu, el protagonista de L'infidel, ha perdut els ideals o no n'ha tingut mai?
—El que li passa és que la seua vida no ha estat autèntica. Ara sembla que durant la Transició tothom participava en tot, saps? La gent es posa medalles que no li corresponen. El que ensopegava corrent per la vorera per qualsevol motiu que no tenia res a veure amb els grisos deia que les ferides eren d’una porrada, i així creia guanyar una medalla més. En aquell moment, Amadeu anava per lligar. Per tant, no és que haja perdut la seua ideologia, és que n'ha agafades unes altres que no són seues.

—A més a més no el redimiu. Per què?
—No, no el salve. A més, deixe la novel·la oberta. El que ocorre és que Amadeu arriba a un punt on pensa: «ací comença tot...» i a partir d'aquí ja no m'interessa allargar la història. És a dir, no vull contar el que passa a partir d'aquell moment, perquè allò important és el replantejament que ell es fa de la seua vida. Pense que la vida no dóna segones oportunitats i no sol redimir massa. Jo no sóc optimista, no sé si es nota en el llibre.

—Encara que la lectura és assequible, senzilla, supose que l'estructura de la novel·la deu haver estat complicada de quadrar. És una espiral que et posa dins del cervell del protagonista, amb tots els seus dubtes i ansietats.
—El repte fonamental de la novel·la era aquest. Crec que una novel·la és una història ben contada. Però de bones històries, n'hi ha moltes. Aquest argument requeria una estructura molt particular que envoltara el lector per fer-lo sentir de sobte angoixa o provocar-li el riure. Com fóra, però dins d'aqueix món. A més, el protagonista va al psiquiatre, i tracte de crear la sensació de desordre mental que té una persona en crisi, com li pega voltes el cap.

—Aquesta espiral us ha ajudat a aconseguir la utilització quasi simultània de la primera i la tercera persona?
—La primera persona localitza els problemes. Però fer un monòleg en primera persona d'un personatge que és o ha sigut carn de psiquiatre pot ser molt dur. La tercera persona, en canvi, em permetia distanciar-me’n quan volia. Tota la novel·la va avant i enrere. Perquè de vegades es fa interpel·lacions a ell mateix del tipus «idiota, has ficat la pota». La novel·la bàsicament està en tercera, però requeria també a vegades la primera o la segona persona.

[...]

—Però la gent que retrateu, en teoria, llig o compra llibres...
—No ho sé, jo crec que compren llibres per a decorar la prestatgeria. Tota aquella generació no és tan mesquina, ni de lluny. Però quan una persona està en política després de vint o trenta anys i ha ballat per dos o tres partits, normalment és un caradura. Aleshores, hi ha polítics honrats? Clar que sí, com en tot, i metges honrats, i professors honrats, i periodistes honrats. Però a llarg termini..., els polítics que fan de la política una professió, per a mi no són fiables.

—Fins a quin punt hi ha sentit de l'humor en la novel·la?
—Hi ha sentit de l'humor, el que passa és que és un humor molt amarg i molt corrosiu.

—Molta mala llet...
—Sí, i si no aconsegueix tenir-ne és un fracàs meu, perquè jo volia que tinguera mala llet.

—Hi ha una escena en què Amadeu explica als seus alumnes, en classe, el realisme màgic i, d'alguna manera, sembla que defineix la seua vida. Podem afirmar que hi ha un cert homenatge al realisme màgic? En beveu?
—A mi de vegades m'interessa tant mostrar el que ell pensa com el que diu, per això els diàlegs no es destaquen amb guions. Les persones solem dir coses diferents a les que pensem en moltes ocasions. Aleshores mostre en molts moments el que pensa i el que acaba dient. Jugue en plans diferents i els mostre de forma simultània. Ara, d'això no se'n pot dir realisme màgic, tot i que el realisme màgic és un corrent que sempre m'ha impressionat.

—La novel·la està guardonada amb el Premi Enric Valor de la Diputació d'Alacant. Pot ser Francesc Bodí un dels autors més guardonats en certàmens literaris?
—No estic molt d'acord amb això. No sóc dels autors més guardonats. Però no té massa importància. Això dels premis té una importància molt relativa. El premi pot fer que la novel·la isca amb una empenta més gran i, per tant, que reba l'autèntic guardó, que és arribar als lectors. És a dir, si em presente a un premi és perquè desitge guanyar-lo, si no, no hauria enviat l'original. L'he presentada i, per tant, estic molt content d'haver-lo guanyat, és clar, però sobretot perquè pot contribuir a la seua difusió.

(Reies Juan: "Volia fer una novel·la amarga i corrosiva, amb mala llet" [Fragments], L'illa, núm. 24, primavera 2000)