"La història s'inicia quan l'Amadeu es pregunta quin dia va ficar la pota, perquè és clar que ha d'haver-hi un dia, un moment concret on la seua vida va començar a esberlar-se, a deixar de ser seua. De sobte li ve al cap que potser l'enterrament del seu pare no és el moment més adient per a fer-se aquesta mena de preguntes, però la mateixa pregunta li torna a brollar amb força i al remat li arrabassa l'última pensada de les mans; la pensada primer, i després les mans, i a continuació la imatge de tots aquests desconeguts que degoten al seu davant, en el cel que descanse, en el cel que descanse, en el cel que descanse, mentre acomiaden el dol, i finalment, en el darrer bufit, la visió de la mateixa boca del nínxol, irremissiblement tancada com una història conclosa. Tot acaba estavellant-se contra les parets descarnades del cementeri. I només resta ell, l'Amadeu, sota aquest sol de març que s'enrojola avergonyit d'haver d'il·luminar pensaments tan estúpids. I de nou comença a escarbotar entre les serradures de la memòria i torna a notar fred, el mateix vent de sempre que continua esquitllant-se entre les esberles de la seua vida. Potser aquest fred crònic és el fil que li permetrà descabdellar la madeixa."

(Inici del llibre L'infidel. Alzira: Bromera, 2000, p. 11)

* * *

"Durant quasi tot un any havia acudit a la consulta. Primerament dues vegades per setmana, i després, una, però sempre a hores exactes, o'clock, perquè és una qüestió totalment terapèutica, vosté no ho comprén, però l'eficàcia terapèutica és la mateixa que si hi fórem tota la vesprada. L'Amadeu sí que ho comprenia, sabia que la seua vida era un puzle que algú havia tombat i que la psiquiatra mirava de fer-li preguntes ximples perquè ell en poguera recuperar les peces entre tot aquell revoltim, cada hora una peça, perquè ella, és clar, tenia molts puzles barrejats entre les pàgines d'aquell quadern, tants com hores de consulta. L'Amadeu hi acudia perquè volia aplegar totes les peces i casar-les, tapar els badalls que deixaven passar aquell vent gelat que li feia venir ganes de plorar. Cada hora la xiqueta de llavis negres agafava les seues tisores i tallava un filet i li'n donava la punteta perquè ell començara a estirar, i l'Amadeu estirava fins que de nou sentia el clic metàl·lic de les tisores, el tac sord del quadern que es tancava, i aleshores notava que el fil li penjava fluix dels dits i que no sabia què fer-ne, però se n'anava amb la seguretat que aquell boli Bic n'havia enregistrat la trajectòria i que el cabdell cada vegada era més xicotet."

(Del llibre L'infidel. Alzira, Bromera, 2000, p. 27-28)