"L'Enric ha entrat a la cambra quan jo eixa del somni. He sentit grinyolar la porta com un mal pensament que m'esbatanava les parpelles i, tot seguit, una glopada de llum m'ha arruixat els ulls amb pampallugues de sucre i me'ls he hagut de fregar. Aleshores he notat que encara tenia la bena. L'Enric m'ha dit que ja me la podia llevar i que l'aire acabaria cicatritzant-me la cremada. Mentre me la treia, m'ha preguntat com em trobava. Li he dit que com sempre i ha dibuixat un somriure postís, perquè deu haver pensat que «com sempre» significa com la darrera setmana. Però jo m'he quedat mirant el cel a través de la finestra i no li he volgut aclarir que aquesta setmana havia durat vint anys, perquè ja fa vint anys que em trobe igual; perquè ja fa vint anys que el temps no ha passat; perquè el temps, tot i que no ho sàpiguen els metges, no el mesuren els rellotges, sinó les històries, i les meues històries ja fa molt de temps que no passen. S'estan al ventre, fredes, amagades, i de tant en tant es belluguen i pugen cap amunt i se m'ajeuen a les costelles, entre la carn i la pell, buscant l'escalforeta del cor. Jo note la pesantor sobre el pit i mire d'alenar profundament perquè el cor tinga lloc i força per colpejar-les i empentar-les cap avall, de nou cap a les entranyes. Però diumenge passat la pesantor va ser tan gran que vaig mirar d'alenar i no vaig tenir força per eixamplar el tòrax, i el cor va començar a bategar desesperat, rabiós, i em va pegar un mos al pit. Vaig deixar caure el perol i em vaig escarbotar la roba per tal d'aturar-lo, però la fiblada va anar creixent, com si el mateix cor es recargolés de dolor, i vaig caure a terra, sobre l'arròs amb fesols, i encara em vaig cremar la mà; però açò ja ho vaig notar ací, al llit, quan em vaig despertar sense saber gaire bé qui era. Fins que tu vas començar a dir-me que havia anat d'un pèl que no hagués fet la pell i que si m'hagués passat dues hores abans, quan vosaltres encara no havíeu arribat, l'Enric no hauria pogut fer res per salvar-me. I aleshores vaig recordar que jo era la Clàudia de Can Cirera i que tu ja no eres l'Agneseta d'abans."

(Fragment inicial de Guerres perdudes. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 11-12).

* * *

"Un bon dia, però, vaig ser jo qui em vaig sentir gran. El món que coneixia havia començat a canviar; no obstant, aquell capvespre els esdeveniments es van precipitar, com si el temps hagués patit una esgarrifança i s'hagués arronsat de cop i volta. Però no va ser el temps que es va arrupir, sinó jo, que vaig créixer de sobte. L'avi acabava de rebre una carta dels oncles de València: l'oncle Josep li comentava la mala situació que estava vivint l'arròs i li demanava consell per vendre uns arrossars de la tia Matilde. Ho va contar al Llorenç i aviat van encetar una conversa sobre el vi i el blat i sobre un aranzel que el govern havia de llevar. Mentre l'avi parlava, el Llorenç va començar a fitar-me de cua d'ull. Jo escoltava, o feia veure que escoltava, però notava aquells ullets negres fiblant-me de resquill, com si un broll d'espurnes molt petites em fuetegés les galtes. I aleshores vaig recordar aquell dia a l'hort. A poc a poc vaig anar posant-me nerviosa. La pell em cremava. Semblava que les espurnes l'haguessen travessada i que a hores d'ara es bellugassen per sota. Tenia por que se'm notés l'enrojolament i vaig recolzar la cara sobre les mans obertes, per fer veure que encara m'hi volia concentrar una mica més. En aquell moment van trucar a la porta. La salvació! L'avi va interrompre la seua disquisició i va anar a obrir. Era el barber, que venia a cobrar la conducta. Tots dos van entrar al corral per mesurar la barcella de blat i nosaltres vam restar sols."

(Fragment de Guerres perdudes. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 30)