Conec l'activitat de Joana Bel d'ençà que l'any 1982 vaig formar part del jurat que li va premiar un recull de poemes Pols de fusta al Prat de Llobregat. Aquell llibre d'una adolescent –la Joana tenia llavors 17 anys– em va impactar sobretot per la riquesa de les imatges, per la subtilesa en l'evocació de les sensacions, per la sensibilitat aguda i matisada. Tot plegat li conferia un segell molt personal, encetava un estil i un món propis.

Aquestes qualitats, assaonades per aquests cinc anys transcorreguts des d'aleshores, són les mateixes que ens sobten i ens sedueixen en la lectura d'aquest llibre d'ara –Parèntesi– que aplega el text del mateix títol guanyador del premi Donna de narrativa, conjuntament amb els altres cinc títols posteriors.

I dic textos amb una paraula volgudament imprecisa, evitant a consciència un mot més concret com és ara "conte" perquè penso que el de J. Bel pertany a aquell tipus d'escriptor que desafia la tradicional divisió entre gèneres literaris i l'hem de situar a cavall entre la narració i la poesia. És cert que en tots ells –o gairebé– hi podem trobar que se'ns explica alguna cosa, poden extreure'n un argument, el relat d'una anècdota, per tènue que sigui. Però no són aquests fets, ni tan sols la forma d'explicar-los allò important, sinó que el fil narratiu molt sovint s'amaga entre línies hem de reconstruir la història a través d'indicis escampats al llarg del text. Allò que realment constitueix l'element fonamental, quasi únic, el nucli de l'escriptura es la descripció, l'evocació sovint a través d'imatges i elements simbòlics de com el jo narratiu o poètic viu, rep, percep, elabora aquest fet.

Aquesta primera persona del singular, protagonista absoluta, omnipresent que de tant em tant dóna pas a algun ell, un ella escadusser i un tu ambigu, que sovint el reforça com un mirall o com un negatiu fotogràfic.

És difícil d'establir quin és l'espai o el temps concret dels relats. La llei dels rellotges sembla estrangera. Els límits semblen esborrar-se. El veritable espai del llibre és l'indret on cos, ment i cor semblen retrobar una unitat, una continuïtat perduda, l'espai que les paraules intenten d'atrapar i fixar. El mateix pel que fa al temps; un present que s'allargassa, sostingut, que deté el moviment incessant de les sensacions i de les coses, que en vol extirpar la fugacitat vertiginosa a través de recrear-lo, d'afaiçonar-lo. Però alhora un present que és també passat, un passat que es fa present a través de la recança. I un futur que el llasta, que el carrega o el deslliura a través del somni o del desig. Què és la negació del temps sinó un parèntesi? Immobilització d'allò que flueix, però també moment d'allò que en aparença és immòbil: allò que passa quan no passa res, allò que omple l'espai buit. "Les hores que passen però que no passen". El món exterior, allò que en diríem "el real" el temps cronològic, la realitat diguem-ne objectiva té en el recull una presència fantasmagòrica. És com si els termes s'invertissin. De tant en tant l'autora deixa un senyal concret, mínim, una constatació elemental que per un moment la situa en relació amb allò que l'envolta. Aquestes preses de terra intermitents encara reforcen més la sensació de trobar-nos davant d'un grapat de vivències que configuren un paisatge interior. Sovint aquesta connexió momentània amb allò de fora es fa a través del tacte. És curiosa la importància que en aquest sentit té en els textos de J. Bel. Sobretot perquè semblen confirmar la tesi de Luce Irigaray, segons la qual el tacte és un dels sentits que conformen de manera preferent l'experiència femenina. Fins i tot els ulls semblen adquirir funcions tàctils. I aquí em caldria parlar de per què aquest llibre em sembla d'una forma tan clara un exponent d'allò que en poden dir una literatura de dona. Parlar i escriure no són mai neutres. Així i tot hi ha un cert tipus de literatura on és més fàcil fer-se una il·lusió de neutralitat. Aquest no és el cas de Parèntesi de J. Bel. L'empremta de dona és inconfusible. Dir el perquè és força més difícil, com és sempre trobar raons a allò que ens sembla evident. Potser perquè hi és tan central el protagonisme de l'imaginari, aquesta elaboració mítica i simbòlica del món que s'escapa de la llei, on la identitat amenaçada troba refugi. Potser per la mateixa problemàtica entorn de la identitat femenina, amb aquest punt fràgil en el lloc d'intersecció de món exterior i l'interior, entre l'experiència insubornable pell endins i les lleis que regeixen més enllà d'on l'autora se sent sentir. Potser per l'apropament gens orgullós, gens dominant a aquest món animal propi de qui no sent la seva identitat gens vinculada a la dicotomia natura/cultura sinó que la seva experiència va des dels pensaments, la raó, fins a les arrels de l'arbre o al misteri del gat, sense solució de continuïtat; potser per les referències a elements mítics lligats al femení com l'aigua, la lluna, els mateixos gats, els espais interiors closos en el mateix parèntesi.

Dic escriptura de dona i podríem preguntar: Quina dona? la que som, la que ens deixen ser, la que volien que fóssim, la que volem ser? Segurament una mena de calidoscopi, una barreja de totes i cadascuna d'aquestes imatges, que intenten trobar una coherència, un camí i una literatura, una vida pròpies.

(Maria Mercè Marçal. Fragment de la presentació del llibre Parèntesi, 1986)

* * *

A Parèntesi es recullen sis narracions («Parèntesi», «Principi», «Somni d'aigua», «De felins a gats», «Petites descripcions» i «Espai»), on s'avancen molts dels motius, temes i interessos vitals i estètics de Joana Bel. No es tracta de narracions amb argument i personatges, sinó més aviat enfilalls de sensacions, records, imatges, on el tu i el jo són els interlocutors fonamentals. Això fa que la seva connexió amb El risc de l'aigua i del silenci sigui més meridiana. El somni, l'aigua, el silenci, el cos, el risc… es teixeixen i desteixeixen a tots dos llibres com una troca. I això ens evoca la figura dels gats, permanentment presents a Parèntesi, i que reapareix breument al recull de poemes ("Respira la pluja que es dibuixa a la finestra, / música subtil que se'm desfà pels vidres, / sons petits que els felins observen…). Els gats, a qui dedica una narració («De felins a gats»), encarnen en certa mesura la sensualitat esquerpa, l'ambigüitat de l'amor ("El vostre amor és purament salvatge, visceral"). Ens els descriu suaus ("són pèl de pell relaxada"), però també imprevisibles; imprevisibilitat que a El risc d'aigua… atribueix a un tu interlocutor: "imprevisible com el risc".

Una de les narracions més rodones de Parèntesi és possiblement «Somni d'aigua», on a través del mite de les dones d'aigua (que metaforitza en "equilibristes del risc") ens vesteix una certa teoria de la relació entre la realitat i el somni, de la qual trobarem també ressò a poemes posteriors.

Així doncs, sensualitat, somni, silenci, risc; tot això és el que ens proposa Joana Bel amb un esguard d'ametlla i avellana. Li proposa a algú, ens proposa, l'existència: "La transparència i el risc: / la tèbia intimitat del teu cos. / Existeixes."

(Valerià Pujol. "Una veu del silenci", Avui, 17 d'agost de 1991)

* * *

A la Joana Bel fa temps que la conec i d'ella he admirat sempre la seva sensibilitat i sentit poètic. El 1986 ja vaig ser membre d'un jurat en què li premiàrem el seu primer llibre de prosa, Parèntesi, en realitat de prosa poètica, que em sobtà per la profunditat dels seus pensaments, ensems clars i diàfans, on ja es fa palès el seu sentit oníric, així ens diu: «Els nostres somnis davallen inacabats al fons del llac, car encara s'han de reconstruir, s'han de pensar, han de prendre cos de consciència, si més no els voldríem acabar i deixar-vos-els impregnats als nervis de les algues a les fulles de vida…». He volgut fer-ne aquesta cita encara que també ens para de somnis en el seu llibre El risc de l'aigua i del silenci, que guanyà el Premi de poesia d'Elx 1986 i en un deliciós llibre de poemes per infants A la nit, el bosc belluga, perquè aquestes paraules seves expliciten l'eix central del seu darrer poemari que avui presentem No sé si imagino, publicat per guanyador de Premi de poesia Ausiàs March 1998, que ella obre amb dues cites, una del japonès Sekito Soen, aquesta, d'Ausiàs March: «Així com cel qui en lo somni es delita / son delit de foll pensament ve / he pren a mi, que el temps passat me te / l'imaginar, que altra bé no hi habita // Fantasiant, amor a mi descobre / los grans secrets que als pus sobtils amaga…» que rebla el que acabo de dir i que la Joana Bel deixa, ens evidencia sota el vel transparent dels seus versos sobretot en la primera part del llibre des del primer poema en què imaginació, somni i realitat s'hi amalgamen quan ens diu: «No sé si imagino / o imagino i sé / com navega el temps subtil / en les escumeres del meu somni», aquest dubte de no saber qui és a la recerca de la pròpia identitat es revela també en el poema "La demora, la fosca demora", on manifesta que «[…] la demora / fixa els ulls al fons dels dubtes / al fons del mirall que a cada moment / la imatge canvia. I jo no sé qui sóc […]» i en "Mirall obscur", el mirall que la separa de la realitat, que comença dient «No he volgut endinsar-me amb tu / dins el mirall obscur […] / Somni fosc que travessa el ventre / d'aquest silenci estrany […]» i més encara a "Estranya festa" amb aquests versos: «He perdut / les claus de la memòria / rera aquests ulls tan negres / com el desconcert / que em vesteix de silenci».

Que conjuntament amb la cita del ja mencionat Sekito Soen: «A tots aquells que indaguen el misteri / humilment els dic: / ara i aquí no abandoneu aquest sac de pell», són un preàmbul a la II part de No sé si imagino dedicat a la mare, la seva mare morta, l'excel·lent poeta narradora Maria Oleart que ens deixà en el punt dolç del seu periple literari i que jo vaig tenir la sort de poder autografiar en la cartografia Fascinació sobre ella i Anaïs Nin que aviat sortirà publicada, conjuntament amb les de les altres companyes del Comitè d'Escriptores del Pen Club sobre diverses escriptores nostres, malauradament, desaparegudes, projecte en el qual col·laborà i en fou l'ànima Maria Mercè Marçal, que també se'm fa difícil pensar que ja no hi sigui. No és d'estranyar, doncs que Joana Bel, de la seva mare, hagi heretat, amb escreix, la seva imaginació i esperit creatiu i que, amb la seva sensibilitat, ens hagi ofert aquests seus versos transparents de No sé si imagino […].

(Montserrat Abelló. Presentació del llibre No sé si imagino, 1999)

* * *

Joana Bel ha seleccionat [per a La màgia de les paraules], de l'ampli llegat poètic de Maria-Mercè Marçal vint-i-una petites peces de: Cau de llunes, Bruixa de dol, Sal oberta i La germana, l'estrangera. Són peces que porten als orígens de la poesia de Marçal i que, tant si són imatges de la seva infància com si no, tenen el do de connectar amb primers lectors àvids de trobar, entre paraules, espurnes d'imaginació que els faci arriscar una mica més enllà de la imaginació en conserva que s'han trobat plantificada a la pantalleta de l'audiovisual que els ha vist néixer. […]

El recull de Joana Bel, amb voluntat didàctica en el prefaci, té l'avantatge que fui de l'acompanyament ideològic, personalista, manipulat i mal utilitzat sovint, que s'ha fet de l'obra de Maria-Mercè Marçal. És, doncs, un recull tan net i clar com el que devia sortir des del primer moment de la veu interior de l'autora. Per això, sense proposar-s'ho, és ara un recull per a tots els públics i, és clar, per als més petits també.

(Andreu Sotorra. "La màgia de les paraules", Avui. Cultura, 31 de març de 2005)