Acaba la tarda d'un dia de finals d'estiu. A la sala està tot desbaratat: és que la família està a punt de partir. Paquets, maletes, tot mig preparat. Tot el temps que dura l'acció, els personatges acaben de tancar les maletes, caixes i paquets.
En escena: la senyora, donya Francisca, d'uns cinquanta i tants d'anys, ben arreglada; li agrada que la mirin; és una senyora molt tocada i posada, enfitosa, de les que el món gira —rar fenomen interplanetari— a l'entorn d'elles. El senyor, don Rafel, uns seixanta-cinc anys, home que de jove devia prometre molt, però a qui el temps ha anat menjant-li les ambicions. Tranquil, posat, les coses d'aquest món i de l'altre li passen relliscant per davant. Madò Maria, d'uns quaranta anys, madona de ca seva, amb aquesta vivor mediterrània que envegen els del nord. És la dona de confiança de la casa. Els personatges tanquen maletes i entren i surten, el temps els és curt i van de pressa.
En acció, senyor, senyora i madò Maria.

SENYORA. —¿I quina hora dius que és, Rafel?
SENYOR. —Jo no he dit res. Però (Mira el rellotge de butxaca) són les set manco un quart (Se'n va cap al bar i s'aboca una generosa copa de conyac).
SENYORA (Acaba d'omplir una maleta que tanca i obre un parell de vegades; es dirigeix a madò Maria, que fa, més o menys, el mateix). —Madò Maria, ¿que hem posat els coberts de plata dins la maleta?
MADONA. —No senyora. (Surt per la cuina).
SENYORA (Es mira el retrat del general, que presideix la sala). —Llàstima que no ens puguem endur el retrat de mon pare...
Quedaria bé, allà. Fa bo. Dóna llustre...
SENYOR. —El retrat de ton pare...
SENYORA. —¿Que tens res a dir? Va esser mon pare. Va esser general. Va esser amic d'en Weyler. Cosa que tu no ets.
SENYOR. —No. No som ni general, ni amic d'en Weyler, ni som ton pare...

(Fragment de l'obra Siau benvingut. Palma: Moll, 1967, p. 15-16.)