Aquest tema és també l'argument d'una novel·la de Rosa Maria Arquimbau, Home i dona. La posició d'aquesta autora sembla més confusa. La seva heroïna, en un primer temps, viu el seu divorci com un fracàs, després constata els avantatges de la seva nova situació i al final torna amb el seu marit i escriu a una amiga: «Creu-me no et divorciïs pas». Això podria significar que el divorci no li ha servit de res. Però la novel·lista mostra l'evolució de la protagonista que passa d'una posició d'ingenuïtat i de dependència absoluta a una actitud de major autonomia. Una característica important del personatge femení d'aquesta novel·la, i de totes les protagonistes de R.M. Arquimbau, és que no accepta la resignació que ponderava la generació precedent; al contrari, defèn amb gran destresa els seus interessos, sense vacil·lar en fer ús d'armes considerades com masculines. Per a R.M. Arquimbau també la guerra dels sexes continua, però les dones no volen ser les víctimes. R.M. Arquimbau fa un atac frontal contra la moral burgesa i en particular la doble moral (que condemna les dones a la fidelitat i la puresa, i incita els homes al donjoanisme).

(Anne Charlon. "El feminisme en la narrativa catalana contemporània", L'Aiguadolç (Dénia), núm. 4, estiu del 1987, p. 19-20)
 

* * *

Vaig llegir La dona dels ulls que parlaven (1930), Al marge (1933), Història d'una noia i vint braçalets (1934), Home i dona (1936), La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971). I vaig publicar una sèrie de tres articles a La Vanguardia on parlava de les meves troballes. M'agradava l'estil dels seus llibres, directe i clar. La manera com tractava homes i dones. Que plantegés la possibilitat de viure de manera diferent l'amor i la relació de parella. M'atreien els personatges femenins, amb una barreja de passió, llibertinatge i intel·ligència pràctica. Hi intuïa un coneixement de la vida basat en l'experiència personal. ¿Per què estava tan oblidada? Em va costar trobar informacions fiables sobre la seva vida. Vaig descobrir que havia viscut tres anys a l'exili, que havia volgut embarcar cap a Mèxic i que s'havia quedat a Orà. Ho explica a Quaranta anys perduts i va passar de debò. Després d'aquesta experiència va tornar a Barcelona.

(Julià Guillamon. L'enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l'era del flirt. Barcelona: Comanegra, 2015, p. 13-14)
 

* * *

Arquimbau planteja el misteri de la personalitat femenina i la complexitat de l'amor. Explora els límits entre passió, amor i afecte; entre desig, plaer i amor; entre vergonya, manca de remordiments i cinisme; entre amor, enamorament de l'amor i desengany. Sent una fascinació pels cínics que, en el fons, és la fascinació de la llibertat. «Estava avesada a tractar amb aquell estol de xicots que es passegen de dotze a una pel passeig de Gràcia i que el que no és cínic és perquè és imbècil» —diu a «¡A muntanya!»—. També diu que són cínics el marit d'Home i dona i Ferran Clausells de Cor lleuger, dos personatges que aconsegueixen fascinar i enamorar. Les dones n'han d'aprendre molt, d'aquests homes. Algunes ja n'han après i per això són tan atractives. Sobretot quan el conte planteja una situació de comèdia galant, per exemple a «¡A muntanya!», amb la noia de casa bona que flirteja, i el pagès guapot que no entén el llenguatge del flirt, del qual Arquimbau treu un drama rural contemporani i divertit.

[...]

Les protagonistes d'Arquimbau són dones lliures que no toleren la comèdia del romanticisme ni la hipocresia social. Creuen en l'instint —Arquimbau en diu la naturalesa— i n'accepten les lleis.

(Julià Guillamon. "Arquimbau: Ars amandi", epíleg del llibre Cor lleuger i altres narracions de l'era del flirt. Barcelona: Comanegra, 2016, p. 245-247)

* * *

Aquests dos llibres apleguen la majoria de l'obra narrativa de Rosa Maria Arquimbau (Barcelona,1909-1992), autora que fins fa poc temps havia estat oblidada. Cor lleuger és un volum de contes dels anys trenta en què veiem el perquè de la recuperació de l'autora. Arquimbau escrivia per davant de la seva època. Ens parla, des d'un feminisme militant, de dones solteres, casades, fidels, infidels, amb amics, amb amants, dones que flirtegen, anticonvencionals. L'amor, vist des de molts angles, és l'eix central dels relats. La lluita de sexes, la seva conseqüència.

Però sobretot hi ha una vindicació de la llibertat.

[...]

Quaranta anys perduts és una novel·la que es va editar el 1971. Novel∙la d'il·lusions perdudes, que abasta des de la proclamació de la República fins als anys setanta, el to és més desencantat, malenconiós. Laura Vidal, jove que treballa de modista, considera íntimament que les coses no són com haurien de ser, a pesar de la seva tenaç militància obrera. El desencant personal inicial tindrà un correlat en la situació del país després de la guerra, aspecte que la novel∙la mostra obertament, i que queda xifrat en la crítica a l'estraperlo o en haver de vestir les filles dels franquistes rics. A pesar de la desolació externa, Vidal mai no deixarà de mantenir una filosofia interior vitalista i antisentimental. L'estudi L'enigma Arquimbau, de Julià Guillamon, va permetre conèixer la vida i l'època d'aquesta autora, dona que d'alguna manera sempre va estar dins dels seus llibres de ficció. Ara en tenim una bona mostra en aquests dos volums, molt recomanables.

(Pere Guixà. "Era del flirt i postguerra", La Vanguardia. Culturas, 14 de gener del 2017, p. 8)