La Rambla anava de gom a gom. La meitat de les botigues estaven tancades i les que havien obert hi havia els dependents al mig de la vorera mirant passar la gent que cridava visques i moris i saludant a tots els que passaven. Tothom semblava molt content i jo pensava que no podia ser d'altra manera perquè si algú no n'estava devia haver-se quedat a casa seva.

Vam trencar per la Porta Ferrissa per fer dret, perquè havíem decidit anar a la plaça de Sant Jaume. En passar per davant de La Física i de La Innovació, els dependents, que encara s'estaven a la porta, se'ns van afegir. Feia un dia d'abril esplèndid i fins allí l'aire ens duia a ratxades el perfum de la rambla de les Flors. Les més grans del taller es van posar a coquetejar amb aquells dependents que ens seguien. Nosaltres, l'Hermínia i jo, que teníem catorze anys i menys picardia, ni ens els miràvem. Val a dir que ells tampoc no ens miraven a nosaltres, que érem unes criatures esprimatxades que no els podíem pas interessar.

Al carrer del Bisbe, l'Hermínia i jo vam arrencar a córrer per arribar les primeres a la plaça de Sant Jaume. Un cop allí, la feina fou nostra per ficar-nos a cops de colze entre la gentada fins al mig de la plaça.

[...]

L'Hermínia i jo les seguíem. Rambla amunt arribàrem a la plaça de Catalunya. La gent pujava als tramvies i s'enfilava als imperials. Des de les baranes dels imperials cridaven i manifestaven la seva alegria. L'Hermínia i jo a força d'empentes vam poder pujar a l'imperial d'un vint-i-dos. Pel passeig de Gràcia gairebé tocàvem les branques dels arbres amb la mà. Al carrer Major de Gràcia fèiem voleiar els mocadors de mocar per saludar la gent que sortia als balcons o que passava per les voreres.

—¡Visca la República! —cridàvem—. ¡Visca la República!

I la gent ho cridava amb nosaltres.

(Fragment del llibre Quaranta anys perduts. Una novel·la d'alta costura, República i estraperlo. Barcelona: Comanegra, 2016, p. 13-15)