Miquel Arimany (Barcelona, 1920-1996). Editor, escriptor, lexicògraf i dinamitzador cultural.

Personatge singular i clau en la protecció de la cultura i la literatura catalanes durant la postguerra, és sobretot reconegut per impulsar l'editorial que duu el seu nom, mantinguda gràcies a la comercialització de calendaris i agendes. Arimany edita i confecciona un gran nombre de diccionaris i altres obres per a l'aprenentatge del català, de la mateixa manera que aconsegueix mantenir durant quaranta anys la revista cultural i literària El Pont, lloc d'acollida de bona part de la intel·lectualitat de l'època (entre molts altres, Joaquim Molas, Albert Manent, Pere Calders, Joan Fuster o Mercè Rodoreda).

Malgrat la seva dedicació als altres autors, sobretot als més joves, Arimany mai no deixa d'escriure. El 1985 aconsegueix el ressò com a poeta –que fins llavors potser no havia tingut– gràcies al volum Poesia 1938-83, que conté els deu llibres de poemes que ha escrit fins aleshores, i entre els quals destaquen D'aire i de foc (publicat prèviament el 1959) o l'ambiciós Poema de Crist, escrit al llarg de cinquanta anys. De caràcter polifacètic, també cultiva la novel·la (com en el cas d'Eduard, 1955), el teatre (El comte Arnau, 1968) i l'assaig literari (Símbol vivent: biografia de Rafael Tasis , 1967, o L'avantguardisme en la poesia catalana actual, 1972, entre molts d'altres).

La seva activitat com a dinamitzador cultural, a banda d'exemplificar-se amb les actuacions des de l'editorial Arimany, el fa vincular-se a diverses associacions culturals, entre elles l'Ateneu Barcelonès o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Andreu Gabriel i Tomàs per a l'AELC.
Fotografies cedides per Víctor Pallàs.