PUIGCERDÀ

Qui diria que sobre aquest rocall
que sembla de pedrera abandonada
s'hi remoguin en tràfec i traüt
sense perdre en el tràfic l'elegància
prou vilatans i forasters, aquests
d'ulls encuriosits i amb sobrera mirada
encara per a dur-la sobre el pla
on tot ho fa pessebre a distància
que pau nominaria qui no sap
que ja té nom i es diu Cerdanya?
I encara terra enllà, o terra endins,
d'un llac esplendorós el luxe et pagues
amb alts vigies que el ventet somou
traient-los música talment la d'àlbers.

(Del llibre Paisatges de Catalunya, dins ARIMANY, Miquel, Poesia 1938-83. Barcelona: Arimany, 1985, p. 338)

* * *

M'HAS DONAT HORES
M'has donat hores, m'has donat camins
i em vas donar el delit de la paraula.

L'ENFOLLIDA RIALLA
L'enfollida rialla de les ones.

VE PÀL·LIDA DE NIT
Ve pàl·lida de nit l'alba del teu somriure.

HOME ENFRONT DEL SEU DÉU
Home enfront del seu Déu: somni empenyent alts somnis.

FER CANTAR EL MÓN
Fer cantar el món per a una ànima sola?

HOME-POETA
Home-poeta, monjo dels camins.

CREIX EL SILENCI
Creix el silenci com alguna ànima nova o retrobada.

AH, MISTERIS PERDUTS
Ah, misteris perduts
al fons de l’aigua encesa dels capvespres!

(Del llibre Llibre de versos, dins ARIMANY, Miquel, Poesia 1938-83. Barcelona: Arimany, 1985, p. 371)

* * *

BARCELONA DES DE MONTJUÏC AL VESPRE

La ciutat es fa blava al moment capvespral
quan s'aclofa la llum i s'encenen els somnis,
somnis ja repetits, de carn esmunyedissa,
fent parella amb records d’esvaïdes presències.
Van encenent-se llums, ulls en desiguals rostres
inexpressius; parets que se m'acosten
mentre vaig descendint –d'un que el tot es mirava
un més dintre del tot indestriable
fent-me.

(Del llibre L'ombra del vent, dins ARIMANY, Miquel, Poesia 1938-83. Barcelona: Arimany, 1985, p. 255)

* * *

CANT PRELIMINAR

Al temps de l'arbre nu, al temps d'estrelles
que ens ofereixen llur esclat més clar,
quan cap flonjor afadiga en les parpelles
la incessant avidesa de mirar,

en el recer impensat d'una establia,
ens has nascut entre tenebra i fred,
d'una doneta humil que es diu Maria
i és de pas, amb l'espòs, de Natzaret.

I a penes has nascut, de sobte arriben
com de terra de somnis uns pastors
amb contalles que els tensen i els abriven,
contalles de cants d'àngels i clarors.

Càntics a ras batent, allí on vetllaven,
d’àngels florint entre ramats d’estels
i el brogit dels ramats que es desvetllaven
responent les cantúries amb llurs bels.

I entre àngels i ramats al ras estesos,
per ells, senzills pastors
que enfervorits, corpresos,
enlluernats d'aquelles resplendors

el camí han fet que allí els anunciaren
a un nadó de l'Altíssim generat
i que els senyals que els especificaren
en veure l'establia han constatat,

i a qui el contrast amb el que ben propi fóra
d'imaginar: or, púrpura reials,
la realitat és torbadora.
I callen amb silencis desiguals:

l'un davant el diví ple de respecte,
l'altre guanyat pel tendrament humà,
un altre amb un silenci tot suspecte
i altres que volent dir no saben què expressar.

Però el silenci, perllongant-se, es glaça;
Tots comprenen que massa va durant;
i heus ací que un pastor ha fet una passa
i s'acosta a la dona i a l'Infant.

Té un gest de vaguetat i timidesa;
després, trenca en uns mots ben puerils,
però càlids, d'aquella calidesa
que per l'estable escampen els humils

animals prop dels quals l'home i la dona
amb l'Infant s'arreceren; els pastors
no tenen per donar cosa tan bona
com els animals donen; oh, pastors!

tristos pastors del ras d'un foll desembre
que han de fer almoina a qui Déu pervé
del mins cabal de qui no cull ni sembra.
Tria cad'un però un poc del que té

i d'aquell poc que té li'n fa una oferta:
l'ovella tendra, el cabridet més gerd
(somriu, l'Infant, en somnis o despert?)
Però el mateix que fan els desconcerta,
sotraguejats pastors a cor obert
per a qui els cèlics cants són cosa certa
i aquest míser estable també és cert!

Els desconcerta el fem i l'esventrada
teula per on el fred llança un brogit,
la sonora estelada
i la impassible calma de la nit.

Tot és contradictori i tot concorda
–però pensar-hi ha d'ésser sempre en va:
només l'impuls a tot plegat s’acorda,
llur impuls de donar.

I jo, que no vaig viure l'escomesa
de cants d'àngel batent damunt el prat,
jo que tampoc no he fet la ruta encesa
del ras fins a l’estable insospitat,
que sols amb més subtil obtusitat
ho escolto esparsament dels qui ho varen aprendre
any d'altre any, veu de veu, tot pal·liat,
roig viu amb dues mil capes de cendra,
què en puc saber, del que ells no van comprendre?

(Del llibre Poema de Crist, dins ARIMANY, Miquel, Poesia 1938-83. Barcelona: Arimany, 1985, p. 491-493)

* * *

Travessar la Via Laietana pel múltiple encreuament que fa amb Princesa, Plaça de l'Àngel i aquell altre carrer que porta a Santa Maria del Mar, no és cap cosa fàcil. Molt menys quan un estaquirot de barret blanc dóna ordres contradictòries als cotxes i fa aturar la gent i espera't per un mateix raser, com si fos la mateixa la pressa que porta l'un i l'altre. Xiulets i xiulets. Sí, senyor, m'ha xiulat tres cops, però que ho sabia jo a qui xiulava? Sí, senyor, no em fa res tornar-me'n –¿què en trauria de dir-li que sí, que em fa, que em perjudica? Hi gaudiria més encara. No, senyor, no me importa. Per què li he parlat en castellà? Si té un accent que el diable...! Més val així: sí, ell també ha de complir el seu deure. Però tantes ordres! Té, ja torna a xiular. És que no n'hi ha prou amb mirar els llums –jo no els he mirats, sí, i què? ¿Per què han de mirar-me ara tots aquests estaquirots, per què em fan estar arrenglerat amb ells? Estaquirots! Sí, per això mireu: perquè sou estaquirots. No n'hi ha prou de mirar els llums, has de mirar els llums, i el guàrdia els ha de mirar i tu has de mirar el guàrdia per saber com interpreta els llums.

Torna-hi, i torna-hi, els que porten cotxe ja han d'acabar ben marejats. No li donaré el gust de tenir-me arrenglerat aquí; no, al fons de la vorera. Com si un mirés alguna cosa.

Té, corbates! Quinze pessetes! Ves per quinze pessetes qui no es compra una corbata! Segur que duc el nus massa caigut. És clar, si és vella; després de la primera rentada... i encara de tintoreria. Qualsevol diu a la noia que has de dur la corbata a la tintoreria. Em compraré aquesta; així que arreplegui diners, m'haig de comprar aquesta. A les dones has de tractar-les així. «¿Que t'has de gastar un duro per dur una corbata a la tintoreria? I jo, que no m'havia de fer un vestit? No un, quatre! ¿Quants anys fa que no me n'he fet cap?» No pots parlar-hi. Et gastes els tres duros: «M'he comprat una corbata» «T'està bé.»

(Del llibre Una taca de sol. Barcelona: Alfaguara, 1967, p. 9-10)