Poeta i jugador de borsa, editor i lexicògraf, iogui i figurant de cine, conco, Miquel Arimany és un tipus destacable per molts conceptes. Però sobretot ho és, crec jo, perquè ha estat capaç de saldar amb beneficis el vell antagonisme entre el món del diner i el món dels versos.

Havent escrit tant i havent sofert tants revessos de fortuna en el negoci editorial, aquest Arimany ens ha tancat per a sempre el final de les tensions que retratava aquella novel·la paradigmàtica del romanticisme que va ser El poeta y el banquero, del reusenc Pere Mata.

Arimany és poeta com hauria pogut ser banquer: per voluntat d'acumulació. De fitxes o de versos. Se'n sap milers de memòria. I en una ocasió va traduir seguit seguit, i sense l'original davant, Le cimentière marin de Paul Valéry.

I no deixa de tenir el seu mèrit que el primer sonet li sortís en taquigrafia...

Criat a la carnisseria familiar del barri de Ribera, la vida d'aquest home té el mateix rerefons que la vida dels herois de L'auca del senyor Esteve. Per bé que Arimany, genialoide i no per això menys ponderat, hagi sabut no sucumbir als imperatius dels llibres de comptes.

Encara que ja de petit jugava amb els duros de plata. Una vegada es va ennuegar amb una moneda i la cosa va estar a punt de costar-li la vida. Sort que la seva germana es va apressar a penjar-lo cap per avall i el va anar estovant fins que «va aconseguir fer saltar el duro malintencionat».

Ho explica a Memòria de mi i de molts altres, alhora que es pregunta «quina repercussió hagi pogut tenir aquesta relació entre moneda i joguina en la meva afició més profunda, que és l'especulació».

La té. ¿No és aquest el gust per l'especulació, precisament, allò que uneix aquests aparentment contraris que són poesia i negoci?

Miquel Arimany ha escrit quantitat de versos i des de 1942 ha posat en circulació centenars de títols. Borsàtils, però, menys. A desgrat que la borsa aviat li va cridar l'atenció (com devia cridar l'atenció de tanta gent del barri de la Ribera des dels ja llunyans temps de «La Puntual»).

És possible que aquesta seducció de Miquel Arimany pel puja-i-baixa dels valors, per la compravenda en estat pur, aclareixi quelcom de fonamental per a la història de la nostra mentalitat econòmica.

Ara que la Borsa s'ha traslladat al Passeig de Gràcia, ¿podria resultar d'algun interès un estudi diguem-ne psicosociològic de la influència de l'assentament del nostre petit Wall Street en el barri de Santa Maria del Mar?

El cas de Miquel Arimany ho il·lustraria. A mi em sembla que tenia raó la seva germana Enriqueta: «Ja veig el que us passa a tu i a en Janés: que no estimeu el diner. Només us agrada jugar-hi».

Santa perspicàcia! Aquella dona tenia tota la raó: en Miquel Arimany és d'aquesta classe de persones per a les quals el diner és tan sols un mitjà i no pas una finalitat. Un pur desig, com la poesia.

Sí. Arimany confessa a les seves memòries que li ha arribat a molestar «l'existència material de les coses amb què un hom opera». I, tanmateix, mai no ha deixat de somiar la unió del negoci amb l'oci.

«He dit de vegades –escriu– que l'operació que jo consideraria paradigmàticament ideal per a mi seria comprar una casa a Veneçuela, vendre la casa de Veneçuela, guanyar diner en l'assumpte i, sobretot, sobretot, no haver estat mai a Veneçuela.»

Una història econòmica de la Catalunya contemporània hauria de tenir en compte aquest somni de l'Arimany. I tants d'altres semblants. Aquest és un país més de somiadors que no pas solem pensar. De gent capaç de treure pans de les pedres, sí, però també de gent capaç d'arruïnar-se per una il·lusió o provant coses noves.

Miquel Arimany és un d'aquests idealistes pragmàtics que ha donat el nostre país. Mecenes d'altra mena ja n'hi ha hagut menys. I quan n'hi ha hagut algun, és com si s'haguessin donat a ells mateixos aquesta màxima: «Perdre per perdre, perdre poc».

I així, entre guanyar poc i perdre poc, s'ha anat tirant endavant.

(Oriol Pi de Cabanyes. "Miquel Arimany, un cas", dins Glossari d'escriptors catalans del segle XX. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003)
 

* * *
 

Sens dubte Miquel Arimany s’inscriu, de molt temps ençà, en el registre d'aquelles intel·ligències de primera fila que s'han sentit atretes, o fascinades, tant des del punt de vista religiós com des del merament històric, per la figura de Jesús. No cal precisar aquí si ens referim a personatges, investigadors, escriptors o poetes, que s'han d'incloure entre els creients, els menyscreients, els lapses o els incrèduls. Hom pot endevinar fàcilment, d'altra banda, a quin cercle pertany el nostre poeta. Volem assenyalar simplement aquesta mena d'atracció cristològica, molt acrescuda en la nostra època, potser perquè és, primer de tot, una època de crisi, i jalonada per noms il·lustres, des d'un E. Renan, un D. F. Strauss, un A. von Harnack o un A. Loisy fins a un F. Mauriac, un G. Papini, un G. Ricciotti, un R. Aron o un J. Llimona.

A través d'aquest entrellat de noms i, doncs, d'actituds diverses, s'ha descabdellat una carrandella de teories que han convertit la cristologia en un camp assaonat per a la naixença i la creixença de qualsevol llavor de l'enginy humà. L'il·luminisme, l'historicisme crític, el liberalisme, el naturalisme, el modernisme, el racionalisme, la mitificació, la simbologia o l'escatologia s'hi han interferit amb la simple interpretació de la compacta història evangèlica i la seva dimensió piadosa, ètica o mística. S'han format d'aquesta manera, en essència, dos corrents polèmics, un d'esquerrà i un de dretà, que només coincideixen, després de tantes recerques, en uns quants punts secundaris, mentre que són irreconciliables en llur significació immanent: des del camp de la dreta, Jesús, figura històrica i divina, és el símbol de renovació de la humanitat; des del camp de l'esquerra, Jesús no és sinó un «ignot» o un «ningú». A tots dos camps, de fet, es parlen llengües distintes, que podríem anomenar respectivament «sobrenaturalisme» i «naturalisme». El camp de l'esquerra és incapaç de comprendre l'altra llengua; el camp de la dreta comprèn l'altra llengua, però sosté que és una llengua estrangera al país de l'Evangeli i que, per tal causa, el visitador d'aquest país no reeixirà a comprendre-hi res ni a fer-s'hi comprendre amb aquesta sola llengua. [...]

El debat, és clar, no té res, o no té gaire, a veure amb la intenció perseguida pel present Poema de Crist. Del seu camp estant, Miquel Arimany contempla i estudia, certament, el Crist de l'Evangeli, una «realitat torbadora», un «Déu tant més difícil de conèixer» perquè va vestir la mateixa carn amb què va cenyir-nos i és, doncs, «un de nosaltres». És sota aquesta llum d'arriscada coneixença i d'afinitat que cal situar, per a comprendre'l o per a creure comprendre'l, el poema de Miquel Arimany. Sense esperar, tanmateix, de poder-lo seguir linealment, còmodament, com si el poeta ens ho servís tot prou elaborat en un sol pla i des d'un sol nivell.

No. Aquest poema deu tenir, m'afiguro, una història interna més aviat llarga i complexa en la trajectòria de Miquel Arimany. El tema cristològic deu ser un dels que han temptat amb més persistència i endinsament, bé que d'una manera intermitent, la seva vida d'home i de poeta. Sens dubte l'escriptura del Poema de Crist n'ocupa diverses zones distants entre elles, aïllades i independents, encara que unides per un sol canal ocult de comunicació. El poeta mateix ens ho dóna entenent mitjançant l'anotació d'unes poques dates que, malgrat llur escassesa, revelen l'època llunyana de la concepció del poema i de la seva primera gestació: 1941, 1946, 1950, 1970. [...]

Més que un poema orgànicament unitari, Poema de Crist se'ns presenta com un agregat de rapsòdies –exactament, cinquanta, fins ara, sense comptar el «Cant preliminar» i la «Introducció»–: i aquí hem de lligar el valor del mot «rapsòdia» amb el sentit etimològic de «rapsode», és a dir, el qui «cus» plegats o «repunta» amb l'agulla, amb la ploma, diversos trossos d'un cant èpic. Hom podrà objectar que aquesta tècnica implica limitacions o reserves a la volada de la inspiració o, més ben dit, de la fabricació poètica. És, de fet, el seu inconvenient més visible.

Però, al mateix temps, com a contrapartida, obre la imaginació vers els camins més imprevistos. És l'avantatge prevalent que el poeta aconsegueix en nom de la llibertat. [...] La seva visió del Crist no el constreny, doncs, a una elaboració ordenada, lineal o diacrònica del tema: tot es desplega sovint, sense que potser ell mateix hi pari esment, segons fórmules sincròniques, atemporals, vàlides per a qualsevol contingència.

(Miquel Dolç. "El poema cristològic de Miquel Arimany", dins ARIMANY, Miquel: Poesia 1938-83. Barcelona: Arimany, 1985, p. 481-485)
 

* * *
 

Miquel Arimany és un poeta editor o un editor poeta, i tothom qui el coneix –que és tothom– l'aprecia i el respecta. Ara ha manifestat interès perquè li faci quatre ratlles davant el seu darrer llibre [Llibre de versos]. Ell és creient, jo en passo. Però la idea d'aquest recull m'ha complagut. Es tracta, com explica ell mateix, d'avaluar el primer vers del qual gairebé sempre el poema és la compleció: talment la moto i el sidecar. Jo he treballat força en aquest sentit simplificador, i la idea de fer un llibre sota aquesta consigna l'he trobada molt vàlida. I, sobretot, exemplar. Sostinc, des de fa molt temps, que als llibres de poesia és on hi ha menys poesia. [...]

Com fa observar Bécquer en una de les seves poesies: «...un poema cap en un vers...», Miquel Arimany, aquesta vegada, no ha oblidat les punxes ni ha pretès de vestir la nuditat. L'atzur va sense perruca. Un fet ben d'agrair entre tanta de calitja noucentista i dogmatisme de barri amb codificants ditirambes.

(Joan Brossa. "L'agulla i la papallona", dins ARIMANY, Miquel, Poesia 1938-83. Barcelona: Arimany, 1985, p. 357-358)