El color i la paraula

L'artista dedica molt de temps i un esforç incommensurable a escriure un vers d'un poema, a decidir una pinzellada, a retocar una aresta en el marbre, a minúcies que un observador comú considera manies o arrels de bogeria. Sovint els lectors o els espectadors passen els ulls per davant d'aquells detalls que fan l'obra d'art sense parar-hi gaire atenció, distrets, i encara gràcies que s'hi hagin aturat un instant. La contemplació atenta, la lectura sensible, la comprensió íntima, no tenen preu, l'artista s'hi sent comprès fins a l'extrem possible, el que acaba explicant la creació, i de vegades contenen la força del que ho ha entès profundament que es transmet al que assisteix a la interpretació. Penso que aquest és el valor medul·lar d'Un passeig amb els sentits, de la natura a l'art, de Fina Anglès, un itinerari a l'Aleixar i Maspujols amb l'obra de Joaquim Mir i Marià Manent en un llibre pensat, meditat i reposat, viscut des del coneixement i la comprensió que transmet l'emoció i l'entusiasme de qui l'ha viscut. Quants camins no ens adonem del valor del que tenim al costat! Un gran pintor, un poeta que sospesava cada paraula i cada sensació, i que van coincidir en l'espai, però no en el temps, en dos pobles del Camp, l'Aleixar i Maspujols, i els van incorporar a la seva obra, espectacularment l'un, discretament l'altre. Un llibre turístic, també? Tant de bo tots fossin així i hi poguéssim percebre el color de l'aire i la densitat del mot.

(Magí Sunyer: El Punt, 29 de març de 2006)

* * *

En altres cultures, per exemple la portuguesa, és més freqüent trobar estudis que persegueixen la comprensió i la visualització dels territoris literaris o artístics. Què seria de Santiago Rusiñol sense Sitges o d'Emili Teixidor sense Vic, posem per cas. En la cultura catalana s'ha considerat sovint que aquest tipus de recerca raneja al localisme i que, en conseqüència, no és necessària per a construir un art d'abast universal. L'errada de perspectiva és enorme, més encara si pensem en obres cabdals de la cultura contemporània. El viatge a l'origen de la literatura de García Márquez, que alguns autors han fet recentment, no pot sinó aprofundir en una petita població colombiana que s'anomena Aracataca; d'altra banda, els estudiosos del Romanticisme saben molt bé la importància d'un petit riu anglès, el Wye, sense les riberes del qual Turner, Wordsworth, Gilpin i molts altres veurien reduït significativament l'abast de les seves obres pictòriques o literàries. Cap dels dos territoris, ni Aracataca ni el Wye, no serien gaire més que petits punts en un mapa sense la circumstància artística.

És per això que constitueix una autèntica sorpresa l'aparició de llibres com Un passeig amb els sentits, de la natura a l'art de Fina Anglès. Sobretot perquè la perspectiva assolida va molt més enllà de la guia cultural o paisatgística. L'obra funciona com un passeig pels pobles de l'Aleixar i Maspujols, sempre amb les pintures de Joaquim Mir i l'escriptura de Marià Manent.

[…] Fina Anglès estudia la vida i l'obra dels dos artistes, gairebé sempre relacionant-les amb les imatges o els textos, en una feliç conjunció que s'extrema amb les seves notes de camp. Són aquestes notes les que ens fan reviure els llocs i les circumstàncies, acompanyades per un estudi de la natura i la fauna de l'indret que inclou un CD-Rom amb imatges, un petit documental que recrea l'estada dels artistes i, fins i tot, els cants dels ocells de la zona.

Tot plegat ens fa gaudir d'allò més amb la lectura o la visita, imprescindible, construint un marc de referències visuals o sensorials capaç d’atorgar-nos una perspectiva molt més justa i propera de l'obra artística. Un passeig amb els sentits és una joia poc usual dels estudis artístics, que, pel nostre bé, demanem que generi imitadors amb urgència.

(Xulio Ricardo Trigo: Serra d'Or, juliol-agost de 2006)

* * *

Ajuntar amor i coneixement d'un tema; tractar-lo amb eficàcia informativa, literària, pragmàtica; editar-lo en un format que conté molt més del previsible en una guia convencional, són mèrits que difícilment coincideixen en una sola publicació. Però la impressió que vaig tenir quan vaig assistir a la presentació de l'obra Un passeig amb els sentits; de la natura a l'art, de Fina Anglès i Soronelles, s'ha refermat en llegir i mirar el llibre, en escoltar-lo i en fer-se'm la boca aigua quan em fa rememorar els gustos d'alguns àpats de la zona o em fa sentir el perfum de la pinassa o de la terra mullada dels voltants de Maspujols i l'Aleixar.

L'obra porta encara un altre subtítol explicatiu: Itinerari a l'Aleixar i Maspujols amb l'obra de Joaquim Mir i Marià Manent. És això amb escreix: un passeig per on van passar temporades i van ser inspirats un pintor i un escriptor importants de la nostra cultura, que, en paga de les influències rebudes, associen aquests pobles al seu nom. Mir és el protagonista principal i Manent li fa de contrapunt amb els fragments que completen, finíssimament, els quadres del primer. Ens posem a la pell de Mir, pintant en llocs assolellats, des d'una ombra protectora, assegut i amb el barret posat com ens indica la perspectiva d'alguns quadres i així la "nostra mirada s'acostarà a la miriana" (p. 83), a l'hora del dia que indiquen la claror i les ombres de les cases pintades. Aprenem la diferència entre veure i mirar: la percepció passiva i l'activa, que ens ensenya a mirar les 32 obres de Mir al llarg de les 27 parades de l'itinerari, sovint contrastades amb les fotografies actuals o passades i contrapuntades amb textos de Manent, amb què la Fina Anglès sap il·lustrar els quadres: "El paisatge és un, llevat de les taques disperses dels arbres florits: rosa els presseguers, blanc les pruneres. També hi ha alguna taca verda, molt tendra, dels ametllers…" (p. 77). El color, però també la claror i el traç segur de Mir: "Tot d'una m'he girat, en caure la tarda, i he vist damunt d'Alforja el Sol ponent, d'una llum groga atenuada per la calitja, com un enorme gira-sol sobre el paisatge. Les llargues serralades eren d'un color de viola agrisada, no gens plàstiques, com cartolines retallades […] He comprès que l'art oriental no és pas tan fantasiós com de vegades creuríem; aquelles esfumatures (com les d'avui) són, potser, estrictament realistes…" Però La Fina Anglès no es limita a reproduir els textos. Hi dialoga o en fa una interpretació pròpia quan cal (p. 109).

Hi ha taques als quadres que són plantes ben definides i en veiem la fotografia i se'ns dóna el nom, de vegades múltiple per a una mateixa planta: vidalba, ridorta, vidiella; sentim l'olor dels avellaners, dels bolets, de les flors i les herbes; trepitgem terra flonja i terra tova; ens acompanyen esquirols, grills i lluerts. I moixons del Camp, que veurem dibuixats i sentirem al devedé que acompanya el llibre; sentirem el soroll de l'aigua, els trons, el vent… i el silenci. El devedé és un complement important, que consta de tres parts, il·lustrades amb música de Conrad Setó: Un passeig amb els sentits, que visualitza el que hem vist al llibre; MIRades que ens ensenya a mirar els quadres per sectors que subratllen la llum, la verticalitat, el color… i una tercera, Cants dels moixons, on sentim el de l'abellerola, l'alosa, la cogullada, i així fins a disset.

Com que l'excursió és un pèl llarga no anirà malament de conèixer els restaurants, els bars o les botigues on podem satisfer el gust: a part de l'oli excepcional i els embotits solvents, ens diu on podem fer l'aperitiu amb tripa i pops, o un àpat de més supòsit amb un conill a la brasa amb herbes de la Mussara. Un regal per als sentits d'un llibre de bon tenir i de bon regalar.

(Joaquim Mallafrè: "Un passeig amb els sentits", El Punt, 6 de novembre de 2006)

* * *

Un llibre de rutes, un mapa amb l'itinerari a seguir i un punt de llibre, tot de color verd, més un DVD de material adjacent, és l'obra que Fina Anglès ha editat després de quinze anys de feina. És un treball exhaustiu pel món de la pintura i la literatura de dos reconeguts artistes durant el seu pas per les terres del Baix Camp. Una llibreta per entendre, per aprendre i per fer servir. Un manual explicatiu de la fascinació que el paisatge del Baix Camp —tanta claror!— va exercir en Joaquim Mir, que l'any 1906 va decidir quedar-s'hi durant set anys, i en Marià Manent, el poeta que va incloure plenament el paisatge de l'Aleixar, concretament el del Mas de Segimon, en la seva obra.

Aquest treball és un recorregut de la natura a l'art. I de com un paisatge imprimeix el caràcter pictòric d'un autor i també la definició poètica d'un escriptor. De com un paisatge esdevé simbòlic i universal. D'aquesta manera, se'ns mostra la vinculació dels autors a aquesta terra, amb una bona selecció de fotografies, i alhora se'ns descriu la vegetació, els vents, els núvols, l'entorn humà, els moixons, fent en tot moment una distinció clara i expressa entre dos verbs: veure i mirar. I és que per copsar bé cada ruta que ens proposa l'autora, cal saber veure i cal saber mirar.

(Roser Guasch: "En rutes tarragonines", Avui. Cultura, 21 de juny de 2007)