Havia costat temps! Havien estat necessàries moltes converses, bons arguments, algunes confidències, infinites complicitats i totes les solidaritats… En fi, havia estat imprescindible que tothom es proposés de fer una cosa que -tots ho sabem- no és gaire fàcil: posar-se en el lloc de l’altre. Encara que, tot s'ha de dir, hi jugaven a favor la il·lusió i les ganes que tots posaven a intercanviar-se però… Qui amb qui? Què amb què? Quan? On? Com? Aquesta era la qüestió.
L'acord era unànime i tothom hi estava entusiasmat. Els principals artífexs i protagonistes rellegien satisfets els documents que ho provaven i que tots, del primer al darrer, havien signat com a prova de conformitat.
Cada quatre anys, l'any que molts anomenen de traspàs i el diccionari, bixest, el posarien en pràctica.
Tot havia començat, no se sabia ben bé com, un dijous gras quan els xiquets i xiquetes de les escoles de la vila amb tots els seus mestres i acompanyants havien decidit d'anar a celebrar la festa al Parc de la Ciutat ben proveïts de coca amb llardons i coca amb ou —com mana la tradició—.