El silenci es va apoderar de la sala. Coca amb pinyons mirava i remirava les assistents per veure si alguna més intervenia: la Coca amb cabell d'àngel? La Coca seca amb ou i llimona? O la Coca de vidre? Però no. Res de res. Tothom tenia la boca tancada i no deia ni piu.

Fins i tot li va passar pel cap que potser s’animaria a intervenir-hi la Coca de la Casa i s'esforçà per si la veia, però, aviat, la descartà perquè, és clar, el col·lectiu és molt nombrós però no es coneixen entre elles perquè tenen bases en comú però res més. Cada casa -com podria dir una dita- és una coca! No calia ni intentar-ho.

Finalment, la Coca amb recapte, com a presidenta de l'equip directiu, veient que no quedaven gaires opcions, va dir:

- Entenc les vostres raons però entre totes hauríem de cercar-hi una solució. És important que ens trobem amb xiquets i xiquetes a l'hora de berenar. És important per a nosaltres; i també ho és per a ells. Berenar és important i s'ha de saber fer bé!

Per tant, m'agradaria que féssim entre totes un esforç i que el nostre col·lectiu anés a les escoles.

I encara que pugui sonar a excusa, jo també he de dir que nosaltres, les Coques amb recapte, tenim feina tot l’any i, a més, som les que sempre anem més carregades. Ja ho sabeu: que si ceba, que si llonganissa, arangada, pebrot, pebre roig, oli, espinacs… I quan arriba la tardor, ja només ens falten els rovellons! Uuuuuffff! En fi que ja ho sabeu que sovint ens trenquem alguna cosa i que anem molt feixugues…

Però ningú no deia res. El silenci ja es feia pesat i dens fins que, de sobte es va sentir una veueta des del fons de la sala.