En el llibre d'entrevistes La generació literària dels 70 posàveu en entredit que aquesta generació existís. Al cap de 50 anys, manteniu la vostra afirmació?

No, crec que va ser un error greu de precisió meu. Jo tenia un concepte de generació equivocat perquè pensava que era indispensable la coincidència ideològica de tots els membres. Ara veig que aquest no és un requisit necessari, va ser una sortida de to meva.

La majoria dels escriptors de la generació dels 70 són coneguts com a narradors. Què té d'atractiu aquest gènere?

La novel·la per a mi té una cosa i és que és un lloc allà on vas a viure. Mentre l'escrius estàs vivint a una altra banda, en el món que tu mateix has creat. A més, la novel·la és un repte. Joan Francesc Mira diu que és el gènere més difícil perquè engloba la resta de gèneres: teatre, poesia, assaig. Ho és tot. Poder jugar amb diferents gèneres és el que m'atreu.

Per circumstàncies de context polític; la vostra formació va ser autodidacta. De quina manera això ha marcat les vostres obres?

Al seminari vaig aprendre llatí. A classe llegíem els clàssics. Això em proporcionà les eines necessàries per prendre decisions. Us contaré una anècdota curiosa: Un dia el traductor a l'alemany de l'obra Un cor massa madur, em va dir: «M'ha passat una cosa terrible amb el teu llibre, no trobava el to per traduir-lo…» fins que un dia em vaig adonar que: «Aquest mallorquí escriu en llatí!». Bé, qualque cosa d'això hi ha. El llatí m'ha ajudat molt a entendre la llengua.

[...]

Pensau que l'art en general i la literatura en particular poden contribuir a canviar la mentalitat de la gent?

Sí, poden contribuir a fer-ho. Tant un com l'altra són dos grans pilars de la cultura, i per això en podem imaginar el millor i el pitjor. Els grans moviments socials s'associen a un corrent artístic però aquest no necessàriament interpreta de manera literal les polítiques de cada moviment. Cada classe social té els seus artistes, els grans moviments socials, també. L'art expressionista alemany va estar a punt d'esdevenir l'art oficial del règim del Tercer Reich i el futurisme, sens dubte, va ser l'art oficial de Mussolini.

Creieu que obres com Els carnissers, Sicília sense morts, La mort i la pluja poden haver contribuït a entendre la Mallorca actual i els canvis que ha experimentat aquests darrers 50 anys?

Sí. Un dels efectes de la literatura, i dels més importants, és que crea memòria i per tant, la literatura de la meva generació ha produït un patrimoni històric ingent. A mi m'agrada molt Naguib Mahfuz perquè m'ajuda a entendre la realitat d'Egipte. El seu llibre El palau del desig, em va agradar molt. Quan vaig haver acabat de llegir-lo, vaig voler visitar El Caire i un cop allà vaig tenir la sensació d'haver-hi estat…

Quins altres instruments creieu que hi ha, a part de la literatura, per lluitar contra l'abús de poder?

El més important és que les persones siguin conscients que els poderosos abusen d'elles; i per a mi el més important és que no s'hi resignin, que no pensin que és millor estar sotmès que intentar canviar les coses. Jean Paul Sartre diferenciava entre gest i acte. Si una persona espera l'autobús que està arribant tard, això és un gest. Si en canvi, aquella persona transmet el malestar al seu veïnat, de forma que s'iniciï una plataforma per contestar aquesta deficiència del servei, estam davant un acte. Seria bo convertir d'habitud els gestos en actes.

(Clara González i Marisa Cerdó: "Guillem Frontera: «Una llengua és la part més important del patrimoni. Quan un polític l'ataca és com si prengués foc als vitralls de la Seu»", dBalears, dissabte 6 de gener del 2022, en línia)

* * *

Què em diríeu, si us digués que he vist el president Bergas com un híbrid de Matas i Bauzá?

Et diria que, literàriament, he fracassat. Si el veus així vol dir que la novel·la ha tirat més cap al reportatge periodístic que cap a l'obra literària. Això és el que et diria! (Que ho cregui o no, ja és tota una altra història…)

Tots els personatges bons i nobles d'esperit se senten desarrelats.

Sí. Però se'n senten tant per nobles com per aborígens. A Mallorca, la integració és molt difícil, entre altres raons perquè als que vénen de fora els costa trobar Mallorca. Hi ha tota una franja de ciutadans que el cens i les urnes diuen que són Mallorca que, en realitat, no ofereixen cap possibilitat d'arrelament, als nouvinguts, perquè ells tampoc no estan arrelats. Molts se senten com uns inquilins amb molts de drets.

I els mallorquins, ¿on són?

Amagats, no sé si per por o com a estratègia de supervivència. I aquí és on convé recordar El guepard, de Lampedusa. El príncep de Salina diu que Sicília és un país que sempre ha estat comandat des de fora, i que els sicilians sempre s'han deixat conquerir i s'han mostrat servils, però que mai no s'han lliurat als conqueridors ni els han pogut estimar. Amb Mallorca és igual.

D'una novel·la sobre art escrita per un narrador introspectiu, heu passat a un fresc social mordaç i dur. ¿Canvia la forma de treballar el llenguatge?

La història i el punt de vista determinen el llenguatge. En una història contada en primera persona, el llenguatge és l'expressió d'una psicologia. Aquí he usat un punt de vista extern que es focalitza, puntualment, en distints personatges.

Es parla força de regeneració. ¿Ens regenararem?

L'historiador Carlo Maria Cipolla té la teoria que la majoria de comportaments humans estan impulsats per l'estultícia, més que no pas per la maldat. També diu que, contra el malvat, sí que ens podem protegir; contra l'estúpid, en canvi, no tenim defensa possible, perquè l'estúpid es defineix justament perquè intenta fer mal sense preocupar-se per si també se'n fa a ell mateix. Entre la maldat i la dignitat hi ha un immens espai abandonat a l'estultícia, i això em fa impossible dir-te què passarà. Mallorca m'ha donat massa sorpreses perquè jo ara gosi fer cap vaticini. La societat té deu mil cares: segons quina miris et sents optimista o profundament pessimista.

(Pere Antoni Pons: "Guillem Frontera: autor de Sicília sense morts", Ara Balears, 21 de març del 2015, p. 54)