L'obra narrativa de Guillem Frontera (Ariany, 1945) es caracteritza, des del primer al darrer moment, per una decidida voluntat crítica envers el temps, el lloc i la gent que li han tocat viure. Set novel·les i dos volums de narracions ens posen davant un veritable escriptor de raça, un narrador congènit extraordinàriament dotat per aixecar acta notarial del seu poble –camperol i ciutadà alhora– amb grandeses i misèries. En contra d'ell i de la seva obra hi ha que ha callat massa, durant massa temps. És ben cert, d'altra part, que la seva àcida mirada càustica no ha romàs inèdita, perquè s'ha prodigat damunt la premsa diària amb notables articles –comentaris i anàlisis– que prenen el pols al batec constant d'una Mallorca en procés de transformació continu. Però els lectors que l'hem seguit a través dels llibres hauríem desitjat una constància molt més afermada a l'hora de posar la nostra realitat en solfa a ritme de sintaxi narrativa. La seva dèria de treballador constant amb resultats concrets no ho ha fet possible. Cal esmentar, en aquest sentit, que ha signat quatre guies de viatges, breus incursions teatrals i nombrosos guions per a la ràdio i la televisió.

Després de dues publicacions poètiques transitòries, de signe existencial i social –A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966)–, la segona de les quals li valgué el premi Joan Alcover en els Ciutat de Palma de 1965, fa una veritable entrada de cavall sicilià en el món de la narrativa amb Els carnissers (1969), una primera novel·la guardonada amb el premi Gabriel Maura pocs mesos abans sota el títol Els homes i els carnissers. Aquest llibre va merèixer en el seu moment grans elogis de Llorenç Villalonga i del malaguanyat Andreu Ferret. Era una obra de rara perfecció formal en un autor tan jove, vint-i-dos anys en el moment d'escriure-la en un temps rècord: dos mesos. Malgrat la jovenesa, Frontera no ens oferia l'obra d'un postadolescent genial, gènere al qual ens tenien avesats escriptors tan substanciosos, tan importants, com Blai Bonet o Miquel Bauçà. Ben al contrari. Hom detecta en aquesta primera novel·la una precoç maduresa, uns resultats assolits a partir del plantejament inicial i una sagaç visió crítica de la revolució turística mallorquina iniciada els anys seixanta. És obra, per tant, allunyada de qualsevol genialitat intuïtiva que sorgeix per obra i gràcia de l'Esperit Sant.

Els carnissers planteja el canvi de mans en el paper de classe dominant ocasionat per la substitució de l'aristocràcia terratinent per una burgesia de nou encuny. Frontera copsa aquesta realitat amb tota la càrrega de desencís de qui entén que no es pot esperar res de bo d'aquell canvi social. Els antics senyors de Son Puig-gros, don Fulgenci i dona Leonor, han hagut de vendre la seva casa pairal a uns nouvinguts al poder econòmic, en Miquel i na Coloma, antics arrendataris de la possessió. Es prepara una gran festa per celebrar-ho, a la qual assistirà tot el poble de Calderroig –l'Ariany nadiu de Frontera, en el seu idiolecte– i també els aristòcrates decadents que no han sabut conservar la propietat de la terra.

Amb muntatge paral·lel i voluntat dialèctica, l'autor ens presenta una altra acció simultània, protagonitzada pel fill dels senyors, en Xavi, i el fill dels burgesos enriquits pel turisme, en Miquelet. Aquests es mouen per un escenari de copes i sexe –amb la plaça Gomila, avui un mite històric, com a centre referencial–.

La historia està molt ben contada. Amb tècnica objectiva i llenguatge concís, de frase curta, l'autor ens oferia una novel·la de tesi. En ple exercici de la seva llibertat creadora, posava el mirall stendhalià on més li convenia per tal de mostrar els bons motius del seu pessimisme davant la Mallorca dels darrers anys seixanta. No cal pensar en un futur millor damunt aquesta terra –ens ve a dir–, ni tampoc serà possible la presa de consciència col·lectiva de la nostra identitat com a poble, ni tenim res a fer si pensam en possibles camins de solidaritat. El més lamentable és que la raó, com hem pogut veure, li sobrava.

(Jaume Pomar: "La lucidesa de Guillem Frontera", Lluc, n. 806-807, 1998, p. 36)

* * *

Frontera és, a més, l'antipedanteria. Vull dir que escriu sense emprar l'argot per a iniciats –teologia presumptuosa tan habitual en la crítica d'art. La prosa amb què exposa les seves idees és vivaç, densa i acolorida, sovint està plena d'analogies i de metàfores que embelleixen i fan més suggestiu allò que explica, però que sobretot ho aclareixen, i a més està contínuament esquitxada per un humor irresistiblement maliciós. Un llibre, en fi, magnífic. I, per als interessats en el tema, molt útil, també.

(Pere Antoni Pons: "L'art segons Guillem Frontera" [Ressenya de L'art i la vasa], Lluc, n. 874, octubre-desembre 2010, p. 67)

* * *

Un dels punts forts de la novel·la és la manera com Frontera aconsegueix de lligar la relació entre el mentor i el deixeble amb el context socioartístic que descriu. Lluny de limitar-se a mostrar de quina manera les obscures i corruptores maniobres del món de l'art afecten i fan malbé l'estima i l'admiració que el narrador protagonista sent per Salvatori, Frontera mostra les greus conseqüències intel·lectuals, estètiques i morals que té viure en un món en què les obres d'art han deixat de ser concebudes com una via de coneixement o com una temptativa de bellesa i han esdevingut un pur valor de canvi, apte només perquè els nou-rics –hotelers, “especuladors disfressats d'advocat, de metge, d'arquitecte”– hi assaciïn la cobdícia. Es nota que Frontera coneix bé els ambients i el material humà sobre els quals escriu. La galeria de secundaris, arquetips de carn i os, és representativa: l'artista impostor, el galerista fatu, el periodista cínic…

(Pere Antoni Pons: "La corrupció de la bellesa", Ara Llegim, diari Ara 7 de setembre de 2013, p. 47)

* * *

A Els carnissers, publicada el mateix any, ens trobam la representació de l'home benestant que s'estableix a l'illa i que gaudeix d'una posició privilegiada. El llibre incideix en la seva vida sexual dissipada [...], que es mostra amb certa admiració, però amb una velada càrrega de censura per part de la veu narratorial. També apareix la figura d'aquell que ha perdut els ideals, representada per un exmarine nord-americà, Frank, el qual, després de viure la guerra del Vietnam, s'estableix a l'illa com a empresari nocturn –de manera que es reforça l'associació de l'estranger amb la superficialitat d'aquest tipus d'oci–, sense escrúpols a l'hora d'aconseguir el que vol.

(Xavier Barceló: La mirada sobre l'altre: representació dels subjectes transfronterers en la novel·la mallorquina contemporània (1968-2008), 2018, p. 103)

* * *

No hi ha dubte que la música ha tingut i té una presència constant en la vida i l'obra de Frontera. De fet, es podria argumentar que és un dels eixos principals de la seva vida artística amb l'única possible competència de la literatura i les arts plàstiques, clar, activitats que, a diferència de la música, l'han ocupat professionalment. Dit d'una altra manera, més enllà de la seva dedicació a la literatura i a la seva relativa professionalització com a comissari d'art, la música és una fita cabdal en la vida i l'obra de Frontera. “Escric escoltant música, –diu el novel·lista– però no qualsevol música: hi ha moltes musiques que et duen cap a una banda i jo és aquí, en aquesta taula, on he de ser quan escric”. I també reconeix que fins i tot medita amb música: “Simplement m'assec i dedic uns deu minuts (amb música sempre molt ben triada) a la introspecció i a la purificació”.

(Antoni Pizà: "Llegir, escriure, escoltar: els paisatges sonors de Guillem Frontera", ITAMAR. Revista de investigación musical: territorios para el arte, n. 8, 2022, p. 114)