Las largas décadas de franquismo provocaron en nuestro país una admiración por lo extranjero, sinónimo casi siempre de una libertad de creación que en España no existía. El teatro que finalmente llegó a nuestro país en los últimos años setenta o a inicios de los ochenta tuvo un impacto enriquecedor. Pero el poso de muchos años de falta de contacto ha mantenido, a veces, una fascinación por lo alóctono, en detrimento del autor español, que no sólo proviene del teatro comercial, sino también, a menudo, del teatro público. Por supuesto, algunos intercambios efectuados desde las institucioes han sido positivos: lo han sido los contactos entre autores ingleses y catalanes en el Royal Court de Londres, el contacto con festivales, encuentros y talleres europeos, pero no ha llegado todavía el deseable equilibrio entre conocer y compartir, entre admirar y servir a unos intereses ajenos.

Otra fascinación, la de la calidad que un texto tiene por el hecho de ser clásico, ha deformado en ocasiones el espejo de la política cultural. Por no hablar de las efemérides, conmemoraciones, centenarios que impulsan grandes producciones públicas, fuertemente subvencionadas. España, hoy, puede congratularse de la existencia y de los importanes éxitos de la Compañia Nacional de Teatro Clásico. Pero debe lamentar la desaparición, hace ya cinco años, del Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas, la inexistencia de talleres de investigación abiertos a la profesión teatral, vinculados a los teatros públicos.

Con todo lo dicho, obviamente no quiere darse a entender que no se deba hacer obras de teatro de otros países, traducidas a las lenguas del estado Español, ni muchísimo menos que no se deba recuperar, mantener y reforzar nuestra tradición clásica, sin olvidar, además, que ésta incluye lo escrito en todas las lenguas del Estado.

Junto a estos elementos de política cultural, hay otros que no favorecen el desarrollo de un teatro español de calidad, como es el criterio económico de comercialidad que se plantea en las programaciones comerciales y también, en ocasiones, en las públicas. De ahí procede la tendencia a lo cómico y al musical de nuestras carteleras, y, en el mejor de los casos, al teatro de puro entretenimiento, más o menos inteligente.

La llegada del teatro público en los años ochenta hizo del Estado el empresario casi único. Y, con la escasa voluntad de apoyo a la dramaturgia española contemporánea, la Administración promovió, sobre todo, un teatro brillante y espectacular pero muy poco innovador.

Si las salas alternativas son las que cuentan con menos presupuesto y con mayor riesgo económico, resulta evidente que debería ser el teatro público el que atendiera el objetivo de conseguir un teatro español contemporáneo de calidad y, a la vez, un teatro que investigue y experimente, que trate de renovarse.

(Maria-Josep Ragué-Arias: ¿Nuevas dramaturgias? Los autores de fin de siglo en Cataluña, Valencia y Baleares. Madrid: INAEM, 2000, p. 24-25.)

* * *

La mitologia grega no ens ha estat transmesa per cap llibre sagrat, sinó per les obres dels poetes i els tràgics. Homer és una figura crucial en la transmissió dels mites, recollits en la Ilíada i en l’Odissea. Però segurament la més completa incorporació literària dels mites grecs que ha arribat fins a nosaltres és la que es dóna en la tragèdia grega del segle V a. C., Èsquil, Sòfocles i Eurípides construeixen una versió profunda i subtil del món mític; fan, a més, en alguns casos, un esforç conscient per a plantejar i examinar problemes contemporanis a través de situacions mítiques tradicionals. Els personatges femenins grecs de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides portats per la tradició fins al nostre segle seran els models sobre els quals els autors catalans construiran les seves aportacions per a la configuració dels mites.

Els personatges femenins de la tragèdia grega es configuren entorn de tres o quatre grans temes.

La guerra de Troia i els seus retorns seran el nucli de la majoria de personatges: la bellesa d’Helena es considera causa primera de la guerra; Ifigènia, la seva primera víctima. Hècuba és la reina de Troia, la mare dels vençuts, i les seves filles esdevenen víctimes –com Polixena– o esclaves –com la fidel Andròmoca, esposa d’Hèctor, i la profetessa Cassandra, botí d’Agamèmnon. Els retorns de Troia seran tema de l’Orestea, de l’assassinat d’Agamèmnon a mans de Clitemnestra, del matricidi de Clitemnestra a càrrec d’Orestes i Electra. Els retorns de Troia seran també tema de l’Odissea, Nausica acollirà Odisseu, Circe el seduirà, la seva fidel esposa Penèlope l’esperarà.

A la casa reial de Tebes trobarem Èdip, la seva mare i esposa Jocasta; Antígona i Ismene, les seves filles.

Les filles de Minos, rei de Creta, Ariadna i Fedra, fugiran del seu país amb Teseu, matador del Minotaure; Ariadna serà abandonada a Naxos on trobarà Dionís, i Fedra serà esposa de Teseu i s’enamorarà del seu fill Hipòlit.

La conquesta del Velló d’Or traurà del seu país Medea, filla del rei de la Còlquide, per a seguir Jasó. I a Corint, traïda per Jasó, que ha promès matrimoni a la filla del rei, Medea matarà els seus fills.

En els orígens de la raça grega, trobem Dànaos i les seves filles, les Danaides. En el culte de Dionís trobarem les Bacants, Agave i Penteu.

Entre els personatges femenins de la tragèdia grega trobem algunes víctimes sacrificades, entre les quals Ifigènia és la més representativa. Hi trobem també l’arquetip de la bona esposa; Penèlope i Andròmaca són esposes fidels i resignades. Hi trobem dones fortes, com Electra i Antígona; tot i creient en la superioritat de l’home, tot i assumint l’ordre establert, ambdues tenen capacitat de rebel·lia davant la injustícia.

[...]

L’element central d’Antígona en S. Espriu és la guerra civil. L’acció dramàtica es basa en la postura d’Antígona, certa, inequívoca, més forta que la traïció, l’extorsió, la mesquinesa, la por, la mort. Antígona pertany a la terra que la va veure néixer i la síntesi de la seva actitud és un “no” a la guerra civil, per damunt de qualsevol altra consideració. El seu crit és un clam a la fraternitat i la pacificació, i també al sacrifici necessari per a aconseguir-les. El contrapunt a la solitud individual i política d’Antígona és el clamor del poble de Tebes contra el dictador.

(Maria Josep Ragué i Àrias: Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle XX. Sabadell: Ed. AUSA, 1990, p. 21- 98)

* * *

M’aixeco. Poso un cafè. Vaig a la cuina. Pelo cebes. Faig un sofregit. Em rento. Em vesteixo. Faig els llits. Netejo els lavabos. Prenc un cafè.

...de tant en tant engego la rentadora...

Tinc nevera, rentadora, aspiradora, cuina elèctrica, forn automàtic, minipímer, batedora, túrmix, cafetera exprés, fregidora elèctrica, ganivet elèctric, rellotge electrònic de cuina, màquina de pelar patates, llençols ajustables, matalàs d’aigua, moqueta i parquet, armaris metàl·lics a la cuina, triturador de detritus a la pica, regulador de temperatura a les aixetes del bany, purificador d’aigua...

Faig la llista de coses que cal comprar. Passo l’aspiradora. Trec la pols. Em pentino. Surto.

Compro primer el pa. Després vaig al supermercat. Després al vinater. Després a la carnisseria.

...de tant en tant compro peix...

A vegades passo per cal lampista, o vaig a la tintoreria. O a l’estanc. O a la llibreria, o a la perfumeria, o a la merceria...

Torno a casa. Endreço tot el que he comprat.

...a vegades trec la roba de la rentadora i l’estenc...

Preparo el menjar. Deixo les coses a punt per parar la taula.

A vegades torno a sortir. Vaig al gimnàs per conservar-me esvelta. Vaig al massatgista per no engreixar-me o a la perruqueria, o a fer-me una neteja de cutis per conservar jove la pell.

Torno a casa. Preparo un aperitiu. Paro la taula. M’arreglo.

Espero el meu marit. Dinem. Prenem cafè.

Ell torna a marxar. Desparo la taula. Rento els plats.

Deixo a punt les coses per sopar. Cuso una estona.

...a vegades plego la roba neta. A vegades planxo..

Després em torno a canviar. Surto.

Vaig a ca la modista. A cal sastre. Compro, miro, encarrego la roba nostra, les coses de la casa, tinc cura de les reparacions, dels canvis, de les petites millores constants de la casa.

Després vaig a visitar la meva mare. O la meva sogra. O les meves germanes. O les meves cunyades. O la dona d’algun amic del meu marit. O d’algun company de treball. O les acompanyo a cal metge, o a comprar. O vaig a visitar algú que està malalt.

Després torno a casa. Paro la taula. Encenc la xemeneia. Poso música clàssica que és la que agrada al meu marit. I l’espero.

Quan ell arriba sopem. Després desparo la taula; rento plats, endreço i netejo la cuina. Baixo les escombraries al carrer.

Després m’assec al costat del meu marit. M’explica les seves coses, els seus problemes. Em parla de la seva feina, dels seus amics, em diu què he de fer. Prenem una copa. Fumem una cigarreta. Anem a dormir.

...A vegades, el meu marit fa l’amor amb mi.

[...]

(Maria Josep Ragué Àrias: “Ball d’escombres” dins I tornarà a florir la mimosa. Barcelona: Ed. 62, 1984, p. 21-22.)