Per això, perquè he hagut d’anar acostumant-­me a la quotidianitat amb els difunts, em nego a eliminar de les agendes de paper d’abans o a de les electròniques d’ara, totes les referències que tinc anotades sobre els que ja han marxat però segueixen acompanyant-­me. Antonio Machado, en l’Elegía a don Francisco Giner, va escriure: “Lleva quien deja y vive el que ha vivido” com, en efecte, succeeix. El paràgraf anterior ve al cas de la mort d’una amiga molt estimada, María José Ragué Arias, que ens va deixar el 18 de juny, després d’una malaltia llarga i dolorosa, que en els últims mesos la va mantenir immobilitzada pràcticament. Des d’aquestes mateixes pàgines de La Vanguardia, Joan de Sagarra, en el seu article dominical del 23 del mes passat, demanava, amb força motius, un homenatge de l’Institut del Teatre per a Ragué, que durant molts anys va exercir com a crítica teatral en diverses publicacions. Va ser a més autora d’assajos sobre teatre i professora d’Història del Teatre a la Universitat de Barcelona, en el departament dirigit per un altre gran amic desaparegut, Ricard Salvat, creador de l’avui periclitat Festival de Teatre de Sitges, per al qual va comptar amb l’ajut entusiasta de María José Ragué. Però no només haurien de retre homenatge a María José Ragué la gent de teatre sinó també les feministes, com proposava a “In memoriam: María José Ragué” (Público, 27 de juny del 2019) Lidia Falcón. Amb una dignitat que l’honora, recordava tot el que va aportar María José Ragué al feminisme i destacava que va ser una pionera de la lluita pels drets de la dona de qui vam aprendre totes. Gràcies a ella, vam poder accedir a les propostes de les feministes americanes, els textos de les quals va introduir. El seu llibre sobre les Women’s Libs va tenir molt d’èxit, igual que California Trip, un magnífic vademècum sobre la contracultura, que coneixia de primera mà. Ragué, la Ragué, María José Ragué va ser una dona admirable, amb un caràcter fort que la va ajudar a vèncer la poliomielitis que, durant la seva infància, la va mantenir al llit. Els metges asseguraven que mai caminaria, però ella amb una obstinació extraordinària va demostrar que el diagnòstic estava equivocat. Fou el seu tarannà de lluitadora indòmita el que la va portar al feminisme, en el qual militaria tota la seva vida. Primer, en el Partit Feminista de Lidia Falcón i també mitjançant la revista Vindicación Feminista, en la fundació de la qual va participar i on va publicar nombrosos escrits i, més davant, de manera independent. Vaig conèixer María José Ragué el 1971, al seu retorn dels Estats Units, on havia passat una llarga temporada amb el seu primer marit, Luis Racionero.Tots dos van portar a les seves maletes, a més d’una àmplia indumentària hippy, que solien lluir en els saraus barcelonins d’aquella època, que ells anomenaven parties, un seguit de conviccions encara desconegudes per aquí. Algunes relacionades amb el budisme i unes altres amb el que avui s’ha vingut a anomenar poliamor, a més d’un extraordinari sentit lúdic i una meravellosa alegria de viure.

(Carme Riera: “Perquè segueixi aquí M. José Ragué”, La Vanguardia, 7 de juliol de 2019, p. 27.)

* * *

Es fundadora del Partido Feminista de España y con nosotras vivió todos los avatares que nos acontecieron en aquellos iniciales, conturbadores y peligrosos años de la Transición, participando en la redacción de las tesis ideológicas y defendiéndolas en todos los foros a los que asistíamos.

Juntas estábamos en el Colegio de los Escolapios de Sitges, en una sesión de debate feminista la tarde del 23 de febrero de 1981. Y de allí salimos, alertadas por el director del golpe de Estado que se estaba perpetrando en el Congreso de los Diputados, cargadas con kilos de propaganda, revistas y libros, altamente subversivos, huyendo hacia la nada sin saber qué nos esperaba al llegar a Barcelona.  Condujo todo el abrupto camino que separaba Sitges de Barcelona por la carretera de las costas, en pleno Garraf, mientras la radio del coche emitía repetidamente la proclama de Milans del Bosch por radio Valencia. Y al llegar a la ciudad se puso en contacto con un amigo solidario y que estaba en buena posición económica para pedirle que me diera dinero si tenía que huir de España.

Y de aquel episodio que nos unió aún más, pasamos a poner en marcha el Partido Feminista que iniciaba su andadura recién legalizado. Son infinitos los escritos, conferencias, mesas redondas, jornadas, asambleas, congresos, en los que participó María José, con ponencias muy bien elaboradas según el elegante estilo que la caracterizaba.

Para celebrar la legalización del Partido Feminista organizó en pocos días un concierto en el Teatro Romea en el que participaron Lluís Llach y María del Mar Bonet, amén de otras actrices que como aquellos se mostraron muy solidarias.

Y más tarde trabajó en varias consultas electorales a las que nos presentamos, hasta la convocatoria al Parlamento Europeo de 1999.

María José Ragué ha sido un nombre imprescindible en el feminismo español. Si no se le rinde un homenaje más completo es por la tradicional envidia española, que ha destrozado a tantas grandes personalidades de nuestro país. No he leído ningún elogio de ella en el Movimiento Feminista, como si nadie la hubiese conocido.

Quedan sus ponencias, artículos, entrevistas, declaraciones, lecciones de teatro, que impulsaron el trabajo del Partido Feminista y dieron una resonancia internacional en el mundo teatral a un feminismo tan provinciano y ensimismado como el español.

(Lidia Falcón: “In memoriam: María José Ragué”, Público, 27 de juny de 2019.)

* * *

Al llarg del 1990, d'entre I'escàs nombre d'obres teatrals d'autor català que han sortit a la llum pública, n'han aparegut dues de signades per una mateixa persona: M. Josep Ragué-Arias. L'una, escrita en solitari, Crits de gavines, i l'altra en col·laboració, ... I Nora obrí la porta. Molt diferents pel que fa a la forma, les dues peces tenen una temàtica comuna: el desig d'emancipació de la dona, la seva necessitat de realització personal. A la segona –més que un text dramàtic, un guió “espectacular”, d'inspiració no realista– el feminisme hi és explícit; la història arrenca allí on acaba Casa de nines d’Ibsen: Nora obre la porta. A Crits de gavines, al final del segon acte, Teresa fa el mateix. El posicionament feminista de l'autora, pel que en sabem, és clar. Res a dir-hi. Ara bé, cal valorar que és el que la producció teatral de Ragué aporta, llevat de la militància, a l'actual panoràmica del teatre català. Es Iícit insistir en esquemes formals caducs per afavorir un teatre didàctic? Sortosament, I'evolució teatral al segle xx ha demostrat que la imaginació no està renyida amb el didactisme.

Crits de gavines és un intent de teatre realista. L'estructura pel que fa al text principal i a les acotacions, i tenint en compte els plantejaments d'acció, temps i espai, és absolutament clàssica. La temàtica de l'obra, atemporal. Una situació que podria considerar-se falaguera sempre i quan no s'ignorés que, per veure amb ulls nous un problema de sempre, cal una relació inèdita entre contingut i forma. Una renovació formal, un cert estranyament en la recepció.

(Carles Batlle i Jordà: “M. Josep Ragué i Arias, Crits de gavines. Barcelona: Millà, 1990. («Catalunya Tetral», 244, 2ª època) . 40 ps.” Els Marges, núm.44, 1991, p. 125.)

* * *

Maria-Josep Ragué, que ja té una important trajectòria com a assagista, on ha obtingut èxits inqüestionables com fou per exemple California Trip, l’any 1971, o Procesos a la familia española, l’any 1979, és també autora teatral d’ambició i exigència. Al seu torn ha tractat alguns dels temes clau de la mitologia grega: Clitemnestra, publicada l’any 1987, Ritual per a Medea i La llibertat de Fedra, estrenades en lectures dramatitzades a la SGAE i d’imminent publicació la darrera. Aquestes tres obres que, com és lògic, l’autora no ha volgut inventariar en el seu estudi, constitueixen, però, una important aportació a la lectura actualitzada des de la sensibilitat d’avui dels grans mites grecs. Maria-Josep Ragué s’ha centrat en tres personatges apassionants i complexos que precisament la tradició burgesa tendeix a considerar com a obertament monstruosos. Aquests personatges si es redimensionen des d’una escala de valors més d’acord amb l’ordre primigeni, la natura, la terra, la mare, adquireixen dimensions diferents. Així, Clitemnestra, que és habitualment considerada com la dona adúltera assassina de l’espòs, en la lectura que Maria-Josep Ragué fa del mite és la mare assassinada pel fill per defensar els valors del pare, els dels nous déus de l’Olimp. Clitemnestra és la víctima del judici de l’Areòpag que legitima l’assassinat de la mare en defensa dels valors de Zeus i Apol·lo, de l’ordre d’Apol·lo qui desposseí Gea – deessa de la terra – de l’oracle de Delfos. Maria-Josep Ragué fa també referència al fet que Clitemnestra és una dona ferida, és la mare a qui se li ha assassinat la filla, Ifigènia, per afavorir els vents cap a una guerra en la qual ella mai no es va sentir involucrada.

Paral·lela valorització o redimensió fa amb les figures de Medea i de Fedra en Ritual per a Medea i en La llibertat de Fedra.

(Ricard Salvat i Ferré: “Pròleg” dins Maria Josep Ragué i Àrias: Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle XX. Sabadell: Ausa, 1990, p. 15-16.)