canta encanteris
que entretinguin la pressa
que la gentada
mena tan dreturera
pels carrers, per les places

(De Sema, 2010)
 

***
 

XXIII

i, tanmateix, potser el que busco no és ben bé l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a lloc, o almenys ho sembla: el grau raonable d’ordre que els marges imposen al paisatge,

                            l’enfredorida
                            peülla del pollancre
                            quan cau la tarda,

la posta puntual del sol, la fredor lenitiva de la fosca de després

(De Febrer, 2015)
 

***
 

(D’El crit i l’eco, 2016)
 

***

EL MOLÍ DEL POCURULL
Una mica més endavant, el camí baixa i es desvia lleugerament a l’esquerra, cap al riu, el terreny s’enclota al peu del marge de l’extrem sud del tros i dos graons alts de pedra ben tallada, amb una bancada de llosa a cada banda, delimiten un petit replà on dues o tres persones, assegudes o dempeus, podrien fer petar la xerrada o travessar el llindar i endinsar-se sota l’arc apuntat —compte amb el cap: el mur és més gruixut que no hauries dit des de fora.

A dins, els ulls triguen una estona a acostumar-se a la penombra de la volta, també d’aspecte gòtic. Algunes pedres del sostre han caigut i els forats revelen l’entramat que sustenta el sòl del camp de sobre. A poc a poc, de la foscor que cobreix el terra de l’estança van emergint lloses caigudes, utensilis rovellats, restes de maquinària desgavellada. Al fons, una forma rodona, blanquinosa, es va aclarint i passa de taca circular a possible roda de carro i, potser, roda de molí.

¿Què hi fa, però, una mola aquí? La sala és massa petita per haver-hi encabit cap mula que la fes girar, i el riu corre més avall, força lluny d’aquest indret on, sense cap bassa o sèquia a la vista, tampoc no es podria haver emprat la caiguda de l’aigua per fer girar un molí.

Concloc, per què no, que l’estança ha de ser la tomba d’una donzella mítica —en donen fe les proporcions de l’interior i les del coixí blanc on recolzava el cap— que fa segles s’hi va ajeure —boca amunt, com una princesa de conte, o de costat, mirant cap al nord per evitar la llum de l’entrada— i es va endinsar al son secular en què es va anar esvaint literalment, desintegrada en pols, o del qual es va despertar fa temps per sortir a buscar l’aire i la llum de fora. L’únic rastre que ara en queda és el coixí i les restes ruïnoses de l’aixovar. O dels somnis inconnexos que hi va tenir.

(De La destral del vespre, l’aixada de l’alba, 2018)
 

***

GENERACIÓ
El primer dia, vam rosegar un crostó de pa sec entre tots. El segon dia, vam compartir una patata crua a queixalades. El tercer dia, la mare es va treure un pit pansit i ens el va oferir, però el vam refusar per no esgarrinxar-l’hi amb les barbes. El quart dia, vam considerar la possibilitat de desenterrar el pare per rostar-ne els ossos, però ens vam fer enrere en pensar en el fet mateix —la carn putrefacta, les articulacions que potser caldria desencaixar— i en el que representava. El cinquè dia, vam plantar les llavors que ens quedaven, però els fruits que van donar eren fosforescents i tenien boques i dents amb què intentaven devorar-nos. El sisè dia, la mare es va convertir en una aranya gegant que, enfilada al sostre de la cova, va començar a fer el niu. El setè dia, vam veure que tot el que havíem fet estava malament i ens vam ajeure a reposar bo i acceptant el paradís dels ulls closos.

(De Brida, 2019)