—En una altra banda tu has parlat de la traducció com una «reescriptura» de l’original.  Tu has «reescrit» Bashô en català?

—He parlat de la traducció com a reescriptura perquè la distància lingüística i cultural que hi ha entre el japonès clàssic i el català actual és molt gran, i això obliga a reformular el text fins a un punt que seria impensable en altres casos. Un exemple: en la tanka clàssica japonesa, en què el tema amorós és molt present, és habitual que als poemes no hi hagi subjectes gramaticals referits a persones, o que, si hi són, siguin només «una persona», «una dona», o «algú». Per a nosaltres, això és inconcebible, i cal personalitzar-ne els protagonistes, perquè, si no, els poemes ens repel·lirien. Cal fer servir, com a mínim, un «tu» o un «vós», encara que això ens aparti de la formulació original. Jo he traduït Bashô d’aquesta manera, intervenint-hi de manera dràstica quan m’ha semblat que calia fer-ho. En cap moment, però, no he tingut la sensació de «reescriure» l’obra en el sentit de fer-la meva o massa diferent de l’original.

—La poesia japonesa clàssica ha influït en la teva manera d’escriure poesia en català? I la poesia japonesa moderna i contemporània?

—Crec que la poesia clàssica japonesa m’ha influït, però n’he estat conscient després de publicar poesia pròpia, perquè molta gent m’ho ha preguntat després de llegir poemes meus. D’una banda, he tendit sempre a la brevetat, tal com fa la poesia japonesa clàssica. Fins i tot quan he fet servir el format lliure, els poemes s’han anat fent més curts amb cada nova revisió, perquè tendeixo a eliminar-hi tot el que em sembla redundant o sobrer. I hi ha una altra cosa que comparteixo amb la poesia clàssica: no solc contextualitzar els poemes explícitament, sinó que els presento com a elements discursius lligats a un lloc i a un moment determinats, que, en principi, el poema no ha d’explicar. A la poesia clàssica japonesa se li ha retret sovint que no tanca les lectures, i que pot resultar massa ambigua. Crec que amb alguns poemes meus passa el mateix. Però no tinc clar si aquesta manera de fer, que em surt de manera natural, ve d’haver llegit els clàssics japonesos o no.

He llegit molta més poesia clàssica japonesa que no pas moderna i contemporània. Quan em vaig interessar pel Japó, ho vaig fer atret per la part del país que em quedava més lluny, que entenia menys, i, en el fons, els poetes japonesos moderns i contemporanis s’han inspirat en la poesia occidental per fer la seva obra, i això ha fet que em cridessin menys l’atenció. Tot i que això, evidentment, no és cap judici de valor, i també aquí hi ha autors moderns molt interessants.

—La teva poesia sovint apunta cap al silenci carregat de sentit i l’inefable.

—Sí, sento el silenci com a part del poema; en això, crec que segueixo els clàssics japonesos. La nostra pròpia tradició clàssica ens diu que el poema ha de ser autònom de la realitat de què sorgeix, i això tendeix a encapsular-lo i a aïllar-lo del silenci que l’envolta. Però és precisament als límits del nostre discurs, on comença el silenci, que podem trobar l’altre i establir-hi el diàleg de què parlaves.

(D. Sam Abrams. “Sento el silenci com a part del poema”, El Núvol, 11 de juliol de 2013)

***

(Alfons Navarret. Entrevista al programa 007 de la temporada 2016-2017 del programa Mar de Muses de Burjassot Radio, 1 de novembre de 2016)