Autors i Autores

Maria Verger i Ventayol
1892-1983

Poesia

De la devastació de Miramar

Vora un camp desmembrat de Miramar
s'hi dreça milenària, una olivera,
que ostenta amb noble orgull el blanquejar
d'una poblada i llarga cabellera.

Del tronc molsut, que el temps ha dividit,
s'eleva, turmentat, l'immens brancatge,
com braços que, enlairats vers l'infinit,
demanen pietat pel paisatge

Ai, l'olivera, si pogués parlar,
quina llarga tragèdia ens contaria,
d'aquell lloc que el poeta va cantar
quan el voltor de Miramâ hi vivia!

Ai, l'olivera, m'ha semblat que un plor
brollava de sa soca que perilla
i he cregut, uns moments, que era un gran cor
on vibrava el dolor de tota la Illa.

(Publicat a Clarors matinals el 1924, recollit a Dona i cultura catalana a Terrassa entre 1923 i 1936: Maria Verger, terrassenca d'adopció. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1997, p. 84-85)

* * *

A les mans del meu pare mor

Mans fredes, de blancors que porten penes,
nimbades d’un reflex d’eternitat;
mans fredes, que teniu en vostres venes,
la foscor del dolor que m’heu deixat.

O cares mans que vàreu ser ma vida,
com ara em tortureu amb vostra neu?
Fredor, per què eixamplau més la ferida
que han fet aquestes mans en el cor meu?

Mans estimades que m’acaronàreu,
els ulls, que avui us ploren sens consol,
mans venerables que m’aconhortàreu
en diades tristíssimes de dol,

demà no us besaré... Trista desferra
sereu d’un ser mortal que va existir,
sota la capa fosca de la terra,
que us obrirà maternalment el si.

Més, mans que fóreu la clemència pia,
que escampàreu el bé vivint pel món,
ja sempre us sentiré com vos sentia,
amanyagant joioses el meu front.

(Publicat a Tendal d’estrelles. Barcelona: Editorial Políglota, 1930)

* * *

IX

El jorn morent omplí d'alta blavor
mar, terra, paisatge i firmament...
La semifosquetat, en glops d'amor,
omplia el cor i alçava el pensament.

Plens de l'encís d'aquells moments divins,
ell i jo, lluny, ben lluny de ressòs vans
ens vàrem apropar com fan els nins,
i es varen enllaçar les nostres mans.

Ambdós restàvem dolçament units
sobre la terra, a l'ensems que al cel,
volaven plens de joia els esperits
amb un sol pensament i un sol anhel.

De sobte, sobre el mar, el caminal
argentat de la lluna queda bru...
Un núvol va cobrir l'ésser astral,
quedant la blanca nit dins un vel cru.

(Publicat a L'estela d'or... Palma: Imp. Mossèn Alcover, 1934, p. 25)

* * *

XI

L'istiu impera. El jorn és abrusat
            pel sol que treu florida...
El bany que ens embelleix em tempta i crida...

Me deshabillo, espolso el cap daurat,
descalço els peus, i em llenço amorosida
dins la conca del mar enjogassat.

Resta el cos plaentment vagant pel cim
com rosa abandonada... Estenc els braços
com dues branques, que, surant com glaços
neden joiosos amb el mateix rim,
fregant les galtes sensualment l'abim,
mentres l'aigua cedeix sota els meus passos...


El mar i jo, intensament vivim!

(Publicat a L'estela d'or.... Palma: Imp. Mossèn Alcover, 1934)

* * *

XIX

Mon cap està en repòs sobre el seu pit
i ell suaument posa en mon front sos llavis.
Tot l'arc blau que embolcalla l'infinit
ens duu somnis de llum, bells, rics i savis!

........

Amada –em diu amb veu dolça i plaent
que es fon en la grandor del pensament–
per què quan te recullo dins els braços
commous amb ton mirar mon sentiment
i m'enlaires pel cel lligant-me els passos?

(Publicat a L'estela d'or i altres poemaris el 2004, recollit a «De mi no en fan cas...» Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010, p. 238-239)