"Açò va anar i era un maset de serra on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava, preferentment, a la cria d'aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals gramàntols, anglesets de llarga i empinada cua, llocades piuladores i estovades lloques. En fi, era el que sovint es veia voltant el maset i pels bancals veïns, on no deixaven estaca en paret.

El bo del cas és que la velleta coneixia cada un dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l'u pel nom de l'altre.

Va arribar un dia de maig que, allà a les deu del matí, va eixir la velleta a donar-los en l'era uns pessics de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer tots els matins a la mateixa hora.
–Pull, pull, pull! –va anar cridant.
I començaren les corregudes de l'aviram des dels quatre vents, els uns pujant ribes, els altres eixint de darrere de casa… I congriat com sempre al seu voltant, els llançà la dacsa i els deixà en terra la gaveta.

I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s'arrimava al tropell que formaven tots els altres embotint-se com qui diu de cap dins del segó cuit i furtant-se de davall les barbelleres els uns als altres els grans de panís.
–Què fas tu, que no menges? –s'estranyà la vella tot ahuixant-lo cap als altres. Però el mig pollastre va fer un 'coc, coc' força significatiu i encara es va separar més dels seus congèneres.
–I açò quin pollastre és? –va demanar-se a si mateixa la dona–. Est animalet no és meu!
Era de veres: no l'havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda, i, després, va preguntar en els masos veïns si se'ls havia perdut algun pollastre a mitjant fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li'n va saber donar raó.

El mig pollastre va passar així algunes setmanes, forro, buscant-se-la ell tot a soles quan tenia fam i la masovera no es feia pro avant en el pinso. I un matí, a la punta de l'era, es va posar a escarbar en un petit femer que hi havia vora el clot del pallús. Escarbant escarbant, vinga d'escarbar, la seua poteta va traure a relluir un bocí de metall. Amb el bec li va pegar quatre sobacades i, mig net, va veure que es tractava d'un diner.
–Quic-quiriquic! –va cantar aleshores alçant ensems la creta tot quant podia i posant-se de puntelletes–.

Jo sóc un mig pollastret
que escarbant un femeret
s'ha trobat un dineret.

I sense més ni més es fica la moneda en el seu bequet, i cap a la cort s'ha dit. Es gira i diu adéu al maset, tira senda avant i vinga de pujar comes i tossals i devallar barrancs i rambles i fer camí cap a cal rei. En quan en quan, soltava un sorollós 'quic-quiriquic' i cantava la següent cançó:

Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que escarbant un femeret
m'he trobat un dineret.

En això arriba a uns plans tapats de boscos i herbassars i topeta amb el riu, el qual només el veu li pregunta:
–On vas, mig pollastre?

Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que escarbant un femeret
m'he trobat un dineret.

Li contesta cantant el mig pollastre.
–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veutota.
–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.
I zzzuummm!, comença a engolir aigua, vinga d'engolir-ne, i deixa el riu en sec, i ja el té tot dins la panxa!

Saltant i botant, llançant a l'aire les seues cançons i el seu joiós 'quic-quiriquic', seguix caminant."

(Fragment d'"Història d'un mig pollastre")

* * *

"Això va anar i era un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món.

Campaven pel rebanc que fa l'ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos estan els pins i els ginebres.

El llop era un animalot brau i feréstec, fill d'una família de la Serra de Salines, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.

La rabosa era nascuda allí al mateix Carrascal, tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.

Un matí, s'estaven els dos esplugant-se tranquilament a dues o tres-centes passes del mas de la Font de la Carrasca, quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:
–Comare rabosa, estic molt content de tu per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!
–Ai, llop –féu ella, tan guilopa com sempre–. Molt m'ha costat de tenir estes habilitats, Però ben bé les extreme, i ben a gust, per aidar-te a viure; perquè ja saps quant que et vull, compare.

El llop prosseguí recordant el cas:
–Allò em va fer riure de calent… El gos tot era clapir i pegar saltirons i, a la fi, va escapar a córrer cap on t'estaves tu ben ajupida… Mentres tant, jo em vaig tirar serrat en mig del ramat i vaig agafar el corder del bascoll. Quan el gos se'n va adonar pels avalots del pastor, ja m'estava en la carena de la serra.
–Així em porte jo amb els amics, compare llop. Encara no saps bé tu a on ratlle!

El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.
–He pensat –va dir llavors, tot i acatxant les orelles en un gest de bonhomia–, ja que t'has portat tant bé, que dec convidar-te.
–A què?
–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró… i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.
–On la tens?
–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, més avallet de la cadolla gran, un ginebre gros com una carrasca?
–Sí, sí; ja sé on dius.
–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.

La rabosa ballava de goig per dins, puix era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.
–A l'esquerra –prosseguia el llop– hi ha un gros cantal, i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.
–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.
El llop estava orgullós d'aquelles lloances.
–Ah! i tinc allí unes coses més bones… Però, sobre tot, el gerró de la mel. Més de trenta bresques n'hi ha escorregudes.

Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i en l'esbalaïment que tindria ella de veure aquell gerró i aquell or fos que hi havia dins; i ella, discorrent com furtaria la mel al llop. Perquè era el que ella pensava:

–Si anem tots dos, ell, que té eixa bocota i eixes pototes, en dues sarpallotades i quatre llenguades, se la farà tota quasi quasi, i jo m'hauré de contentar de quatre llepadetes i encara hauré de donar-li les gràcies i restar-li agraïda i esclava… Res d'això: ara ja sé on la té i com trobar-ne la clau. Aniré jo primer, i allà veurem què deixe a est animalot."

(Fragment de "Comencilda, Secundina i Acabilda")

* * *

"Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.

La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani.

Tanmateix, malgrat ser tan esquerp i feréstec el cim, fa molts segles vivien en la caseta, bastida en un punt que planejava, dues velletes, germanes, que no tenien més béns que aquell mal recés, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Bona part de l'any, feien formatge amb la llet de les cabres i venien els cabrits que criaven, per la tardor i l'hivern, arreplegaven les pomes i les guardaven en cistelles, entre palla, per vendre-les als senyors i vilatans de Tibi, un poblet tranquil i clar que hi ha en les arrels de la serra, de la banda de ponent. Els estius els passaven prou bé en aquelles altures; però els hiverns, amb la terra coberta sovint de neu o matacabres, i les primaveres, amb les seues tempestes i llamps, les tenien, ara que s'havien fet velles, una mica acovardides.

Aquestes dues velletes, altre temps joves –és clar–, tenien noms de flor: a l'una li deien Margarida; a l'altra, Rosella.

Margarida sempre havia estat bastant lletja; en canvi, Rosella, de jove, havia tingut una careta tan bonica com la d'una princesa de rondalla, els seus cabells havien estat negríssims, les seues galtes vermelles i la seua boqueta havia lluït unes dentetes com la mateixa neu i un somrís tan enciser com un raig de sol."

(Fragment de "Les velletes de la Penya Roja")