Enric Valor i Vives neix a Castalla, comarca de l'Alcoià, el 22 d'agost de 1911, en el si d'una família de la petita aristocràcia rural. Estudia professorat mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i la seva primera feina és en un centre de producció sabatera a Castalla. Després viatja a Mallorca, on organitza la Secció Jurídica Nacional de Fabricants de Sabates. Simultàniament estudia llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.

Als dinou anys comença a col·laborar a la revista satírica El Tio Cuc, des d'on impulsa l'adopció de l'ortografia de l'Institut d'Estudis Catalans. A Alacant, en proclamar-se la República, intensifica la tasca com a periodista, escriptor i activista polític. Funda l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista, i fa de locutor a l'espai radiofònic d'aquesta agrupació. Al mateix temps col·labora regularment en la premsa nacionalista valenciana, com El Camí, El País Valencià i La República de les Lletres.

Durant anys, Enric Valor es dedica pacientment a recopilar rondalles de la tradició oral a les zones rurals de tot el País Valencià, i reuneix un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu. A més de la tasca compiladora, amb aquestes rondalles crea un món literari propi, amb el triple objectiu de reforçar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Segons les seves pròpies paraules: "L'arreplega de les rondalles literaturitzades i publicades per mi, va ser molt treballosa. Es tractava ja d'un treball a cosa feta, emprés després de la Guerra d'Espanya, quan s'havien perdut molts costums, es degradava l'idioma i es perdia la memòria de moltes coses nostrades. Era necessari i indispensable interessar i interrogar persones generalment més velles que no jo, que haguessen abastat plenament aquell món de la darreria del segle passat i la primeria del present. Els contactes van ser molt diversos; la recerca molt fortuïta i desordenada. Un treball d'anys i de paciència."

Com a gramàtic, des de molt jove Enric Valor col·labora amb l'aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, dirigit en aquell moment per Francesc de Borja Moll. També és el principal difusor de l'ortografia fabriana i defensor de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans al País Valencià durant el franquisme, adaptant-les a la modalitat valenciana seguint el que Sanchis Guarner anomenava "policentrisme convergent". Títols com Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977) i La flexió verbal (1983), entre d'altres, han estat d'una gran importància per a l'ensenyament i la difusió de la llengua pròpia del País Valencià.

Després de la guerra participa activament en les tertúlies clandestines que van preparant l'ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país, però entre el 1966 i el 1968 és enviat a la presó com a conseqüència de les seves activitats antifeixistes. Un cop lliure participa en la fundació de Gorg, la primera revista en valencià de la dictadura, que només es publica durant tres anys per culpa de la censura, un projecte que reinicia el 1973 amb la fundació de la revista Els Quaderns Gorg, que existeix només fins l'any següent. Mentrestant continua escrivint articles de tema nacionalista i lliçons de gramàtica normativa als diaris d'Alacant i València.

Enric Valor debuta com a novel·lista amb L'ambició d'Aleix, on narra els sentiments amorosos d'un jove durant la dècada de 1920 en una zona rural de les comarques del sud. Aquesta novel·la, escrita pels volts de 1950, és censurada i apareix amb retalls l'any 1960. Dues dècades després, el 1980, inicia el seu projecte més ambiciós com a novel·lista, la trilogia "Cicle de Cassana", formada per Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991), on recrea el panorama social i el context històric de la societat rural valenciana del primer terç de segle XX. La narrativa valoriana desplega un lèxic precís, meticulós i ric, ple de girs, modismes i proverbis; i és hereva, en certa manera, del realisme regionalista del segle XIX.

Amb l'arribada de la democràcia, comença el reconeixement públic com a autor clàssic del conjunt de les lletres catalanes i autoritat gramatical indiscutible. Enric Valor és nomenat membre de l'Institut de Filologia Valenciana des de la seva fundació (1978), i de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1986. És membre del Consell Assessor de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987) i Soci d'Honor i Vicepresident pel País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el Premi Sanchis Guarner (1983) i l'Ajuntament de València el Premi de les Lletres Valencianes (1985). L'any 1987 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La Diputació d'Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l'autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil. A partir del 1990 els homenatges empesos tant pel moviment de les Escoles Valencianes com, al principi, per la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments, se succeeixen arreu. Com a conseqüència d'això, moltes places, carrers i escoles del País Valencià duen el nom d'Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998), per la Universitat Jaume I de Castelló (1999), per la d'Alacant (1999) i per la Politècnica de València (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. Diverses institucions van dur a terme la iniciativa de proposar-lo per al Premi Nobel de Literatura.

Uns mesos abans de morir, en el discurs pronunciat durant la investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, Enric Valor diu: "Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".

Mor a València el 13 de gener del 2000.