"És clar que Jordi Teixidor és l'autor d'El retaule del flautista. Dic això perquè sembla que Jordi Teixidor sigui «només» l'autor d'El retaule. Aneu a qualsevol centre cultural qualificat i demaneu a algú que us anomeni una obra de Jordi Teixidor que no sigui El retaule. Busqueu en el nostre món social aquells que, en la seva adolescència, van llegir a l'escola l'obra de Teixidor i pregunteu-los què en saben, del seu autor. Us trobareu en el desert més absolut. Fa ben poc, la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l'estrena de l'obra a l'Aliança del Poblenou i de la immediata represa al teatre Capsa va submergir Jordi Teixidor i la seva obra en un carnaval de records, de declaracions, de nostàlgies, d'estrany revival de «paradisíaques» situacions de la lluita antifranquista. Contemplat des del marge, i al més objectiu possible, fóra bo d'elaborar un estudi des d'un punt de vista sociocultural de totes aquestes manifestacions, lligades a l'evolució social, política i cultural dels seus emissors, tots d'una significada presència en el món contemporani català. Penso que els resultats —radiografia d'un dels sectors vius i dinàmics de la nostra societat— serien més aviat decebedors.

Unes de les paraules més lúcides eren escrites al mateix programa de la «celebració». Eren les de Jaume Melendres, amic personal de l'autor i gairebé el seu únic valedor públic a través dels pròlegs que ha escrit per a les edicions de les seves obres. Melendres deia en un to viu i directe: «Ho has de reconèixer, Teixidor, has fracassat: no t'han servit de res els esforços titànics que has fet al llarg d'un quart de segle per deixar de ser l'autor d'El retaule. Sé de bona tinta (la tinta de les teves obres posteriors) que (...) t'has dedicat a escriure textos radicalment distints, buscant una nova personalitat per tots els azimuts de la dramatúrgia contemporània. Però no has pogut —ho has de reconèixer, Teixidor—...» [...]

I Jordi Teixidor no ha estat mai representat al Teatre Lliure, ni al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (amb una lamentable excepció que explicarem més endavant), ni ho estarà —o trigarà molt (tant de bo m'equivoqui)— al Teatre Nacional de Catalunya. I per no ser —passeu-me per alt la broma, tot i ser significativa— no és ni de l'equip de guionistes dels nostres «prestigiosos» colobrots —Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder...— ni de les nostres sèries més persistents —Rosa, Estació d'enllaç... Vet aquí una paradoxa ben difícil d'explicar: «exitàs» popular impressionant, edicions a dojo, autor de lectura obligatòria pels estudiants del país, intens coneixement teòric i pràctic de 1'«ofici», guanyador dels premis de més prestigi... i absència total dels escenaris professionals.

Jordi Teixidor s'ha guardat com d'escaldar-se de quedar-se en El retaule i donar-hi voltes. Jaume Melendres li ho deia en el text abans citat: Teixidor podia haver caigut ben fàcilment en el parany de repetir, en obres posteriors, la fórmula i el model que ell mateix va crear —«la sarsuela èpica», en deia Melendres—, podia lliurar-se a l'autoplagi i convertir-se en «un home passablement ric, un burgmestre del teatre català». Però, no. A partir d'El retaule, Teixidor s'ha lliurat a la recerca apassionada de noves maneres de dir."

(Joaquim Vilà i Folch. "La marginació del flautista", pròleg a TEIXIDOR, J.: La ceba. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 7-9)

* * *

"En primer lloc l'activitat teatral més intensa de Jordi Teixidor es produeix entre 1970 i 1976 amb tres obres escrites sota influència de la dramatúrgia de Bertolt Brecht i amb un paral·lelisme, les tres, força evident. Aquesta etapa coincideix històricament amb els darrers anys del franquisme i amb els moments més actius de la lluita social i política de l'oposició. Contràriament ja dins de la transició política, amb uns primers moments de gran efervescència i acció, i amb la urgència temporal d'accions socials considerades més prioritàries, l'obra de Teixidor entra en un llarg silenci que solament es trenca amb un nou text, El drama de les Camèlies, emès per televisió el juny de 1983 i publicat l'abril de 1984. A l'endemig només un títol, Rebombori 2, que no és estrictament original en ser una reelaboració d'un treball col·lectiu realitzat, l'any 1971, pel Grup T.P. El Camaleó.

Diríem, doncs, que l'etapa de la transició política és, almenys comparada amb l'etapa anterior, creativament poc productiva en l'obra de Jordi Teixidor. I presumiblement ho és per doble motiu. Primerament com una conseqüència de la transformació i crisi interior que viu el partit on milita Teixidor que el duu a tot una sèrie de situacions i contradiccions que afecten la seva acció i desenvolupament intel·lectual. És la crisi de la transició. En segon lloc per una pròpia dinàmica interna de l'autor. Els nous temps exigeixen noves solucions i nous tractaments dramàtics. És a dir, les formes emprades probablement envelleixen i entren en desús tot obligant a un replantejament de la mateixa tasca intel·lectual i del nou llenguatge teatral que cal emprar dins una societat democràtica i en transformació. L'anàlisi a posterior del fenomen és aparentment senzill d'intel·lectualitzar i raonar però viure-ho, sens dubte, comporta tot una sèrie de tensions, reflexions i plantejaments que allarguen força el procés. Així els canvis o els processos d'evolució solen aparèixer com a lents i allargar-se excessivament en la comprensió dels altres car, el canvi, un cop produït, ha de seguir un camí d'emersió que arriba als observadors amb un cert retard en relació al moment en què ha estat viscut per l'autor. És la distància temporal que existeix entre el canvi-redacció i l'estrena d'un títol que pugui significar l'inici d'una nova etapa. En aquest sentit i direcció l'inici d'una nova etapa en l'obra dramàtica de Jordi Teixidor —que, a grans trets, serà la segona—, es produeix amb El drama de les Camèlies, escrita l'octubre de 1980, emesa el 1983, publicada el 1984, i clar antecedent de David, rei obra que [...] referma l'evolució i procés iniciat amb El drama de les Camèlies.

Dues etapes principals, doncs, en l'obra de Jordi Teixidor. La primera que comprèn els anys setanta fins a la redacció i estrena de Dispara, Flanaghan! (1976) i la segona que s'anuncia, després d'un llarg silenci, amb El drama de les Camèlies (1980). Aquesta segona etapa ens situa, per tant, a la dècada dels vuitanta."

(Àlex Broch. Pròleg a TEIXIDOR, J.: David, rei. Barcelona: Institut del Teatre/Edicions del Mall, 1986)

* * *

"Després del triomf més esclatant d'aquesta mena de teatre, El retaule del flautista, Teixidor es planteja la seva activitat en un front múltiple: el front sindical i reivindicatiu, la recerca d'una base d'actuació escènica i la creació d'uns textos de gran densitat 'literària', amb un llenguatge intencionadament retòric, distanciat i de síntesi. Al costat d'aquesta 'literaturització', trobem una defensa de la paràbola enfront del psicologisme, que ha arribat al fons del seu procés degeneratiu.

Tots aquests aspectes de l'activitat de Teixidor són alhora interdependents i molt ben delimitats. El punt de partida continua essent Brecht, però Teixidor pretén anar 'més enllà', un més enllà que no vol pas dir 'superar', sinó complementar i enriquir amb la tradició pròpia un teatre que intenta bàsicament posar a l'abast d'un públic majoritari no solament uns continguts combatius a ultrança sinó una concepció del món i una manera d'interpretar la realitat. I és aquí on la paràbola perd el seu caràcter de simple camuflage —per burlar la censura— i esdevé una fórmula útil per a un art funcional, actual i productiu.

A partir, doncs, de la tradició pròpia, de la lluita per donar una funcionalitat crítica i sovint revulsiva a la pièce bien faite, i a partir de les estructures parabòliques brechtianes, Teixidor confegeix unes peces teatrals que són eminentment populars sense ser mai esquemàtiques o simplistes. I quan diem 'populars', ho diem en el sentit que serveixen una majoria progressiva dins l'etapa actual de la nostra societat burgesa."

(Feliu Formosa. Pròleg a TEIXIDOR, J.: Dispara, Flanaghan!. Barcelona: Edicions 62, 1976)

* * *

"Jordi Teixidor, a fi de fer entenedors els seus plantejaments per a un públic habituat a les imatges que subministren els mass media, els enriqueix dins dos gèneres fàcils d'identificar: La jungla sentimental dins la narrativa de 'lladres i serenos', repetidament divulgada per les sèries negres cinematogràfiques, i Dispara, Flanaghan! dins el western, o més concretament, dins aquest subgènere distorsionat que és el spaghetti-western. Tanmateix l'interès que Teixidor sent envers aquestes formes de consum és semblant al que sent el cucut pels nius de les espècies ornitològiques on acut a dipositar els seus ous. Teixidor n'utilitza el llenguatge per tal d'introduir-hi la seva pròpia semàntica. Un estudi estructural de l'obra de Teixidor —com el que ja ha iniciat Àlex Broch a partir del Retaule...— que contemplés la tècnica desplegada per tal d'apropiar-se d'unes formes vehiculars, ens seria d'una gran utilitat. En tot cas, cal tenir present que Teixidor mateix s'ha interessat per l'estudi de la 'situació' dins cada obra —des del punt de vista de la relació algèbrica dels personatges i de llurs tensions— com a mètode per a l'obtenció d'una semiologia dramàtica.

La jungla sentimental i Dispara, Flanaghan!, cada una segons les pròpies necessitats, traeixen la maduresa assolida per Jordi Teixidor en l'exposició dels temes triats; maduresa que queda patent en el desenvolupament d'allò que podríem dir-ne l'organigrama narratiu, en el relleu que adquireix per si mateix cada un dels episodis, i en l'habilitat del diàleg que, amb quatre frases, descriu una situació i ens informa dels interessos que regeixen l'actuació de cada personatge. En diverses escenes, sobretot a La jungla sentimental, podem parlar de veritable creació de llenguatge.

El propòsit últim de Jordi Teixidor en aquestes dues obres és, com ja ho era al Retaule..., la descripció dels mecanismes que regeixen el funcionament de la societat. Els personatges no ens són descrits a través d'un angle psicològic, sinó que llur jo està condicionat per unes causes externes a ells mateixos, causes que en darrera instància són econòmiques. Aquesta destrucció del jo arriba un grau superlatiu a Dispara, Flanaghan!: hom pot parlar de la distorsió com a pedagogia."

(Xavier Fàbregas. "Jordi Teixidor abans i després d'El retaule", Serra d'Or, núm. 190, juliol de 1975, p. 53-55)

* * *