"Amb l’aparició del segon volum de Carrers de frontera, intel·ligentment subtitulat Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, aquesta esplèndida obra queda tancada. Si sumem els dos volums de Carrers de frontera, ens trobem davant d’una de les obres més vastes i més enriquidores dels darrers vint-i-cinc anys com a mínim, una obra que conté un autèntic i profund diàleg entre dues cultures, l’alemanya i la catalana. Els dos volums són com un potentíssim joc de miralls on les dues cultures es veuen reflectides en solitari, en primera instància, i després, a través dels ulls de l’altra. I el resultat afavoreix l’aproximació de la cultura alemanya i l’engrandiment de la cultura catalana. Un insòlit exercici d’autoconeixement i coneixement de l’altre.

Respecte al primer, el segon volum no decau gens sinó ben bé el contrari: el ritme s’accelera per l’estructura que sàviament els dos excel·lents curadors, Arnau Pons i Simona Škrabec, han adoptat. Les 487 pàgines de l’obra són un immens mosaic de fragments on els més d’un centenar d’intervencions formen, a la fi, un tot ben travat i ben coherent. A la manera de Rayuela de Cortázar Carrers de frontera es pot llegir de manera lineal o es pot anar saltant d’un text a l’altre seguint l’itinerari dels nostres propis gustos o interessos. 

És una obra rigorosa per la quantitat i la qualitat de la informació que aporta. Si féssim un buidat de la quantitat de dades puntuals que aporta l’obra ens quedaríem directament impressionats. [...] A més, demostra dues coses de màxima importància. Una, que els llibres publicats amb diners públics poden ser obres de gran envergadura, obres culturals de primera necessitat i no vulgars vehicles de propaganda ideològica, tronada i insistent. Dues, que la cultura catalana és, a ple dret, una cultura de talla europea i internacional."

(Sam Abrams. "Autèntic diàleg cultural", El Mundo, 26 de febrer de 2009)
 

* * *
 

"A parer meu, un dels centres gravitatoris de l’obra assagística de Simona Škrabec és la tasca (aparentment paradoxal) d’aixecar acta notarial de l’oblit. Ja l’any 2002, al llibre L’estrip de la solitud, a propòsit de l’anàlisi del narrador (poc fiable) d’una obra d’Italo Svevo, Škrabec plantejava i anunciava una qüestió metodològica gens menor en la relació umbilical entre, d’una banda, l’escriptura i, de l’altra, el solatge que l'escriptura és capaç de retenir sobre la vida.

[...]Torno del bosc amb les mans tenyides és una prodigiosa reelaboració del nostre sublim precari: «El recer no existeix per a ningú i tornar a casa és impossible per a tothom.» Estem davant d’un llibre que exacerba el poder de representació d’una literatura que s’encavalca i supera la vida. Som això: el relat de la vida. No és poca cosa. Torno del bosc amb les mans tenyides és una obra que apunta al nucli indicible d’una veritat íntima, a una pregonesa que només es deixa esbossar aproximativament i pel seu caràcter insondable. És una obra poblada de clivelles, ranures i cràters, que només d’acostar-hi l’ull, ens abismen. Tensió, profunditat, brillantor, sensibilitat, l’espai en què l’espai es multiplica: un llibre important."

(Lluís Muntada. "Potència narrativa i existencial", L’Avenç, núm. 458, juny de 2019)