Simona Škrabec neix a Ljubljana, Eslovènia, l’any 1968, i viu a Barcelona des de 1992.

Es gradua en Filologia Alemanya i Teoria de la literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Ljubljana i, l'any 2002, es doctora a la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre els marcs identitaris en la literatura centreeuropea.

Ha estat professora convidada a la Universitat de Stanford (2013) i a la Universitat Intercultural de Chiapas, a Mèxic (2020). Ha impartit classes de literatura catalana i comparada a la Universitat Oberta de Catalunya i a la Universitat Pompeu Fabra, on participa en el projecte "Escriptors, comunitat i reconeixement a les literatures perifèriques peninsulars, 1972-2022" (ESCORE). També és membre del grup de recerca Grup d'Estudis de Traducció Catalana Contemporània (GETCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, on és professora agregada de traducció de l’alemany des de 2023.

És autora dels llibres L’estirp de la solitud (2003), Premi Josep Carner de Teoria Literària de l'Institut d'Estudis Catalans  i traduït a l’eslovè l’any 2005; L’atzar de la lluita (2005), traduït a l’eslovè, l’estonià i el polonès; Pàtria prestada (2017) i El desig d’ordre (2023). Com a autora literària col·labora amb narracions en diverses antologies i publica el llibre de prosa breu Torno del bosc amb les mans tenyides, en català el 2019 i en eslovè el 2020.

En l'àmbit dels estudis de traducció, participa en l'influent projecte de recerca To be translated or not to be (2007), dirigit per Esther Allen, sobre la situació de la traducció literària en un món globalitzat. Amb Arnau Pons, dirigeix un estudi extens sobre els intercanvis culturals entre Alemanya i Catalunya durant el segle XX (Carrers de frontera, 2007-2008, 2 volums, en català i alemany). A més a més, col·labora en el volum Constel·lacions variables (2012), amb Teresa Iribarren, sobre l'impacte de les tecnologies digitals en la internacionalització de la literatura. El 2016, dirigeix l'informe del PEN International Culture's Oxygen sobre la indústria editorial en les llengües minoritàries i, el 2019, el projecte sobre la promoció de la literatura en les llengües indígenes, tots dos amb el suport de la UNESCO.

Škrabec pública de manera regular assaigs i articles en revistes acadèmiques i culturals, tant d'aquí com estrangeres. Ha estat membre del consell de redacció de L'Avenç i Compàs d'amalgama (Universitat de Barcelona), i continua sent-ho de L'Espill (Universitat de València). És la fundadora de la revista digital Visat del PEN Català i la dirigeix durant els seus primers deu anys (2006-2015). Assumeix la direcció de L'Avenç el setembre de 2023, quan la revista reprèn les publicacions després d’una breu pausa.

Entre els resultats de les diferents trobades culturals i simposis que organitza, destaquen els llibres Diàlegs sense fronteres (2011) sobre els autors estrangers establerts a Barcelona que escriuen en català i Les distàncies d'Europa (2013), una anàlisi interdisciplinària del futur d'Europa. Pel que fa a l'organització dels esdeveniments literaris recents, destaca el cicle de poesia actual catalana, del qual va ser curadora el 2020 (Dilluns de poesia, Arts Santa Mònica).

Tradueix més d'una quarantena de llibres d’autors eslovens, serbis i croats al català i espanyol (Danilo Kiš, Drago Jančar, Boris Pahor o Tomaž Šalamun), com d’autors catalans contemporanis a l’eslovè (Jesús Moncada, Jaume Cabré, Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal, entre molts altres). En totes dues direccions ha estat la introductora de les noves cultures literàries a la llengua traduïda. Per la seva trajectòria com a traductora i promotora, el 2020 és guardonada amb el premi Janko Lavrin de l’Associació dels Traductors Literaris d’Eslovènia (DKPS) i el 2022, per la Fundació Ramon Llull d’Andorra.

Del 2014 al 2020 és presidenta del Comitè de Drets Lingüístics i Traducció del PEN Internacional.