Benvolgut Sebastià,

Ja saps que em sento un privilegiat pel fet d'haver estat un dels primers alumnes a rebre el teu mestratge a la nostra estimada Facultat de Lletres de la UB i per haver-ne estat professor, al teu costat, en acabar la carrera. Més tard, quan ja feia anys que treballava als mitjans de comunicació de massa —«per a receptors massius» em sembla que diuen ara— ens vàrem retrobar en un dels «Diàlegs a Barcelona» i, de nou, vas insinuar-me un camí: gràcies al teu estímul encoratjador vaig anar fent el pas de la pràctica cap a la teoria. N'estic content i també per això t'he d'estar agraït. Per a mi, la reflexió en l'àmbit de la teoria de la comunicació és un contrapunt perfecte a les transmissions radiofòniques que tant m'agraden.

Com també saps, tenim un petit taller de comunicació —un «talleret», com diries tu— on analitzem aspectes relacionats amb el missatge, els discursos, els emissors, les transmissions de continguts, la imatge aparent, l'expressió i, també, mirem de resoldre, amb discreció, problemes potents de comunicació de caràcter individual i, de vegades, corporatiu. Aquesta activitat i l'observació constant dels processos comunicatius (tu també ho diries així, oi?) ens permet tenir a l'abast un bon nombre de materials: interessants situacions classificades i experiències de diverses persones, algunes també amigues, òptimes per a l'observació analítica. A tothom qui, com elles, està interessat a conèixer-se millor i l·lusionat per endinsar-se en l'exploració de les seves capacitats comunicatives, en l'espai seductor del màgic univers sensorial, el remetem, com a primera providència, a la teva obra. Del seu conjunt —dir que ja fa goig vol anar molt més enllà de la cortesia de l'afalac gratuït— prescrivim, amb èmfasi i convicció, la lectura d'El regal de la comunicació i de L'instint de la seducció. Són, com tu dius, «guies» per viatjar per la ruta de les expressions, però són també objectes útils com a equipatge comunicatiu per als vianants que fan camí. Els resultats que se'n deriven són satisfactoris i en gaudeixen un ampli espectre de persones, per tal com es tracta de la part de la teva producció literària que té, a parer meu, un to més planer i divulgador. Estic segur que saber-ho et farà feliç perquè res no et satisfà més que allargar la mà als companys de viatge.

(Joaquim Maria Puyal. "Carta de Joaquim Maria Puyal", dins Essencial. Badalona: Ara Llibres, 2005, p. 9-10)

* * *

Una paradoxa és una contradicció deduïda correctament de premisses falses. La vida és plena de paradoxes, com intenta fer-nos veure Sebastià Serrano en el seu últim llibre, que es titula justament La paradoxa (Proa). És un assaig disfressat de novel·la, o una novel·la amb vocació d'assaig, on Serrano se serveix d'una mena d'alter ego (en Lluís, un professor de teoria de la comunicació que prepara la tesi doctoral sobre les paradoxes) per demostrar-nos que vivim immersos en un univers contradictori.

Suposem que una dona diu al marit: "M'agradaria que alguna vegada em regalessis flors". Faci el que faci, el marit està atrapat. Ella se sentirà de totes maneres insatisfeta, perquè si n'hi regala ho haurà fet en resposta a una demanda, no pas perquè a ell li hagi sortit de dins. Si no n'hi regala, la dona se sentirà igualment insatisfeta perquè l'home ni tan sols li haurà fet cas.

M'has d'estimar, diu l'home o la dona encara enamorada a l'amant que ja ha deixat d'estar enamorat d'ell o ella. Però l'ordre en qüestió és impossible de complir des del desamor. L'antic amant es troba perdut en un laberint sense sortida. No podem demanar que ens estimin, com a molt podem demanar que ho facin veure. O que ens diguin que ens estimen encara que sigui mentida, com va fer Johnny Guitar.

En el nou llibre de Sebastià Serrano, farcit de problemes lògics i de reflexions sobre la comunicació, les paraules es confonen amb les sensacions. S'hi barregen la teoria i la pràctica: tan aviat se'ns mostren contactes cos a cos com se'ns diu que el contacte dels cossos és, probablement, la forma més primitiva de comunicació social.

(Eva Piquer. "Sense sortida", Avui Cultura, 5 d'abril del 2001, p. XX)

* * *

Sebastià Serrano amb Comprendre la comunicació ha escrit un llibre sobre la història de la humanitat, des de la gran eclosió del Big Bang, fa 15.000.000 d'anys, fins avui mateix, l'era d'Internet. No és un llibre fàcil però és apassionant. No és fàcil perquè és ple de terminologia científica i és apassionant perquè, malgrat això, es llegeix com una novel·la sobre els orígens, sobre l'evolució i la condició humana. Per mi, respon a la necessitat de l'autor de posar ordre a la memòria i al saber, d'establir unes bases de referència i, a partir d'aquí, poder continuar treballant. No en va el llibre és presentat com la introducció d'una obra més vasta i àmplia sobre la teoria general de la comunicació, verbal i no verbal.

És un projecte que, des de fa anys, Sebastià Serrano anuncia que vol bastir. Quan un projecte com aquest es fa públic cal seguir atentament els passos preliminars. Perquè no estem davant d'un joc sinó d'un projecte científic anunciat per un dels nostres investigadors i professors universitaris que, des de les humanitats, té una major preparació interdisciplinària. Una formació, en uns primers moments, l'eix científic de la qual es recolzava en les matemàtiques i que ara, des de fa uns anys, ha evolucionat i ho fa en la biologia. Però, alhora, aquests coneixements s'interrelacionen en molts d'altres –físics, químics, arqueològics, informàtics– per entendre la gran aventura humana de l'evolució. Des d'un punt de vista d'ideologia científica és un llibre clarament evolucionista i segueix retent homenatge a la gran figura i memòria de Charles Darwin.

(Àlex Broch. "L'èpica de la comunicació", Avui Cultura, 2 de març del 2000, p. XV)

* * *

El catedrático de Lingüística Sebastià Serrano (Bellvís, 1944) desarrolla en su último ensayo la tesis de que la comunicación ha sido el motor de la evolución y el factor que ha permitido desplegar la cultura. Comprendre la comunicació, recién publicado por Proa, no es, como podría suponerse, un estudio sobre los "media", sino una reflexión ambiciosa e interdisciplinar del problema de la comunicación, visto a partir de disciplinas como la biología, la antropología o la informática.

El autor coloca un subtítulo atractivo a su ensayo: "El llibre del sexe, la poesia i l'empresa". Y argumenta: "La actividad comunicativa empieza de hecho hace mil millones de años cuando emerge la diferenciación sexual. Entonces la continuidad de la vida se pone en manos de la comunicación y del contacto entre sexos. Dicho de otra manera, si la comunicación pasa a tener un papel tan importante es porque en ella se ve involucrada la continuidad de la vida".

No sólo la relación entre sexos es objeto de análisis en esta reflexión "de cambio de siglo". El origen de la fonación y, por tanto, de la palabra, el sentido de la relación intertribal, la poesía y la literatura como "tecnologías de la palabra" o el impacto de Internet son otros temas presentes en el libro. "¿Qué inversión hemos de hacer para afinar nuestras habilidades comunicativas?", se pregunta el autor de obras como Elogi de la passió pura o Comunicació, llenguatge i societat. Y su receta es, según él, muy sencilla: debe ser la suficiente "para llegar a leer de forma crítica un texto, para escribir con coherencia y para hablar con convicción y efectividad".

El catedrático no elude la paradoja actual de una creciente incomunicación humana, pese a las enormes posibilidades de almacenamiento y transmisión de la información. Este ensayo viene a ser el prólogo de una teoría de la comunicación –tanto la no verbal como la verbal– en cuya elaboración está trabajando el filólogo. En paralelo a otro ambicioso proyecto: estudiar las bases de la imaginación y la creatividad.

(Rosa Maria Piñol. "Serrano defiende en un ensayo que la comunicación ha sido el motor de la evolución", La Vanguardia, 28 de gener del 2000, p. 34)