Obertes de bat a bat les portes del segle XXI, ens trobem del tot immersos en aquesta nova civilització que acostumem a anomenar de la informació, de la comunicació i del coneixement i en la qual hem entrat de la mà de l'explosió de les noves tecnologies. Aquesta nova civilització ha fet emergir un nou model de societat, mai abans no experimentat al llerg de la història —i per això, potser, tan sovint ens neguiteja— on la matèria primera, el recurs bàsic i el consum principal ja no és pas el producte de la terra, del mar o de la indústria sinó que, cada cop més, és un bé no material, un bé intangible com la informació, base del coneixement, que no té, per definició, uns límits finits. És així que la nostra societat del coneixement ens situa davant d'un autèntic nou infinit, com és el nou oceà de la informació no sotmès ni a la finitud ni a la limitació dels seus recursos materials bàsics, contràriament al que hauria passat fins fa molt poc.

L'emergència d'aquesta nova societat del coneixement que ens ha dut a ser veritables neurones del nou cervell planetari explica per què ens trobem davant de canvis que veiem i llegim amb els ulls més oberts tot i que, ben sovint, tocats pel neguit, el desassossec i l'ansietat. De fet, és ben evident que som davant de canvis fonamentals en el sistema i en els tipus de valors vigents durant generacions i generacions, i en les estructures socials, polítiques, econòmiques i de poder. Situats en aquest punt de la vida dels nostres col·lectius, de les nostres comunitats, i del món sencer, ha de resultar del tot pertinent l'acte de reflexionar una mica sobre què som, d'on venim i, sobretot, cap a on volem anar i què volem per a tota la nostra gent, joves i grans, homes i dones.

(Fragment del llibre Essencial. Badalona: Ara Llibres, 2005, p. 24-25)

* * *

Si no fos que ja hem presentat la comunicació com una de les protagonistes de l'escena anterior diria que el nou escenari visualitza un moment clau de l'evolució que hauríem de considerar com el Big Bang de la comunicació: l'explosió del sexe. L'emergència de la diferenciació sexual. Vet aquí que a partir d'aquell moment —deu fer entre mil i mil dos-cents milions d'anys— la continuïtat de la vida serà en mans del contacte, de la comunicació, i només aquells éssers que contactin sobreviuran. En el moment en què la vida escull l'estratègia del sexe, la comunicació passa a ser la gran conductora de l'evolució. I res que faci referència al fenomen comunicatiu, el llenguatge, el treball dels objectes, de la pell, el protoart o l'art, la poesia, l'escriptura, l'ordinador o internet, no ens ha de fer estrany. Ara mateix pensem, per un moment, en els fets d'aparellament: no us sembla que cap altre aspecte del comportament no és tan complex, tan subtil i tan penetrant? I, no penseu que l'escenificació del ritual de l'aproximació, de l'amor i fins i tot de l'estabilització de la relació entre un home i una dona, probablement són el resultat del temps, la selecció i l'evolució?

Cada cop que tu, dona, somrius a un pretendent i aixeques les celles de manera sobtada, qui sap si per obrir més els ulls a fi d'observar-lo a ell, o quan llences un esguard tímid després de moure una mica el cap per aixecar unes espurnes de tendresa amb la mirada, has de pensar que ni les dones ni els homes no som únics a moure el cap per cridar l'atenció, per seduir. Ni a treure el pit. No som únics a fer servir els ulls per llençar missatges, tot i que podem sospitar que el llenguatge dels ulls potencia les estratègies de més èxit de la seducció. Sí, una mirada té un efecte contundent i immediat. Toca les pregoneses del cervell i provoca una de les dues emocions bàsiques: interès o rebuig. Després, hom pot somriure... o girar la mirada cap a un costat, mig dissimuladament, per tornar a mirar una vegada i una altra.

(Fragment del llibre Comprendre la comunicació: el llibre del sexe, la poesia i l'empresa. Barcelona: Proa, 1999, p. 31-32)

* * *

Amsterdam, diumenge 15 de juny de 1980. Un dia ben ennuvolat. L'estadi era ple de gom a gom i les més de seixanta mil persones assegudes a les graderies cantaven animadament i feien voleiar banderes. Era el darrer dia de la copa d'Europa d'atletisme i l'última gran prova abans dels Jocs de Moscou. En aquells dies els interrogants eren més polítics que esportius. La veritat era que l'any olímpic no havia començat massa bé: la intervenció soviètica a l'Afganistan i les consegüents declaracions dels governs occidentals ens havien deixat a tots els esportistes amb l'ai al cor. Tots aquests problemes i aquestes tensions van marcar aquella copa d'Europa en la qual jo anava a competir en la cursa dels mil cinc-cents metres, justament la prova de cloenda.

Mentre donava un cop d'ull a l'estadi, ja a la pista, una estona abans de córrer, sentia que allò era molt més que una pura competició atlètica: era tot un espectacle! Un gran espectacle que omplia de sensacions tots els meus sentits fins al punt de fer-me incapaç d'interpretar-lo racionalment. Val a dir que em sentia, alhora, temorenc i ple de vida, i pensava, és ben cert, que havia valgut la pena tota la preparació duta fins aleshores. Se'm manifestava, en aquells moments, un sentiment —no sé del tot com expressar-ho, ja que es fa difícil de dir verbalment— com de lleialtat a tots els afeccionats a l'esport que m'esperaven a casa i a tota la meva gent. Sabia que tots ells desitjaven el millor per a mi, si bé allí no podrien pas ajudar-me directament.

(Fragment inicial del llibre Elogi de la passió pura. Barcelona: Planeta, 1990, p. 11-12)

* * *

En encetar aquest treball vull dir que sóc ben conscient de tot allò a què m'exposo. És certament una tasca massa ambiciosa per a una persona com jo que porta encara relativament poc de temps dedicat a la recerca. Sí, és veritat; tanmateix, m'he proposat fer de desbrossador, donar una aproximació per poder endegar, més endavant, amb la col·laboració necessària, un tractament ben exhaustiu del tema.

A ningú no cal pas que li hagi de fer veure l'actualitat de la problemàtica tractada en aquest llibre. Sí, en canvi, vull afirmar que per a mi ha estat apassionant l'experiència d'escriure'l. També és veritat. Per això en molts moments els resultats en poden ser enunciats apassionats que negligeixin en algun punt el rigor científic. Els temes relacionats amb el llenguatge són apassionants, i és fàcil que els enunciats mitjançant els quals tractem aquests temes siguin apassionats. El llenguatge és el primer estatut de la humanitat. El ser humà assolí aquesta categoria en parlar. Llenguatge i humanitat tenen un origen comú.

I el llenguatge és també el primer estatut de la persona com a ser individual. Coneixem el món, aprenem les coses, fem les primeres experiències conscients, mitjançant el llenguatge. El llenguatge és fonamental per a la persona. Ho fou per a mi. Vaig néixer en un poble de les terres de Lleida i relativament aviat vaig assolir el mitjà de comunicació amb el meu entorn, la meva família, els meus amics, i la gent del meu poble en general. Vaig començar a l'escola als set anys, gairebé vuit. El primer dia de classe em vaig emportar una gran sorpresa: parlaven una altra llengua! Aquell dia vaig descobrir el castellà.

(De la "Introducció" a Lingüística i qüestió nacional. València: Eliseu Climent, 1979, p. 9-10)