La traducció

–De quines llengües ha traduït?
–De l'alemany, el francès, l'anglès i l'italià. Sempre m'han agradat les llengües. A la universitat estudiàvem llatí, grec, hebreu i àrab: de llatí n'he donat classes durant molts anys, i de grec, uns quants, fins que va venir a l'escola un professora llicenciada en clàssiques. D'hebreu i àrab en aquests moment ja no en sé res, fora de conèixer les lletres de l'alfabet, perquè no vaig continuar. Havent anat a l'Escola Francesa, el francès el sabia molt bé. I després, mentre estudiava a la universitat, vaig anar a l'Institut Alemany, fins que va venir la guerra. Llavors, amb aquella ajuda tan descarada dels alemanys, vaig dir-me que no en volia tornar a saber res, i vaig llençar al drapaire tots els llibres alemanys que tenia. Però al cap d'uns anys vaig pensar: «Que idiota! També hi ha d'haver alemanys perseguits». I aleshores m'hi vaig tornar a posar sola, simplement per ganes d'aprendre'n. A casa també hi havia tot de llibres italians dels meus pares. Recordo, sobretot, unes gramàtiques de gravats, perquè hi havia jugat molt, i així es pot dir que hi vaig anar entrant, sense ni adonar-se'n, pronunciant-lo molt malament, suposo, fins que el vaig acabar d'aprendre després, viatjant per Itàlia. De fet, el català també l'he après sola, llegint Lo trobador català, primer com si fos castellà, i de mica en mica associant les paraules amb les que coneixia de la llengua parlada. Tot plegat he estat feta una pila d'influències, que vénen de molts cantons diferents.

–S'ha sentit més atreta per una llengua que per altres, o per un autor o un tipus d'autor determinat?
–Més aviat per autors. N'hi ha que m'ha agradat molt traduir-los, i d'altres, per encàrrec. Però no he fet gaires coses per obligació, sempre m'han deixat triar bastant. Una de les primeres coses que van publicar-me va ser Büchner, que havia descobert per casualitat i em va agafar com una mena de fal·lera. En Josep Maria Carandell i en Xavier Fàbregas, primer, i després en Ricard Salvat, quan va fer l'Escola d'Art Dramàtic, són els culpables que em dediqués a traduir, perquè són els qui m'hi van animar.

–El teatre la va dur a la traducció o la traducció al teatre?
–Van coincidir. Jo havia començat amb el teatre quan, entusiasmada per Büchner, em vaig posar a traduir-lo. Traduir teatre sempre m'ha agradat, encara que hi ha gent que diu que és tan difícil. Una vegada m'ho deia en Parcerisas. Potser sí, però jo sempre m'hi he trobat molt bé: el diàleg fa que traduir sigui més lleuger, més ràpid.

–De poesia, no n'ha traduït?
–No, no; s'ha de ser poeta. N'estic traduint ara, però per a mi, no per publicar-la. Aprenc rus, i estic llegint una poetessa; però encara estic als pals i els ganxos, que dèiem a l'escola. És una poesia que m'agrada molt: de sentiments molt íntims, molt poc guarnida, de llenguatge molt clar, molt senzill, que és preciosa...

Una llengua senzilla però rica

–Ara que diu això, a vostè li agrada un registre proper a la llengua parlada, oi?
–Sí, proper a la llengua parlada, però sense caure en els extrems del que en diuen el light, que representa el perill de desplomar-la, de perdre-li una gran part del seu vocabulari. La gent ha de pensar que paraules que a nosaltres, els barcelonins, ens semblen estranyes per als de Lleida o per als de Tortosa són corrents. Voler fer un català, que no és que sigui light, sinó que sols és barceloní, em sembla molt trist, perquè la llengua és molt més rica. Llavors sí que tindrien raó els valencians que diuen que ells no parlen català. I això és absurd. Ara estem despullant el català de coses bàsiques, quan si no ho entenen els d'una part de Catalunya, doncs és igual perquè ja ho entendran els de l'altra. [...] Trobo absurd voler-ho reduir. Ara, de fer el contrari, buscar una llengua envitricollada, que porti cotilla i no pugui ni moure el cap, doncs tampoc! Un escriptor ha de saber el registre que necessita: és una cosa de nas, d'instint.


(Joaquim Noguero. Fragment de l'entrevista: "Llegir, ensenyar, traduir. Entrevista a Carme Serrallonga", Escola Catalana, núm. 318, maig 1995, p. 39-47)