Quaderns Crema ha publicat De fems i de marbres, la trilogia narrativa que Francesc Serés (Saidí, 1972) va publicar per parts amb anterioritat –Els ventres de la terra, L'arbre sense tronc i Una llengua de plom–, i que ha revisat de cara a una publicació completa.

—Parli del contingut de l'obra.
—Els tres llibres que conformen la trilogia intenten parlar d'una zona que havia romàs desenfocada o no del tot il·luminada, un paisatge a cavall entre el camp i la ciutat. El primer llibre parla d'una certa formació, de les etapes de la vida d'una persona, des que neix fins que es mor, amb un punt de vista que comporta una distància sobre les coses; en el segon hi ha una mena de trànsit entre diversos espais, amb una mirada més lírica i estilísticament treballada, amb passatges tristos i alguns terrabastalls; en el tercer hi ha la idea d'un temps que va enrere al llarg d'un segle, amb un protagonista o veu central i amb la intensificació de la presència de la memòria, un tema molt present en el conjunt. De fet, és impossible parlar de qualsevol llibre del segle XX sense tenir en compte la qüestió, Proust en això marca una fita que s'ha de tenir en compte. En cada llibre hi ha la voluntat de reconstruir aquest món no només amb la memòria dels personatges, sinó també amb la meva pròpia. En tots tres llibres l'escenari és el mateix i la idea motriu està en relació amb l'intent de travar un món, de dur-lo fins al final, d'esgotar-lo. Evidentment els mons són inesgotables i només n'he fet un fris: hi ha molts fragments explicats, altres que estan trencats o han quedat erosionats.

—Què ha canviat respecte de les edicions anteriors?
—El que no he canviat són les línies de l'argument o del contingut, però sí que he revisat el llenguatge, les coses que grinyolaven o em semblaven millorables a partir de l'experiència d'haver anat publicant. A més, una editorial castellana s'hi va interessar i jo mateix n'he fet les traduccions. Això m'ha permès fer una relectura global i introduir-hi millores.

—I el títol?
—Ve d’aquesta dualitat que es dóna entre dos elements tan aparentment dissemblants com són els fems i els marbres. D'una banda hi ha la idea de peça granítica, monolítica, de certa noblesa que són els marbres, al costat d'una altra que deriva cap a la putrefacció, la lletgesa, la brutícia, però que a la vegada es regenera i pot convertir-se en noble. És la idea de les coses que s'assequen, es sedimenten, s'endureixen i al final són beneficioses. El contingut de la noblesa va lligat als personatges que apareixen a la novel·la, gent que està en contacte amb la natura i en una situació de pèrdua constant. La noblesa sorgeix de la mateixa acció entre els personatges, de la seva actitud de resistència, de no resignació, de lluita personal i a la vegada comunitària, amb un escepticisme que no és mai cínic. Això implica un grau d'orgull, de revolta, un contingut de noblesa desvinculat d'un sentit aristocràtic.

—Què llegeix i què l'ha influït més a l'hora d'escriure?
—La veritat és que m'interessen coses molt variades i no segueixo cap línia concreta. Pel que fa al català m'ha interessat molt treballar alguns aspectes de la llengua. Hi ha hagut gent mallorquina que m'ha ajudat molt, des del Bauçà d'Els cans resaven al Biel Mesquida d'Excèlsior o el temps escrit. Fan servir una llengua que dóna molt de joc, amb la idea de vivificar una realitat que no és senzilla. Per fer que una realitat sigui viscuda s'han de fer servir molts elements, i el llenguatge n'ofereix. Tracto d'incloure molta llengua oral en els textos, i els treballo molt estilísticament, algú m'ha arribat a dir que per ser recitats. També m'ha interessat molt El trànsit de les fades, de Julià de Jódar, Una casa per compondre, de Núria Perpinyà, i Purgatori, de Francesc Mira, per parlar de llibres més o menys recents. Són llibres que potser no ocupen una posició central dins del que s'anomena el cànon, però que m'han aportat coses. Després hi ha gent ineludible com en Gabriel Ferrater. I de la literatura castellana m'ha interessat molt el Cela experimental, que vibra, i l'ús del llenguatge de Benet, i el Corazón tan blanco, de Marías. També hi ha la literatura estrangera. Jo em vaig formar amb autors del XIX com ara Verne, Stevenson, Melville, Conrad, que em semblen excepcionals. I, esclar, també hi ha els posteriors, Capote, Dos Passos, Steinbeck, i sobretot Faulkner, que m'interessa perquè mostra realitats gairebé mítiques, actualitzades en uns escenaris i amb personatges tan rics i contradictoris que permeten explicar què és allò que és l'home.

—En la trilogia hi apareix molt la idea d'exili.
—La idea d'exili o de separació de lloc adquireix importància cabdal en el moment en què decideixes explicar certes coses, esdevé una condició necessària. Les veus que adopta el llibre són gairebé totes referides a personatges que estan a cavall d'un lloc o un altre, i són esqueixades perquè mai no pertanyen del tot a un lloc, sinó que se situen entre dos mons. El narrador tampoc té gaire clar on està, adopta diferents punts de vista per acabar construint-se ell mateix. De vegades utilitza la primera persona, de vegades la segona o la tercera. La veu és múltiple i només es conforma en el distanciament, que permet explicar les coses, i en l'esqueixament. A vegades no sabem qui parla, perquè tampoc sabem qui és el destinatari. El narrador no té una concepció clara de la seva veu perquè ell tampoc està en un món monolític o ple de referents, sinó que comparteix amb els personatges el seu trencament, tant el personal com el del món en què habiten. Hi ha el capítol d'un exiliat a Caracas que torna per recuperar la llengua i el seu espai, però veu que aquell món ja ha desaparegut, que està trencat, els seus pares se n'han anat i només en queda la ruïna, mentre ell pensava que aquell lloc encara existia. La impossibilitat del retorn i l'amargor d'haver perdut els llocs, és el to que marca els llibres. És la idea dels llocs que no deixen tornar, una vegada que es marxa es deixa de formar part de la comunitat d'origen. És per això que els personatges estan marcats pel sentiment de culpa, per haver abandonat a una sèrie de gent que els han donat la vida. La realitat et diu: tu ja no ets d'aquí, te n'has anat, aquí ja no hi fas res, pots venir de visita però ja no hi vius. L'únic que es pot fer és recordar-ho i escriure-ho, però això ja no és la vida, sinó una elaboració, una ficció. Tampoc això et salva de res perquè la culpa persisteix. Només pots evitar disfressar la gent, no enganyar-la ni fer-ne caricatures, tractar de mostrar l'orgull i la dignitat que ells volen tenir o que no volen perdre, perquè les lluites no es poden rebaixar o estalviar.

—I les iniciacions?
—La idea de les iniciacions va molt lligada a la temàtica dels llibres. En el segon és molt accentuada perquè hi ha aquesta idea de trànsit, d'espais que van afegint capes al personatge que les viu. Alguns espais sotmeten el personatge a alguna mena de prova. Fins i tot n'hi ha un en què es parla d'un bateig, uns nens es tiren a un rec i han de pujar gatejant per la vora de l'espona fins a arribar a dalt de tot. Tant el primer llibre com el segon recorden d'alguna manera la novel·la de formació, certa educació vital dels individus. Les proves són una mena d'iniciació, marquen el pas d'un avenç o un canvi d'estat, sovint amb ruptures que són doloroses com l'aprenentatge de la desil·lusió, un viatge al cor de l'amargura.

(Pau Dito Tubau: "Tinc l'ambició que el resultat transcendeixi o vagi més enllà", Avui Cultura, 15 de gener del 2004, p. IV)