(...) Com els grans profetes, En Jaume Santandreu no se'n fot d'estimar. És l'home que sent sobre l'esquena el dolor del seu poble, que lluita amb la violència de la paraula contra el cel dels imbècils. És l'home que estima i no necessita que les coses siguin seves per estimar-les. És l'atrevit, l'herètic, el poeta que furta a la vida les seves paraules. L'home que resisteix, que reconeix que a la seva terra li falta un riu, car si en tingués un, els ulls dels homes potser aprendrien la lliçó de l'aigua que fa camí. És, en definitiva, el romàntic –perquè tanmateix tota la sang passa pel cor–. L'home generós que expressa el seu conflicte amb la realitat pels camins de la paraula arriscada i de l'acció compromesa: –que no amaini l'ardor–, reclama. Que no s'apagui el foc de la sagacitat, del sarcasme, de l'exquisida sensibilitat per estimar la llibertat dels homes. Ell sap com ho sabia Sòcrates –i perquè n'estava segur que ho entimà amb desvergonya als qui el judicaven- que una vida sense reflexió no val la pena de ser viscuda.

(Gabriel Janer Manila: Fragment de "Tota la sang passa pel cor", pròleg a Jaume Santandreu: Camada. Manacor: Foment de la Cultura de la Ciutat de Manacor, 1982, p. 7-9)

* * *

Qui assenyalarà els camins de la poesia? ¿Qui mai els ha recorreguts tots –ni pensats, somniats, endevinats? D'En Jaume Santandreu, no ens pot sorprendre el seu cor abundós, perquè el coneixíem de sempre, ni el seu temperament de muntanya sembrada, que només un acte de fe, o, més bé encara, un acte d'amor, podria fer mudar; ni ens sorprèn tampoc que per dir allò que vol dir i ha de dir i per dir-ho com ho ha de dir, amb la veu que li pertoca, recorri a l'antiga i viva paraula del seu poble. Però em trastorna d'admiració –per dir-ho clar, d'enveja, que va dir l'altre– el coneixement vast i profund que té d'aquesta antiga veu vivent.

Molts són, deia, els camins de la poesia i ben recorreguts, amb ciència i paciència, amb saviesa, amb amor, amb passió, han estat molts d'ells. ¡Però si n'hi ha encara per descobrir i conèixer, per anar-hi fent bona i llarga via, si n'hi ha encara, de garrigues floridores, d'anyades per ensacar! I vat aquí que En Jaume Santandreu ens en fa veure un, d'aquests camins, no, certament, nou, però caminat amb noves passes, vist i aprofitat amb curiositat nova i amb noves finalitats. No podem recórrer a la imatge del vi novell dins odres vells amb justesa, perquè la novetat afecta tant a l'odre com al vi: tots dos són nous, tots dos són joves, d'una frescal asprivesa aquest, del bon cuiro d'una cabra penyalera l'altre; això sí, odre i vi de veritat, com ho són des de sempre, sense mettàfera ni desfrès de succedani: com el ribell trinitari, que té tres noms i és ell u, sol i vertader, del bell poema Heu trencat el meu ribell. (...)

(Jaume Vidal Alcover: Fragment del "Pròleg" a Nissaga de Sen. Manacor: Casa de Cultura de la Caixa de les Balears, 1985, p. 9-12)