El món novel·lesc de Robert Saladrigas és el del record. Un record, però, que no és gens complet, perquè hi ha l'oblit i perquè hi ha el desconeixement dels altres i la incomunicació, i perquè s'aixeca damunt d'unes paraules que llisquen sobre les raons i els fets com els rierencs o les pedres planes damunt l'aigua. Penso en Alexis Casas, el protagonista de La llibreta groga, un aviador de 52 anys, que vola des dels 37, i que comença a fer un repàs de la seva vida en un hotel de Toronto, conscient com és que l'única vida que pot conèixer és la seva. Penso també en el personatge protagonista de Biografia, que em sembla recordar que no té nom i que sap sobretot què no és. I penso encara en Bernal Crespí, el protagonista de L'altre, l'última novel·la de Saladrigas fins a L'estiu de la pluja. Crespí potser és el menys interessant de tots plegats: no sembla ni que acabi de ser conscient del seu egoisme i de la seva abúlia i de la seva buidor, però és tan incapaç de rebel·lar-se com Daniel Saravia i Franquesa, que va néixer, no casualment, el maig del 1968, i que, quan es rebel·la –infructuosament– equivoca el tret i s'allista a la Legió Espanyola. Però la principal protagonista de L'estiu de la pluja és Mariona Saravia, la seva germana. Té 37 anys, viu a Nova York, treballa per a una agència que acaba de confiar-li la direcció d'un curt de promoció d'un nou model de Chrysler i manté una relació de parella amb Edward L. Pritchard.

Com en Philip Roth, un dels seus gran referents, en Saladrigas tot és modernitat, la vida dels nostres dies: Mariona i Ed no viuen junts, es troben cada setmana o cada dues, es comuniquen per webcam, la majoria dels personatges són cultes i tenen feines interessants, que els permeten viatjar i conversar lliurement i menjar bé, però és curiós que en l'obra de Saladrigas pràcticament només els homes siguin infidels a les seves parelles. […]

(Xavier Cortadellas. "No acabes de saber mai qui sóc", Presència, 18-24 de maig de 2012, p. 36-37)

* * *

L'estiu de la pluja forma part d'un conjunt de novel·les que exploren la condició contemporània a partir de la història d'un home o una dona que han de fer un tall en la vida. Un cicle que Robert Saladrigas va iniciar en el pas dels anys vuitanta als noranta i que arriba fins ara amb una gran coherència. És la sensació d'haver deixat enrere la joventut (El sol de la tarda), una malaltia terminal (La mar no està mai sola), una crisi d'identitat que dóna peu al naixement d'una vocació nova (La llibreta groga), el sentiment d'estranyesa davant del món que du a experimentar amb la part fosca de la sexualitat (L'altre). Entesos com peces d'una gran panoràmica, aquests llibres coincideixen a proposar una exploració de les relacions de l'individu amb la realitat que ens envolta: la necessitat de ser un mateix, de deixar enrere les pors i realitzar els desitjos, la sensació que el món canvia i que només un acte de voluntat radical ens permetrà no restar-ne al marge. La dedicació a la crítica literària, a les pàgines de Cultura/s, proporciona a Saladrigas un contacte setmanal amb els clàssics i les noves tendències de la novel·la. Potser per aquesta raó els seus llibres no tenen equivalent en la literatura catalana i espanyola, per l'amplitud dels referents i l'ambició totalitzadora, que l'acosta a les grans ficcions contemporànies europees i americanes. En el cas de L'estiu de la pluja és el tema de la culpa, insinuat a partir d'una història de l'Argentina de Perón, l'antisemitisme soterrat o l'obsessió pels diners i la fama, que arraconen la possibilitat de realitzar-se, desenvolupar la creativitat i el talent.

Les novel·les de Saladrigas transcorren en un clima intel·lectual que dóna pistes sobre possibles influències: música de jazz, novel·les de Philip Roth i James Salter i una pel·lícula de Cristian Mungiu, 4 luni, 3 septimani si 2 zile que juga un paper important en el desenllaç, quan la Mariona sent més fort que mai el sentiment d'orfandat, s'aboca a la solitud i obre la porta al suïcidi.

(Julià Guillamon. "Estranys al jardí", La Vanguardia. Culturas, núm. 508, 14 de març de 2012, p. 7)

* * *

"Jo entenc la novel·la com una globalitat. La novel·la que va constituir el meu desplegament va ser Aquell gust agre de l'estel: ja la vaig concebre com una mena de cosmogonia, que era tal com jo entenia —i entenc— la novel·la. Penso que l'ambició de l'artista, en aquest cas del novel·lista, és abastar el món sencer: no n'hi ha prou d'explicar una petita història que no té punts de referència amb la totalitat, amb l'univers, sinó que l'ambició ha de ser de totalitat, d'agafar-ho tot. I la prova és que a Aquell gust agre de l'estel hi ha collage: s'hi parla de cinema, de música, de política i, naturalment, de tota una generació d'alguna manera frustrada. El meu concepte de novel·la no ha canviat gens. Pot ser, però, que en un sol llibre no s'arribi a abastar l'univers i que sigui el conjunt de l'obra allò que ofereixi aquesta visió cosmogònica."

(Marta Nadal. "La novel·la com a cosmogonia", Serra d'Or, novembre de 1992)

* * *

"El sol de la tarda, a banda d'una evident tangencialitat amb el recull de narracions editat anteriorment —Tauromàquia: sol i lluna (1991)— es dreça, sense gaires ombres de dubte, com una novel·la d'empenta i d'alenada ambiciosa, que trobo similars a les que presidien, el 1986, Memorial de Claudi M. Broch. D'altra banda, les dates que l'escriptor apunta sota mateix del final de la novel·la (1986-1991) parlen d'una elaboració lenta i són prou indicatives d'un procés que ha madurat sense presses, tothora mesurat i al ritme que calia.

Tot plegat, serveix per emfasitzar el criteri que es tracta d'una novel·la en un punt dolç de saó i, alhora, el resultat d'un escriptor exigent amb el seu treball, d'un fabulador que no deixa res a l'atzar i que demostra ofici en la construcció del tramat d'una història que encavalla hàbilment els diferents temps de la novel·la. Un narrador, finalment, que opta per la difícil perspectiva del jo en segona persona i que es capbussa en un pou d'aigües tèrboles a la recerca dels fantasmes eròtics d'un temps segurament perdut."

(Isidor Cònsul. "Els límits d'una passió", Avui, 2 de maig de 1992)

* * *

"Si una part important del mèrit narratiu està en la capacitat de dominar registres i sentits d'estructura compositiva, resulta obvi que l'autor que pot passar de l'ampli flux discursiu a la petita prosa ofereix les virtuts de la varietat i l'habilitat. [...] Dins d'aquesta línia cal que el lector fixi l'atenció en Tauromàquia: sol i lluna, un conjunt de trenta-vuit textos narratius breus precedits per una mena d'introducció encara més curta.

Situats, doncs, en el terreny de la petita prosa, els relats posen en funcionament un mecanisme d'efectes que desemboquen en experiències lúcides i moments d'il·luminació. La irrealitat de les atmosferes creades transmet una vertadera galeria de sensacions i reflexions en què la llum i els colors fixen escenes amb un rigor gairebé pictòric."

(Vicenç Llorca. Serra d'Or, núm. 387, març 1992)

* * *

"Un breu repàs als seus llibres de narracions curtes, des de Boires fins a Imatges del meu mirall, o a les seves novel·les, des d'El Cau fins a Memorial de Claudi M. Broch, el descobreix com un autor intrèpid, embrancat en una recerca constant, que duu a plantejar cada nova obra com un repte que ultrapassa el marc de la literatura convencional. Saladrigas, per la seva condició de crític, sap que tot està escrit fa temps i que la clau del joc cal buscar-la en el «com». [...]

A diferència d'altres autors, que situen el seu poder en la superfície del llibre, Saladrigas opta per un vaivé invisible, submergit, que bressola la novel·la en un joc de referències ocultes, mai torbadores. En definitiva, ha deixat de ser un autor que contempla dos mil anys de literatura, per convertir-se en un artista al qual dos mil·lennis contemplaran. Només des d'aquesta situació de privilegi, l'escriptor descobreix que tot llibre és un mirall, i que el lector no es pot veure a si mateix quan el llibre el remet a altres llibres que no coneix, quan el mirall només li parla d'altres miralls."

(Miquel Dalmau. "Robert Saladrigas: l'esplendor de les ombres", La Vanguardia, 20 de març de 1990)

* * *

"Memorial de Claudi M. Broch és una novel·la on més enllà o més ençà de tot possible encert, hi ha la dedicació conscient i entusiasta d'un gran escriptor: és una obra on no hi ha res que sigui fruit de la improvisació i on la diversitat d'aportacions troba una direcció mestrívola; és l'obra d'un home que creu més en la formalitat que en la genialitat, i que espera més de la dedicació que no pas de la inspiració. Per això és un llibre que, al marge de la moda del moment, els bons lectors trobaran i retrobaran sempre amb gust i interès."

(Josep Faulí. La Vanguardia, 3 de març 1987)