Robert Saladrigas i Riera neix a Barcelona el 12 de febrer de 1940, en el si d'una família de la petita burgesia. La família viu a la Ronda de Sant Antoni, a Barcelona, i fa estades a l'Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà. Estudia en una escola laica, concretament, al Col·legi-Acadèmia Salses, al carrer de Sant Pere Més Alt, i més tard fa el batxillerat a l'Institut Balmes.

"L'afany d'inventar històries se'm va desvetllar molt aviat perquè vaig tenir la sort immensa d'un pare imaginatiu que me les contava de menut. Recordo que en escoltar-les, literalment embadalit, se'm disparaven els ressorts de la fantasia. Sempre he cregut que allí mateix va néixer en mi la passió obstinada, que encara m'arbora per dins, d'escriure mentides com si fossin veritats. ¿És que tal vegada es pot definir de cap altra manera la literatura de ficció?" ("Qui sóc i per què escric", dins L'Escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, desembre 1992)

Amb quinze anys escriu els primers contes, en castellà. En aquella època llegeix Dickens, Jules Verne, Dumas... Als divuit anys es classifica per al premi Nadal, amb No todo es negativo. Als setze anys comença peritatge mercantil i als dinou anys ingressa a la Facultat d'Econòmiques.

Entra a treballar a l'editorial Noguer, que deixa just abans de fer el soldat, a Melilla. Al cap de quatre anys, trasllada l'experiència del viatge en un tren militar a la novel·la 52 hores a través de la pell, que no publica fins el 1970 i que esdevé finalista del premi Prudenci Bertrana 1969. Quan torna de fer el soldat, treballa un any a Solidaridad Nacional, i a partir d'aleshores es dedica professionalment al periodisme. Treballa cinc anys a El Correo Catalán, i col·labora amb regularitat a Destino, Tele-Estel, ABC, Cavall Fort, Tele-exprés, entre d'altres publicacions. Posteriorment, esdevé cap de la secció de llibres a La Vanguardia.

Els seus autors de capçalera són Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, així com el Cortázar de Rayuela. Saladrigas ha dit sobre altres autors que també l'apassionen:

"M'ha interessat molt Thomas Mann, Edmund Wilson; Musil, no tant, i Verne m'ha entusiasmat des de petit. Jo arribo tardanament a la literatura en català, conec abans la lost generation que Soldevila, per exemple. Quan començo a llegir literatura catalana hi sóc molt crític, perquè el meu mestratge l'han exercit els grans autors de la literatura estrangera." (Serra d'Or, novembre 1992)

Com a novel·lista s'inicia en el corrent realista i publica El cau (1966), i tot seguit, publica la primera novel·la per a joves: Entre juliol i setembre (1967), premi Joaquim Ruyra 1966.

"A mi la literatura per a nois em crea un espai de llibertat: sovint, mentre escric una novel·la per a adults, he fet un llibre per a joves. [...] La diferència entre un llibre per a adults i un llibre juvenil rau en els nivells de llenguatge: has de ser directe, no pots fer jocs lingüístics ni intentar que el lector sigui el teu còmplice en el terreny del llenguatge: en tot cas, has d'intentar que ho sigui en el tema. I pots parlar de qualsevol tema, només has de vigilar el to. Entre juliol i setembre ha estat la meva gran novel·la, de moment porta 80.000 exemplars i encara es continua reeditant." (Serra d'Or, novembre 1992)

A partir d'aquesta obra ha aportat nombrosos llibres a la literatura per a infants i joves: L'Àlex, el 8 i el 10 (1970), els sis volums de la novel·la El viatge prodigiós d'En Ferran Pinyol (1971-78), que va tenir una versió radiofònica; Històries a mig camí (1977); Visions de cada hora (1984) reeditada amb el títol, Contes de cada hora (1993); Un temps del diable (1994) i Amic Lu (1995).

En l'àmbit de la novel·la destaquen, a més, altres llibres com ara: Aquell gust agre de l'estel (1977), basada en la biografia de Cesare Pavese, narra tota una època, amb la voluntat d'abastar la totalitat; Pel camí ral del nord (1980); Sóc Emma (1983), on per mitjà del monòleg de la protagonista l'autor planteja els conflictes vitals de la generació que va viure els avatars del Maig del 68 i busca un entorn que li permeti desenvolupar la identitat personal; Memorial de Claudi M. Broch (1986), premi Nacional de la Crítica; Claris (1990); El sol de la tarda (1992), premi Sant Jordi 1991 i premi Crexells 1992; La mar no està mai sola (1996), premi Carlemany de novel·la 1996, i Còmplices de ciutat (1999). Recentment ha publicat La llibreta groga (2004), premi Josep Pla 2004, Biografia (2005), L'altre (2008) i L'estiu de la pluja (2012), un seguit de novel·les on, en paraules de Julià Guillamon, proposa "una exploració de les relacions de l'individu amb la realitat que ens envolta: la necessitat de ser un mateix, de deixar enrere les pors i realitzar els desitjos, la sensació que el món canvia i que només un acte de voluntat radical ens permetrà no restar-ne al marge".

Pel que a la narrativa breu, cal remarcar els títols: Boires (1970), premi de narració curta Víctor Català; Imatges del meu mirall (1983), on utilitza tècniques del relat oral, en boca d'uns personatges de vida atzarosa, que mitifiquen els orígens; i Tauromàquia: sol i lluna (1991), recull d'històries que plasmen el destí de la criatura humana, immersa en una existència amenaçadora, de la qual es defensa amb les paraules.

És també autor dels assajos L'Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya (1972), Las confesiones no católicas de España (1972) i Literatura i societat a la Catalunya d'avui (1974).

A més, ha dirigit dos programes al circuit català de TVE: Signes (1978-1982) i Veus i formes (1982-1983); i ha escrit guions televisius: Cambres barrades (TVC, 1979), i "Històries de cara i creu" (TVC, 1985). Col·labora regularment al suplement Cultura/s de La Vanguardia, amb crítiques sobre les novetats en ficció estrangera.

El febrer del 2000 l'editorial Proa inicia la publicació de l'Obra completa amb dos volums: Aquell gust agre de l'estel i Memorial de Claudi Broch.

Robert Saladrigas mor a Barcelona el 22 d'octubre de 2018 a l'edat de setanta-vuit anys.