L'auca del senyor Esteve —publicada per primera vegada el 1907 amb rodolins dibuixats per Ramon Casas, i amb nombroses reedicions— és una característica novel·la modernista, en la qual el senyor Esteve, personatge principal de l'obra, que assolirà categoria d'arquetipus de la petita burgesia barcelonina, té un nét que vol ser artista, amb tot l'idealisme que aquesta decisió implica. A través d'aquesta oposició, Rusiñol planteja una de les qüestions més decisives del modernisme: la relació de l'artista amb la societat burgesa, qüestió que es resol, al capdavall, en una entesa, un pacte.

El "senyor Esteve" és el burgès barceloní per antonomàsia perquè, dins una Barcelona idealitzada, retratava la imatge de la burgesia catalana —a la qual Rusiñol pertanyia— amb tots els seus defectes però també amb alguna virtut. Des d'un punt vista costumista i mitificador, l'autor fixa una mirada distanciada i comprensiva cap a una classe social que començava a acceptar. Hi projecta una mirada de tendresa, malgrat que la ironia hi és present amb tota la seva força.

La transacció entre l'artista i la societat pren a L'auca del senyor Esteve un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, de la qual va fer una rèplica teatral més endolcida, estrenada el 1917