"A títol d'hipòtesi podem, com ara estic temptant de fer jo, opinar que Rusiñol concebia les seves novel·les i les seves comèdies d'una manera ràpida, fresca, no gens enderiada. Gairebé diríem que moltes d'elles semblen nascudes d'un xoc casual amb una anècdota, amb una sola anècdota, com neixen sovint els articles dels periodistes. Ens sembla veure'l amb una cama sobre l'altra, en una tertúlia de camerino o de cafè, com després de sentir contar determinat episodi culinari, exclama: "Té, ara escriuré un sainet contra el vegetarisme!" [...] Ve costa amunt d'imaginar el nostre autor mesos i mesos preocupat, obsedit per un tema, per una sensació. Encara més, de suposar-lo mesos i anys —a la Flaubert— polint l'estil de qualsevol de les seves novel·les. Sobre aquest darrer punt, sense pecar de temeraris, podem afirmar categòricament que Rusiñol no va patir el suplici de l'estil. No. L'estil russinyolenc és el de la conversa —el de la seva conversa, ni més ni menys—."

(Carles Soldevila. "Pròleg", dins Santiago Rusiñol: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1947, p. 24-25)

* * *

"El meu pare, casant-se va fugir de la tirania de l'avi. Però es va trobar amb la tirania d'una muller enamorada i gelosa. L'avi no volia que fos pintor, la meva mare estava desesperada perquè, un cop va veure aquest ofici de prop, va creure que el seu espòs fatalment li havia de ser infidel. [...] Va venir un moment en què l'ocell que volia sortir de l'empresonament que li era el despatx, estava més engabiat que mai per una muller que veia fantasmes per tot arreu, que no el deixava i que seguia els seus passos." [...]
Els èxits teatrals del meu pare han estat sorollosos, però les obres cabdals d'ell han estat L'alegria que passa, estrenada en el teatre Líric l'any 1891 i L'auca del senyor Esteve, l'any 1917. [...] Les dues obres, es pot dir que completen el seu autoretrat, que resumeixen la doble personalitat d'en Rusiñol. D'una banda, "La Puntual", que estimava tot i parlar-ne amb ironia, i que li havia deixat rastre, i de l'altra el "Clown" romàntic de L'alegria que passa, la falcia lleugera que vola arran de camí."

(Maria Rusiñol. Santiago Rusiñol vist per la seva filla. Barcelona: Aedos, 1968, p. 55 i 134)

* * *

"El senyor Rusiñol ataca la burgesia autòctona des de la seva posició d'artista i es grata allà on li cou. Les relacions de producció i l'explotació del treball pel capital no el preocupen massa, fora dels seus aspectes més desagradablement lletjos. El burgès, per a Rusiñol, no és el capitalista explotador. Burgesos són "tots els que no tremolen per dins davant d'una posta de sol, davant d'una dona que plora, davant d'un núvol rosat que passa o d'una aurora que despunta." O sigui, tots aquells que no posseeixen una sensibilitat estètica. L'esteticisme extrem de l'actitud queda ben il·lustrat per la referència a la "dona que plora": el que interessa Rusiñol no són els possibles motius que fan plorar la dona, sinó l'espectacle mateix d'una dona plorant, un espectacle bell com la posta de sol o l'aurora." [...]
Rusiñol, al capdavall, es distanciava críticament del Modernisme. I L'hèroe és, em sembla, la primera obra que reflecteix aquest allunyament. Modernista encara pel seu regeneracionisme, L'hèroe ja no ho és, però, en la seva apologia del seny burgès. D'altres vells modernistes, val a dir-ho, seguirien més tard aquest camí: llegiu Les garses d'Ignasi Iglésias o Els pobres menestrals d'Adrià Gual. Molts, però, es mantingueren ferms, fins i tot quan foren vençuts, en les seves primeres actituds. Rusiñol, en canvi, era ja, el 1903, un exmodernista."

(Joan Lluís Marfany. "Rusiñol, pròfug del Modernisme", dins Aspectes del Modernisme. Barcelona: Curial, 1975, p. 223 i 227)

* * *

"A partir de la segona festa modernista, Rusiñol es convertí en un dels cappares dinamitzadors de la modernització de la cultura i de la societat catalanes. Així del discurs que Rusiñol pronuncià amb motiu de la representació de La intrusa de Maeterlinck, podem assenyalar dos aspectes: el primer, la descàrrega contra el romanticisme establert [...] en profit del simbolisme encarnat per Maeterlinck. [...] En segon lloc, la presentació de l'autor belga més com un reformador, com un artista modernista, de fet, enfrontat a una societat rutinària, que com un autor estrictament simbolista. [...]
Rusiñol havia anat esdevenint, però, cada cop més un home cansat, envellit i escèptic sobre la capacitat de l'artista de transformar la societat mitjançant la cultura. Així, a El català de "La Mancha" (1904) un activista català encarna el fracàs de la 'ideia' per terres manxegues."

(Enric Gallén. "Santiago Rusiñol", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, p. 453-454 i 479)

* * *

"A les pàgines de L'Avenç [...] obres i tendències estètiques encara inèdites a Catalunya començaven a compartir la categoria de moderns i la condició de modèlics amb autors autòctons de la talla de Rusiñol, el qual intentava de deixar enrera el costumisme que caracteritzava bona part de la seva producció anterior —en català i en castellà, indistintament—, per tal d'adoptar un to i estil que el situaven de ple dins el radi d'acció de la influència decadentista franco-belga, encara que ell mai no ho acabés d'admetre. [...]
Joan Maragall no trobava adjectius suficientment elogiosos per saludar l'aparició d'aquest interessant poema escènic (El jardí abandonat) que continuava l'experiència lírico-dramàtica iniciada amb L'alegria que passa assumint fins a les últimes conseqüències l'adopció del llenguatge del simbolisme. Amb El jardí abandonat, Santiago Rusiñol se situava a la punta de llança de la renovació de la literatura i de l'escena catalanes i demostrava un domini realment acceptable d'un codi literari que no admetia cap concessió a l'humorisme customista que en tan poques ocasions l'autor va deixar al marge de la seva producció literària."

(Margarida Casacuberta. "Estudi introductori", dins Teatre simbolista. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 7 i 50)

* * *

"A diferència de L'alegria que passa, on l'ingredient humorístic és present de forma mesurada i, sobretot, matisada i selectiva, i d'El jardí abandonat, l'única temptativa veritablement reeixida del Rusiñol dramaturg en el marc estètic del simbolisme, Cigales i formigues és una obra que presenta importants problemes de registre literari, cosa que afecta tant la intencionalitat del producte, que esdevé ambigua, com la recepció de públic i crítica, en general ben poc entusiasta. Tot i que l'ambigüitat no és una característica exclusiva de Cigales i formigues —a L'alegria que passa constitueix un dels ingredients que n'expliquen l'èxit a tots nivells—, aquí sorgeix un desencaix fonamental entre el missatge que l'autor pretén de vehicular de forma programàtica i la formalització concreta d'aquest missatge a partir d'uns materials extrets majoritàriament de la tradició humorística i costumista que topen frontalment amb la voluntat de crear uns personatges abstractes. [...]
On havia anat a parar l'autor d'Anant pel món, d'Oracions, de L'alegria que passa o d'El jardí abandonat? Com podia ser que l'autor dels encara recents Jardins d'Espanya fos el mateix que l'autor descordat d'Els punxa-sàrries, d'El bombero i de L'escudellòmetro? [...] El perquè no és altre que l'evidència de la impossibilitat de trobar per al teatre i per a la literatura un públic equivalent al que sí que havia aconseguit captar per la pintura. Un públic disposat a adquirir productes sumptuaris al preu que fos i que havia convertit en realitat la gran aspiració de Rusiñol de crear un espai per a la professionalització de l'artista, encara que aquesta professionalització comportés el perill de l'especialització. [...] Rusiñol es va trobar cara a cara amb l'evidència que la professionalització de l'escriptor difícilment podia passar pels quatre gats que adquirien les obres que li editava L'Avenç i que assistien religiosament a les propostes teatrals més agosarades. [...] El fet que Rusiñol mantingués, ni que fos durant uns mesos, la doble relació editorial (amb L'Avenç —edició luxosa i cara— i amb Antoni López —edició popular i barata) s'interpretà com un doble joc a través del qual l'autor procurava servir dues menes de públic i dues concepcions del fet literari diametralment distintes. Rusiñol, però, havia decidit jugar-s'ho tot a una sola carta i aquesta era la ratificació de la seva nova imatge d'autor popularitzant, [...] foragitat dels espais de l'alta literatura. [...]
Quan Santiago Rusiñol va decidir d'escriure el seu propi Glosari, és probable que ho fes en defensa pròpia, essent com era un dels blancs principals de les escomeses dels "joves" (noucentistes). També pot ser que, en el rerefons, hi hagués la intenció de denunciar la intransigència, el dirigisme i el control que eren a la base d'un projecte politicocultural profundament restrictiu que xocava frontalment amb la seva pròpia concepció de cultura. Ara bé, el catalitzador de tot plegat ben segur que té alguna cosa a veure amb l'estil utilitzat per Xènius al Glosari, un estil de prosa peculiaríssim, [...] que suposava una invitació irresistible a la paròdia, a la qual Rusiñol no es va resistir en absolut."

(Margarida Casacuberta. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 200, 298, 346, 392-394, 420 i 488).

* * *

"Oracions és un llibre apassionant escrit amb una actitud combatent a favor de l'art, però és un llibre on es defensa els aspectes més espiritualitzats de les formes de l'art. Ja en el seu pròleg, Rusiñol ens adverteix dels "estats d'ànim de l'esperit" i, aquí, ens trobem davant la sensació de la bellesa amb què podem arribar a comunicar-nos. [...] Rusiñol es va sentir atret pel Simbolisme i va incorporar-lo a les seves formes d'art. La seva postura és militant enfront del nou art, un art al qual s'adhereix fugint de la racionalitat de l'art, anquilosat pel seu ús retòric, i invocant un nou art, fruit del món de l'esperit, i, per tant, demana també un nou llenguatge, un llenguatge artístic. Maeterlinck es converteix en un referent i la seva obra és aclamada pel nostre autor com un dels aspectes més remarcables de la modernitat."

(Paulí Arenes i Sampera. "L'aparició del poema en prosa a la literatura catalana: Santiago Rusiñol", dins Una aventura poètica moderna. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998, p. 45 i 51)