"UN DINAR AL MAJÈSTIC

Em decideixo a anar a dinar, com altres dies, al restaurant que per als diputats del Parlament català s'ha instal·lat fa uns tres mesos, a l'Hotel Majèstic. Cada diputat té dret a dur-hi un acompanyant, que pot ésser un familiar o una altra persona. El menjar que hi donen, per vuit pessetes el cobert, no és gran cosa; però en circumstàncies com les d'ara, és de bon aprofitar.

A la una de la tarda surto amb la meva muller, que deixa preparat un petit dinar per als nostres fills. Anem a peu, com quasi sempre. Ni la meva condició de diputat, ni la de vicepresident primer del Parlament de Catalunya, no m'han valgut l'avantatge de disposar de cotxe, ni tan sols per anar i venir entre Horta i el centre de Barcelona (sis quilòmetres llargs). Quan demano a aquest objecte el cotxe d'un amic, me'l deixa si el té disponible; però jo estalvio tant com puc aquestes peticions. Més m'estimo fer l'esforç físic de caminar una hora i mitja que no pas l'esforç moral de demanar el cotxe. D'altra part, el caminar em plau; és un dels meus plaers preferits.

Per a aquells que no ens servim de cotxe, l'anar a peu, en aquests temps, és l'únic mitjà de locomoció segur, i generalment el més ràpid. Els tramvies i autoòmnibus només funcionen, si funcionen, unes quantes hores al dia, i ben sovint han de parar per les alarmes i els bombardeigs.

Al passeig de Maragall, se'ns ajunta un amic meu, mestre d'estudi d'Horta, bon català i bon home. Ens ensenya un camí de drecera a través del Guinardó. Però aquest camí té un inconvenient: en cas de bombardeig no ofereix cap refugi, ni el d'una entrada de casa, ni el d'un establiment. Prou que ho comprovem ara mateix. Udolen les sirenes, i aviat se senten dues classes de detonacions característiques: les dels canons antiaeris que tiren i les de les bombes que esclaten. Ens posem a caminar de pressa per arribar més aviat a una zona urbanitzada. Hi ha canonades que peten molt a prop, dalt del turó de la Rovira i el del Carmel: les bombes dels avions sonen lluny, cap al port. D'uns quants dies ençà, l'aviació enemiga ha concentrat la seva acció destructora damunt el port i els voltants, i ha deixat relativament tranquils els altres indrets de Barcelona. Al cap de cinc minuts, les detonacions cessen.

Són més de les dues de la tarda quan entrem al Majèstic. Hi trobem poca gent. En accentuar-se, aquestes darreres setmanes, la dificultat d'adquirir queviures, un cert nombre de col·legues que tenien mitjans propis per a proveir-se els veieren minvar tant, que al capdavall acudiren a l'hotel i per tal causa la concurrència havia augmentat. Fa dies, però, que tendeix a disminuir. Hom nota moltes absències persistents. La majoria dels diputats tenen la família lluny de Barcelona, i ells van a reunir-s'hi cada fi de setmana; sovint hi resten fins al començ de la setmana següent, i no és rar que facin el pont d'una setmana a l'altra. Quants som els que restem a Barcelona amb les nostres famílies? No devem ésser més enllà de set o vuit. La meva filla, alumna de l'últim curs a l'Escola de Bibliotecàries de la Generalitat, ha volgut anar cada dia a classe.

Serra Hunter, que dina, com els altres dies, amb la seva muller, em diu que ha de parlar un moment amb mi. Ell i jo havíem tractat, dies enrere, de la conveniència de portar les nostres famílies a Girona, si la situació s'agreujava. Ni l'un ni l'altre no teníem el passaport llest. Jo havia dipositat mesos ha el meu (expedit abans del 19 de juliol, amb motiu d'un viatge a París), al Secretariat del Partit d'Esquerra Republicana. Posteriorment el passaport i els documents que l'acompanyaven per a incloure-hi els familiars, passaren a la Conselleria de Governació. Com que jo no havia insistit gaire a reclamar-lo, el passaport no venia. Mentrestant, d'altres diputats, i molts de senyors que no ho són, estaven en possessió dels respectius passaports i en feien ús sempre que els convenia. Per al meu viatge de l'any passat a l'URSS com a delegat català de l'Aliança d'Intel·lectuals, vaig utilitzar un passaport, especial del Ministeri d'Estat, que només serveix per una sola vegada. La cosa millor, a fi d'evitar recels i excessos precaucionistes, seria que tots els diputats tinguessin passaports estesos, però dipositats en mans del cap del respectiu grup parlamentari o del secretari general del partit, i que només en poguessin fer ús en casos justificats.

En havent dinat parlo amb Serra Hunter. Em comunica noves extremament pessimistes sobre la situació militar i política. Després m'explica que, tot just fa tres dies, ha sabut que el Govern de la República disposà, fa a prop d'un any, que fossin facilitats passaports als diputats dels dos Parlaments, el català i l'espanyol, sense més tràmit que la presentació del carnet a l'oficina de l'Estat encarregada d'aquest servei. Això no fou comunicat oficialment per ningú als diputats catalans. Alguns que ho van saber particularment acudiren a l'oficina al·ludida i obtingueren els passaports. Ells es creien probablement que els altres també hi havien acudit o hi acudirien. Amb tot, s'ha donat el cas que, seient amb alguns companys a una taula del Majèstic, heu parlat de la qüestió dels passaports i us heu planyut del fet que els uns el tinguin en regla i els altres no, sobretot en els actuals moments, quan la mancança del passaport us pot causar les més greus dificultats i us pot exposar als pitjors perills. I bé: els vostres interlocutors, que duen el passaport a la butxaca i que l'han aconseguit pel fàcil procediment indicat, es guarden de comunicar-vos-ho i segueixen la conversa tot fent el desentès. Llur actitud pot semblar una monstruositat. Però és una cosa més humana: un excés de prudència. Molta gent creu que els passos que es donen en afers delicats, han de mantenir-se secrets per no esguerrar el cop. Hi ha persones a les quals el propi perill fa insensibles al perill dels altres.

Facilitades per Serra Hunter, tinc ja en el meu poder les dades necessàries per a anar a treure el passaport. Faré les gestions demà al matí. Veig que jo sóc dels últims a ocupar-me d'aquesta qüestió. Serra té ja el seu passaport, i només li manca el visat del cònsol francès.
—Aneu de pressa —em diu—, perquè, si no, ja no hi sereu a temps.

El final de la conversa és interromput i abreujat per un bombardeig intensíssim.


NO HI HA BARRATGE

En cessar les detonacions, parlo amb diversos companys que resten a l'hotel. Tots coincideixen a dir que no tenim altre remei sinó sortir de Barcelona, i com més aviat millor.

Les notícies alarmants van d'un grup a l'altre. Se sap que els franquistes ja han arribat a Sitges, a Vilafranca i a Igualada. Ningú no creu que pugui establir-se un barratge davant els invasors. S'havia parlat d'una línia de resistència Garraf-Calaf. Organitzada amb temps, amb gent i amb material, seria una línia molt forta; però sembla que no hi ha prou material, ni prou gent, ni prou temps. Les converses amb alguns amics que vénen de les comarques envaïdes són descoratjadores. La derrota de l'exèrcit de l'Ebre pren el caràcter d'una desfeta i en alguns llocs el d'una desbandada.

Qui pot confiar ja en barratges? Qui pot creure que hi haurà encara muntanyes o rius per a deturar els franquistes? Ni les muntanyes de Garraf, ni les de Calaf, ni el riu Llobregat, no poden deturar l'allau que ha passat sense gaire esforç a través del Priorat, les muntanyes de Prades i la serra partionera del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà.

Hom calcula els dies que trigaran els franquistes a entrar a Barcelona. L'opinió unànime és que aquests dies poden comptar-se amb els dits d'una sola mà.

Ja no hi ha salvació per a Barcelona. Ja no hi ha salvació per a Catalunya. Ni embenaments ni barratges les podran salvar de la nova caiguda tràgica.


ELS MATINERS

La conversa recau sobre el cas de diverses persones —de tots els partits i de totes les sindicals— que no han volgut esperar els últims moments i han començat a caminar. N'hi ha que són a prop de la frontera. N'hi ha que l'han passada. És de doldre que no hagin estat ateses les indicacions que vaig fer a la reunió de les Tres Torres. Vaig dir que calia evitar que es repetís l'espectacle del mes de març de l'any passat, quan una vintena de diputats del Parlament català se n'anaren a la Cerdanya amb llurs famílies. (Cal dir que hi van trobar molts diputats castellans del Parlament espanyol que se'ls havien anticipat). 'Allò que hagi de fer-se —vaig dir— ho hem de fer junts, segons els acords presos o en virtut d'instruccions autoritzades. Cal que tothom s'abstingui d'iniciatives individuals, que desorienten i desmoralitzen el poble. Si cal córrer perills, els hem de córrer tots els diputats. Si cal prendre precaucions, han d'ésser preses per a tots. Pel que toca a les famílies, les facilitats han d'ésser les mateixes; els uns tenen les famílies a resguard, els altres no. I cadascú estima els seus. No hem de fugir porugament, ni hem de deixar-nos escorxar inútilment. Entre aquests dos extrems hi ha l'estricte compliment del nostre deure. Hauríem d'establir un pla de conjunt, una coordinació d'esforços, un contacte permanent entre els diputats. El nostre càrrec, si ens dóna drets, ens imposa deures, i un d'aquests deures és el de no sortir de Catalunya quan encara hi ha soldats nostres que combaten. Si ha d'ésser evacuada Barcelona, ens podem aplegar a Girona, o a Olot, o a Figueres. Mentre hi hagi un tros de terra catalana lliure de la invasió, en aquell tros hi ha d'haver els diputats de Catalunya. No es pot admetre, ni es pot permetre, que cadascú tiri pel seu cantó, i que el Parlament quedi de fet dissolt per la dispersió dels diputats.'

Això és, en resum, el que vaig dir fa nou dies. Per posar en pràctica aquestes idees, era necessari que en tal aspecte hi hagués una direcció. I fins avui no n'hi ha hagut cap. La manca de direcció adequada disculpa, si no justifica, l'acció individual. Si una part dels diputats i prohoms és ja fora de Barcelona, sense altre guiatge que el propi albir o el propi instint, ¿com podem demanar disciplina als que són encara ací?

Amb tot, em guardaré prou de jutjar severament certes actituds d'ara. El mal ve de lluny. Ve dels exemples perniciosos, de les anteriors toleràncies i complaences. Ve de quan es va mostrar una indeguda i gairebé escandalosa lenitat amb algunes persones que, molt d'hora i amb diferents pretextos, van desertar del lloc que ocupaven i van instal·lar-se a l'estranger. El front de Cerdanya no és gloriós. Però menys encara ho és el front de París.


EL COR DEL POBLE

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l'entrada dins aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s'empeny i s'agombola. Prefereixo entrar a l'escala d'una casa del xamfrà que tenim al davant. És la mateixa casa on jo havia habitat amb la meva família des del començ de la guerra fins fa deu mesos; ens hi havíem traslladat perquè amb la reducció i la inseguretat de les comunicacions ens era molt incòmode l'anar i venir d'Horta, i vam deixar-la perquè es trobà situada en una de les zones més castigades pels bombardeigs aeris, zona que la gent anomenava 'el barri de la mort'. Diverses vegades van caure bombes a pocs metres de distància d'aquella casa, i per dues vegades els vidres de les finestres van saltar a bocins.

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s'estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M'adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d'amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d'un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m'ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d'estar amagat.

Heu-vos aquí unes persones d'estament modest —un revisor d'autoòmnibus, uns funcionaris de la Generalitat, un caixista— que han vingut a estrènyer-me la mà. I amb quina emoció ho han fet! A la mà meva han quedat marcades unes empremtes que mai no s'esborraran. Els ulls d'aquests amics diuen allò que no gosen a dir els llavis.
—Aneu-vos-en! No us deixeu agafar!
La meva filla em conta que una companya seva de l'Escola de Bibliotecàries li ha preguntat:
—Que encara no és fora el teu pare? No deu pensar pas quedar-se!

Aquella noia, que jo no conec, tenia, en dir això, els ulls plens de llàgrimes.

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist —ni avui, ni cap dia— és l'esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l'ànima esqueixada, sagnant. Podrien repetir aquella frase de Taine, l'any 1870: 'Hi ha dies que la meva ànima és tota una llaga'. Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l'exili, potser la mort. El cor se'ls estreny: a estones la vista se'ls enfosqueix. Però no renuncien a l'ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por."

(Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l'èxode català. Barcelona: Curial, 1976, p. 24-31)

* * *

"ORACIÓ DEL PA

La nit del Voló no serà benigna per a nosaltres. Ens tocarà de dormir dins els cotxes. No hi ha més remei. Resignats, els expedicionaris ens disposem a passar una altra nit dura.

Per a consolar-nos tenim pa, un magnífic pa, ros, olorós, blanc i tou, com fa anys no n'havíem vist i menys encara menjat, és el pa que Pompeu Fabra ens ha presentat una estona abans com un trofeu. Les rodanxes d'aquest pa tenen per a nosaltres un gust de glòria i són el primer senyal de bon averany.

Algú ens fa saber que, a la fleca del poble, per una moneda d'argent espanyola de dues pessetes, donen un pa com aquells. A les mans dels expedicionaris apareixen, com per un feliç joc de prestidigitació, les monedes preades. I aviat, en la penombra de la nit del poble, les grosses barres de pa són la festa dels viatgers.

En tots els llavis, entre mossada i mossada, floreixen elogis del bon pa que trobem al Rosselló. Les rodanxes daurades són a totes les mans, i els ulls les guaiten abans d'ésser posades a l'abast de les dents. Oh, aquest pa tan esponjat, tan gustós! Mai cap confitura no haurà estat tan saborosa per al nostre paladar. Aquest pa ens sembla una menja pròpia dels déus. En els nostres cors s'alça, fervent i sincera, l'oració del pa.


SOPAR D'HOSTAL

Encara hi ha, aquest vespre, una altra delícia per als pobres viatgers. Quan ja ens crèiem que hauríem de passar sense altra menja que el pa i unes preses de xocolata, ens és comunicada una gran nova. Avui soparem. Soparem a l'hostal del poble. Cap a l'hostal, doncs, que és aquí a prop.

En entrar-hi tenim tots una sorpresa. Asseguts davant una taula del cafè, hi ha el President Irla en persona i la seva família. En veure'm a mi, ell s'alça, s'acosta i m'allarga la mà. Altres amics el saluden. Està trist i cohibit. De sobte, Soler i Pla, tot determinat, va a trobar-lo. En els darrers dies d'estada a Can Perxers, el doctor havia pronunciat frases truculentes i havia dit que duia una arma al damunt. Hi haurà un drama? No. Els dos homes es donen les mans i Irla torna a seure. El diputat Conillera, amb les ulleres negres i el vestit també negre, seu a la mateixa taula, capficat i decaigut.

Aquest sopar d'hostal és modest, però ben cuinat. Ens sembla un gran àpat després de les escassetats que hem patit, a les quals no donem el nom de fam per un escrúpol. Bona sopa, bon tall, bon vi, bon pa. Que de pressa es buiden els plats amb les piles de llesques! La mossa de l'hostal no para de portar-ne. El Voló i el seu hostal ens semblen un primer pas en el camí de la felicitat.


LA NIT DEL VOLÓ

Si el sopar, modest i tot, ha estat bo, i ens ha deixat un record agradable, el dormir torna a ésser per a nosaltres un problema sense solució. No hi ha allotjament al poble; tots els hostals són plens, i no podrem anar a cap altra banda. Hem rebut ordre de la gendarmeria que no ens moguem dels vehicles, que seran els nostres dormitoris.

Aquesta és la nostra nit del Voló. La nit és serena, l'aire és fred, el cel és riquíssim d'estels tremolosos.

Abriguem-nos bé, i dormim, si podem, asseguts dins el carruatge. Demà serà un altre dia.


Dimecres, 1er de febrer

CARRERS DEL VOLÓ

He vist, a través dels vidres de l'autocar, la claror de l'alba. No he dormit quasi gens. Quan s'hi veu prou, salto un moment al carrer. Fredíssima matinada. Dono uns quants passos i m'aturo a l'entrada d'un carreró estret i breu, amb cases de pagès menudes, velles, ruïnoses. Un rètol em diu que aquell és el carrer de Voltaire, no pas menys. Ho diu amb totes les lletres: Rue de Voltaire. Segueixo el passeig. Altres noms il·lustres, des de Rousseau a Diderot, apareixen a les plaques dels carrers. No hi ha cap dubte que al Voló tenen un consell municipal d'esquerra.

—No us allunyeu gaire —em diu un company. Les autoritats no volen que els refugiats anem pel poble, i ho comprenem. Qualsevol transgressió agosarada podria dur-nos a un camp de concentració. Dins aquest petit vilatge hi ha una multitud de gendarmes; en tenim ben a prop alguns grups, i altres van i vénen. Sovint travessen el carrer soldats senegalesos, alts i bruns, que són l'admiració de la nostra mainada. Es presenten grups de refugiats, que han vingut per camins de muntanya; els gendarmes, després d'interrogar-los, els diuen on han d'anar.

Bons homes, aquests gendarmes del Voló! Són més benèvols que ets del Portús. A aquests la frontera els ha fet una mica rígids. Veig com els del Voló tracten paternalment un pobre home que va mig perdut, amb un sac al coll, l'esverament als ulls, la misèria per tot el cos.

Ressegueixo amb cautela els carrers i carrerons propers, mentre la majoria dels companys conversen al voltant dels carruatges. El dia és assolellat, dolç, tebi. Si haguéssim pogut dormir, només si ens haguéssim pogut ajeure, hauríem estat feliços en la nostra aturada al Voló. Guaito amb goig el cel clement, els rètols amb noms gloriosos i els carrers vilatans lluents de netedat.

Quan marxarem cap a Perpinyà? Ens crèiem, de primer, que marxaríem aquest matí, però no pot ésser. Costa d'aconseguir el permís. Pau Vila ha anat a gestionar-lo. Però passen les hores i encara no torna. Ja és la una de la tarda, i segueix l'espera, que es converteix també en espera del dinar."

(Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l'èxode català. Barcelona: Curial, 1976, p. 163-166)