"EN PAU CLARIS, REPRESENTANT A LES CORTS CATALANES

Trobem, en efecte, en el Regestrum Capituli de la Seu d'Urgell, que el 13 de gener del 1626 fou donada a En Claris la representació del Capítol per assistir com a síndic ecònom, procurador i comissionat, a la prestació de jurament del rei Felip a la seva entrada a Catalunya, per a retre-li l'acostumat homenatge en nom del Capítol i per a prendre part a les Corts que havien de celebrar-se a Lleida, les quals foren després celebrades a Barcelona. En Pau Claris, entrà, doncs, l'any 1626 a les Corts catalanes, com a membre del braç eclesiàstic, en representació del Capítol catedral d'Urgell.

Com a síndic del Capítol d'Urgell, En Claris residia a Barcelona. L'any 1627 el trobem exercint el càrrec de jutge de la Visita del General, o sigui del Tribunal jurisdiccional de la Generalitat.

D'altres càrrecs foren confiats a En Claris alguns anys més tard. Després d'haver pres part en aquella legislatura tan important i agitada, el Capítol, el 5 de gener del 1630, el designà perquè el representés al Concili provincial de Tarragona. Aleshores ja devia haver adquirit En Claris un alt prestigi, puix que l'acte de la dita designació l'omple d'elogis i fa constar que hom el nomena «confiant plenament en la fidelitat, intel·ligència, lleialtat, noblesa d'ànim i reconeguda perícia del Doctor D. Pau Claris.»

Havien començat els atemptats de la Cort espanyola contra els drets i les llibertats de Catalunya. I de bon principi es dreça En Claris com a defensor d'aquells drets i llibertats. Havia intentat el Rei imposar al braç eclesiàstic un tribut abusiu. I el Capítol de la Seu d'Urgell, als 20 de març del 1632, atorga plens poders a En Pau Claris per a oposar-se, en nom d'aquell, a la pretensió reial.

Als 16 de gener del 1637 novament era elegit En Pau Claris per «representar el Capítol en un altre Concili provincial celebrador a Tarragona.

EN PAU CLARIS, DIPUTAT I PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Des de l'any 1498, per disposició de Ferran II el Catòlic, els diputats i els oïdors del General o Generalitat de Catalunya eren elegits pel procediment de la insaculació, és a dir, per la sort, entre els representants en Corts del respectiu braç o estament que estaven habilitats prèviament per a exercir aquells càrrecs. La Generalitat es componia d'un diputat i un oïdor de comptes per cada un dels tres braços o estaments, o sigui de sis membres.

En temps més reculats el nombre de diputats era major. Els oïdors de comptes foren introduïts l'any 1413. Tenien iguals drets que els diputats, als quals suplien, i llur missió especial era impugnar i aprovar les administracions dels béns i imposicions del General i aprovar els comptes dels precedents oïdors. Formaven part del Consistori de la Diputació, assistint a les sessions d'aquest i signant els actes de les deliberacions junt amb els diputats.

Per un costum perpetual, la presidència del Consistori requeia en el diputat del braç eclesiàstic.

Antigament, les Corts, abans de llur acabament o clausura, nomenaven els diputats del General, els quals constituïen una mena de comissió permanent i venien a ésser el Govern català. Però aquest procediment suposava la freqüent reunió de les Corts. I fent-se cada vegada més poc freqüent la convocatòria de Corts pel monarca, malgrat de l'ordenació de Pere II el Gran Una vegada l'any, que les feia anuals, les Corts del 1413, convocades per Ferran I el d'Antequera, resolgueren la dificultat encomanant als diputats que, en finir el trienni de llur actuació, elegissin ells mateixos les persones que els havien de succeir en el trienni següent. L'any 1454 s'introduí en la forma de designació una barreja d'elecció i de sort. Cada diputat sortint donava sis noms, i d'aquests se n'extreia un, que era el del respectiu successor. Així es féu fins que Ferran II, com havem dit, establí, tant per a la Generalitat com per als consellers de Barcelona, Consell de Cent i altres oficis, el procediment de la insaculació.

Oficialment, la sort elegí, als 22 de juliol del 1638, En Pau Claris diputat pel braç eclesiàstic. Mai la sort, orba per pròpia natura, no haurà fet una elecció més adequada de l'home que calia. Posat al capdavant de la corporació cabdal de Catalunya, En Claris era verament l'home noble posat en el noble lloc. Els esdeveniments del trienni 1638-1641, durant el qual havia d'ocupar el canonge d'Urgell el més alt lloc de Catalunya, havien d'ésser tempestuosos i dramàtics, i transcendentals en la història de la pàtria catalana.

No podem amagar, però, que tenim la sospita i gairebé la convicció, que l'extracció dels noms corresponents al dit trienni no fou ben bé deguda a la sort. Creiem que es féu sortir En Claris i potser d'altres companys seus, amb qualsevol recurs de fàcil prestidigitació. El procediment de la insaculació oferia el gravíssim perill de posar al capdavant de les corporacions de la terra, en hores decisives, homes incapaços. I no té res d'estrany, ni de censurable, que en aquests casos es forcés la sort. La mateixa cosa succeí l'any 1640, quan En Joan Pere Fontanella fou extret com a conseller en cap de Barcelona. Amb referència a la guerra de Successió, En Sanpere i Miquel manifesta així mateix la seva creença que els extrets l'any 1713 com a consellers de Barcelona no ho foren verament per la sort, sinó que hi hagué combinació. Vet ací com pot resultar temerària l'observació del qui, per rebaixar els mèrits d'En Claris, al·leguen que aquest degué a la sort els alts càrrecs que ocupà. Nosaltres creiem, al contrari, que fou elegit de fet, precisament perquè el seu prestigi i les seves dots excepcionals el feien l'home indicat per a aquells càrrecs.

Després de molts anys d'estar regida per caràcters sense relleu i per intel·ligències mediocres, Catalunya troba, en un moment decisiu, en un tomb violent de la seva vida, un home eminent i coratjós, un gran caràcter, que encarnà dignament i bella les energies i les virtuts de la raça. Davallant per la pendent fatal del decaïment, començat al segle XV, Catalunya tingué aleshores com un sobresalt de dignitat i de consciència, que mogué la seva voluntat i estigué a punt de rompre el procés que la duia a la desnacionalització i a la pèrdua de la personalitat nacional. L'hora era gràvida de responsabilitats, densa d'esdevenidor; una d'aqueixes hores decisives en les quals es concentra i es resol la història dels pobles.

En Pau Claris fou l'home d'aquella hora. Es mostrà a l'alçada del gran paper que li era confiat i digne del nom i de la glòria de Catalunya. Trista cosa és, per als pobles, que els moments culminants de llur vida els sorprenguin sense els homes preclars i ardits que necessiten. No tingué aqueixa dissort Catalunya en arribar l'oratge de l'any 1640. Al davant de Catalunya hi hagué En Pau Claris, l'esperit infrangible, assenyat i audaç alhora; i al seu voltant hi hagué homes, si no de qualitats excepcionals, almenys braus i valuosos col·laboradors del president de la Generalitat, com el diputat militar En Francesc de Tamarit, el diputat popular En Josep Miquel Quintana, el jurista Joan Pere Fontanella, el cavaller perpinyanès En Francesc de Vilaplana, el ciutadà barceloní En Pere Joan Rossell i l'intransigent antiespanyol En Josep de Margarit i de Biure. Per cosa evident tenim que, a Catalunya, els homes capdavanters del 1640 foren molt superiors als del 1714.

El dia primer d'agost de l'any 1638 els nous diputats i oïdors designats per les operacions d'insaculació i extracció prengueren possessió de llurs càrrecs.

El Consistori per al trienni que començava, 1r d'agost 1638 - 31 de juliol 1641, estava format així:
En Pau Claris, diputat del braç eclesiàstic, president.
En Francesc de Tamarit, diputat del braç militar (és a dir, de la noblesa).
En Josep Miquel Quintana, ciutadà de Barcelona, diputat del braç reial (és a dir, popular).
En Jaume Ferran, canonge d'Urgell, oïdor del braç eclesiàstic.
En Rafel Antich, militar (és a dir, noble), oïdor del braç militar.
En Rafel Cerdà, ciutadà de Girona, oïdor del braç reial.

La situació política era ja carregada de perills amenaçadors. Venien de ponent les fortes ventades d'odi. El comte d'Olivares veia arribar l'ocasió, per ell desitjada i cercada, de destruir les llibertats catalanes i reduir Catalunya a les lleis i a l'estil de Castella. Però ningú no podia dir encara que els anys que s'acostaven haguessin de veure tan grans i tràgics esdeveniments, tan formidables trasbalsos."

(Fragment de Pau Claris: estudi biogràfic i històric. Barcelona: Assoc. Protectora de l'Ensenyança Catalana, 1922, p. 15-19)