"EL PERÍODE DEL CATALANISME

Senyors: s'estan produint a Catalunya fets importants que fan creure que ens trobem a l'inici d'un nou període del catalanisme.

Aquest nou període té dos fets característics: el primer és l'audàcia del pensament nacionalista, que arriba ja a la màxima afirmació del dret incondicional de Catalunya a la seva llibertat nacional, independentment dels postulats iberista i federatiu; el segon fet característic és la intensificació de la feina interna catalana, amb el fi d'accelerar el procés de la nostra reconquesta nacional, que és, fins ara, el més lent de tots els processos iguals que van esclatar a Europa en el moment universal de la resurrecció de les nacionalitats.

I per això, en aquesta hora, un conjunt de patriotes catalans hem creat aquesta entitat anomenada Acció Catalana. Amb aquesta fundació, no tenim la pretensió d'haver iniciat el novell període, volem, només, ésser obedients a l'imperatiu de les actuals circumstàncies catalanes. En aquesta hora convé ja retirar els eufemismes, els equívocs dels anys passats; convé que ara la idea sigui nua i l'acció sigui intensa. Té el catalanisme en la seva història paraules grosses, que avui no sols són inútils, sinó que són nocives, i la primera paraula grossa que cal llençar al foc, alegrement, és la paraula "regionalista". Hi hagué un temps en què dir-se regionalista significava un acostament als nostres ideals, però avui, en l'hora de la plenitud de Catalunya, aquesta paraula ha d'ésser recusada. El foc patriòtic l'espera ja per consumir-la.

No convé actualment jugar amb els mots, ni donar-los doble sentit, perquè la mistificació de les paraules és sempre el primer pas per a la mistificació de les idees. A les idees clares, han de correspondre les paraules de sentit inequívoc.

Pot haver-hi encara a Catalunya homes que se sentin verament regionalistes; i en aquest cas convé marcar la línia divisòria, perquè la confusió dels mots no és possible entre els ideals nous i els que no corresponen ja a l'estat actual de Catalunya.

L'OBRA DE L'ESFORÇ

Ens hem de fer càrrec que el nou període que s'inaugura no és alguna cosa externa a nosaltres, un fet inevitable, providencial, un fenomen que passa per damunt dels nostres caps com un desplegament d'ales de la història. No creiem en les fatalitats; aquest període nou que s'inaugura ha d'ésser obra de les nostres mans, producte del nostre treball quotidià. Quan els fets no vénen de pressa, els pobles els han d'empènyer. No hem de sentir impaciències per la victòria final de la causa, però hem de sentir impaciència d'aquells esforços que podríem fer, i que encara no fem, d'aquells graons que ja hauríem d'haver deixat enrere. Seguint les mateixes roderes per les quals ha anat fins ara el moviment nacionalista, que podríem dir "de petita velocitat", ens caldrien 30 o 40 anys, potser més, per arribar a aquell grau suficient de saturació patriòtica que ens és necessària per obtenir la victòria, i més encara per conservar els seus fruits enmig dels trontolls que ocasionen els canvis d'equilibri. Però per la voluntat dels patriotes, per una acció intensa i decidida, aquest període de 30 o 40 anys, es pot reduir a 15, a 10, potser a menys anys. Generalment hi ha etapes en el camí, però de vegades n'hi ha que se salten; i quan hi ha ferma voluntat d'empènyer, els pobles van més ràpids.

És cert, senyors, que en els anys darrers hem perdut ocasions propícies, però ningú no ens diu si una nova ocasió no ens espera. L'ocasió no anuncia pas la visita, i hem d'estar a punt el dia que passi.

Tot fa creure que encara no està clos el cicle de les crisis hispàniques, que tampoc no està clos el cicle de les transformacions europees. El fang que dóna forma als Estats i a les nacions és ara tou, dòcil a les mans prou fortes i prou destres per emmotllar-lo. I, en aquesta època, els pobles que estiguin a punt, poden tenir l'ocasió gloriosa d'emmotllar la seva àmfora nacional.

LA DIVERSITAT DE CAMINS

Des del llindar d'aquest nou període, mirant l'horitzó, que encara no veiem però que ja pressentim, jo he de parlar davant vosaltres dels camins que poden portar la llibertat a Catalunya. Vull parlar, no amb el ròssec brillant de la retòrica, sinó procurant donar a les paraules la màxima precisió i claredat.

Jo crec que els camins que tenim avui davant nosaltres, des d'aquesta realitat i davant aquest horitzó, són, principalment:
- El camí de la intervenció espanyola.
- El camí interior català.
- La fórmula federativa ibèrica.
- El camí internacional; i, finalment,
- El camí de la força."

(Fragment d' "Els camins de la llibertat de Catalunya", conferència pronunciada a l'Ateneu Barcelonès el 1922; extret d' "Els Camins de la llibertat de Catalunya" i altres textos polítics d'Antoni Rovira i Virgili. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 2006, p. 39-42)